Lucia Montobbio. [Dialogal] Els dijous a la tarda me’ls reservo per cobrir actes, o fer entrevistes a persones interessants. És el meu espai per recordar que continuo sent periodista. Aquest cop em trobo davant dels Caputxins de Sarrià. El lloc m’és familiar, aquí s’ha casat més d’un amic meu.
Entro i em fan esperar a una sala, prop del claustre. Pregunto per Joan Botam, abans anomenat fra Salvador de les Borges. Mentre ell baixa els esglaons un a un, penso que a mi també m’agradaria tenir dos noms, és genial.
Encara no he decidit el meu pseudònim quan