Entrevista a Thomas Piketty (III): «Redistribuir en la era de la globalització»

Entrevista a Thomas Piketty (III): «Redistribuir en la era de la globalització»

Thomas Piketty, a French economist whose work "Capital in the Twenty-First Century" has  fueled fierce debates about inequality, near his home in Paris.Jean Merckaert / Jean Vettraino. [Traducció a càrrec de Cristianisme i Justícia] 

Transcorreguts trenta-cinc anys, les fortunes han esdevingut molt mòbils. El sistema fiscal, que es basa principalment en els fluxos, ¿és capaç de corregir aquestes desigualtats quan es considera a nivell nacional?

Thomas Piketty – Tot és possible a nivell nacional, com fer més progressiu l’impost sobre el patrimoni lliure de préstecs, sense que totes les propietats secundàries fugin l’endemà mateix! Però per anar més enllà en la progressivitat dels patrimonis financers més elevats, cal una cooperació europea. De no ser així, la capacitat de recaptar l’impost als països europeus esdevindrà cada cop més limitada. Això encara és més cert per a l’impost de societats, massivament esquivat per les multinacionals. Avui en dia hi ha divuit impostos sobre les societats diferents en el si de la zona euro, i al mateix temps la integració permet a totes les grans societats transferir molt fàcilment els seus beneficis d’un país a un altre en funció dels seus interessos fiscals. És com si el barem d’impostos sobre la renda fos diferent en cadascun dels vint districtes parisencs. N’hi hauria prou amb agafar el metro per pagar un barem més baix. Inevitablement, cada districte abaixaria el seu barem… Si es vol mantenir una integració econòmica, la lliure circulació de capitals, de béns, de serveis i de persones en el si de la UE, cal molta més coordinació fiscal. Del contrari, algunes opinions públiques acabaran per voler sortir d’aquest sistema i defensaran que un retorn a les fronteres nacionals els protegiria millor. Si no es demostra a la pràctica que hi ha maneres de conciliar la globalització i una determinada forma de justícia fiscal i social, aquest tipus de respostes corren el perill d’estendre’s. La cooperació fiscal és fonamental si es vol mantenir l’adhesió al projecte europeu i a la globalització.

Quin és el paper de les empreses dins la seva proposta de tres de grans formes d’imposició?

Thomas Piketty – En són una de les ramificacions. Per exemple, en el cas de l’impost sobre els beneficis de les societats aquesta és una forma de tributació sobre el flux d’ingressos. Aquest mètode de retenció, un impost de societats quan hi ha guanys, és un element important del sistema ideal que us he descrit. Però, en darrera instància, el sistema tributari just ha de dependre en primer lloc del nivell d’ingressos i del patrimoni, i partir d’una reflexió sobre l’impost progressiu, en el pla individual. Les empreses són institucions col·lectives a través de les quals transiten els salaris, les accions i els dividends. Cal recolzar-nos  en elles per recaptar i declarar l’impost, fer llum sobre l’estructura del seu accionariat… L’empresa també és un lloc on els assalariats haurien de participar en la decisió, cosa que és impossible sense un coneixement detallat dels seus comptes, d’aquells que en són propietaris, etc. L’empresa és doncs un primer nivell on practicar la transparència fiscal i financera.

En el millor dels casos, l’impost no corregirà mai les desigualtats. No convé primer preguntar-se sobre les competències de la distribució primària de les rendes, incloent-hi el control de la creació monetària?

Thomas Piketty – L’impost només és una eina entre d’altres, però seria un error pensar en ell només com un instrument per a una redistribució secundària. Segons com es modifiquen els ingressos, té un efecte sobre la capacitat d’uns i altres per acumular patrimoni, finançar inversions, per a la formació i, per tant, finalment, un efecte sobre la desigualtat primària. Això és obvi per a l’impost del patrimoni. També és cert per a l’impost de la renda: l’efecte més important de les taxes impositives molt elevades sobre els ingressos més alts als Estats Units entre 1930 i 1980[1] va ser sens dubte acabar amb els salaris més enllà d’un determinat llindar i deixar una massa salarial més gran per als treballadors. Pel contrari, la supressió d’aquestes taxes [era Reagan] va contribuir a l’increment dels salaris més alts, limitant-ne per tant la massa salarial disponible per a la resta d’assalariats.

Hi ha altres eines a part de la fiscalitat. La primera és l’educació. La difusió dels coneixements i del saber és la primera força que permet la reducció de les desigualtats a llarg termini. Però l’educació no ho pot fer tot. Fins i tot amb un sistema educatiu excel·lent, les lògiques de desigualtat romanen tant dins com fora del propi sistema educatiu. L’impost progressiu n’és un complement.

La regulació financera també juga un paper central. El que caracteritza l’evolució dels patrimonis financers durant aquestes darreres dècades es una hipertròfia de les posicions financeres brutes. Dit d’una altra manera, allò que França té a la resta del món és en realitat força similar al que la resta del món té a França: la seva posició patrimonial neta enfront d’altres països és relativament feble. Tanmateix, la meitat dels actius financers francesos es troben fora del país: les posicions en brut són enormes. D’aquí una gran fragilitat potencial, com a Espanya. L’espècie de follia financera que en resulta ajuda molt a la inestabilitat de la repartició dels actius entre països i dins dels països, així com a l’extrema desigualtat dels rendiments del capital en funció de la mida de les carteres. Però no es pot apostar tot en la regulació del sistema bancari. I tampoc en els bancs centrals. Aquests últims anys s’ha invertit massa en política monetària i massa poc en política fiscal. El gran avantatge dels bancs centrals és que poden crear milers de milions d’euros o de dòlars en un dia, fixar les seves regles als bancs, etc. Hi ha una espècie de poder infinit del regulador financer. Però els bancs centrals no sempre saben què fer amb aquests diners. Es presten aquí o allà, però quina és la seva incidència final? De vegades es distribueixen a l’inrevés, i alguns obtenen immensos beneficis perquè els demanen prestats a interessos ridículs i alimenten bombolles financeres en altres llocs.

Quines resistències a la «revolució fiscal» que vostè havia preconitzat a França, i que en gran mesura el Partit socialista havia adoptat pel seu compte el 2012, s’ha trobat?

Thomas Piketty – La qüestió de la fusió «contribució social generalitzada (CSG)/impost» sobre la renda abordada a Le capital au XXIe siècle té una importància relativa –malgrat el títol del llibre– en relació amb la història global de l’impost. Es proposava utilitzar el sistema de la CSG i la seva retenció amb una base relativament gran i estendre l’impost a la renda. Però la proposició no es va debatre realment abans de les eleccions, i una reforma d’aquest tipus, per petita que sigui, s’hauria de preparar amb temps. Però el candidat Hollande va veure que podia guanyar sense córrer massa riscos. Mancat de compromisos específics i de visió de conjunt, està obligat a inventar reformes que en gran part són només bricolatge. Així, va començar per suprimir la reducció de les cotitzacions patronals establertes durant el període Sarkozy abans d’inventar, sis mesos més tard, un crèdit fiscal per la competitivitat i el treball que torna a pagar amb un any de retard una part de les cotitzacions anteriors, i després considerar la seva substitució per un descens de les cotitzacions…

EPÍGRAF: Davant d’un deute públic colossal, seria fruit de la ideologia no posar els patrimonis elevats a contribució.

Sota quines condicions pot prosperar la idea d’un impost mundial sobre el patrimoni?

Thomas Piketty – Aquest impost no cal que sigui mundial. Es necessiten alhora reformes a nivell nacional i més cooperació internacional quan calgui. Vull ser optimista, ja que els fonaments econòmics i democràtics empenyen cap a una fiscalitat progressiva sobre el patrimoni. Si es vol seguir tenint una classe mitjana patrimonial i un accés al patrimoni per a la gent partint de zero, cal un sistema fiscal que els doni una oportunitat. Reduir els impostos sobre els béns immobles de les famílies endeutades que busquen acumular patrimoni podria reunir tant a la dreta com a l’esquerra i decidir-se a nivell nacional. Quan un país es troba amb una situació econòmica difícil, cal trobar receptes, i l’impost sobre els patrimonis elevats és força natural. A Espanya, l’impost sobre les fortunes, suprimit per Zapatero, va ser reintroduït per Rajoy. Quan tens, per una banda, un deute públic colossal i, per una altra, grans patrimonis emergents, seria fruit de la ideologia no posar-los a tributar.

Per una altra banda, sense haver d’acudir a un impost mundial, l’opinió pública demana una lluita més creïble contra els paradisos fiscals. Fa cinc anys, tothom pensava que el secret bancari suís era intocable. N’hi ha hagut prou amb que els Estats Units amenacessin amb retirar la llicència bancària dels bancs suïssos perquè el secret comencés a esquerdar-se. Si és pretén demanar educadament més transparència als paradisos fiscals, això no funciona. Ha calgut que la reacció vingués dels Estats Units… Què esperen els grans països de la Unió Europea per parlar amb una sola veu?


[1]        El 1932, quan Roosevelt arriba al poder, la taxa de l’impost federal sobre els ingressos aplicable als més rics era del 25 % als Estats Units. El nou president decideix augmentar-lo immediatament al 63 %, al 79 % el 1936 i al 91 % el 1941, nivell que es va aplicar fins al 1964, abans de reduir-lo al 77 %, i al 70 % el 1970.

Thomas Piketty, a French economist whose work "Capital in the Twenty-First Century" has  fueled fierce debates about inequality, near his home in Paris.

 Imatge extreta de: National Post

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.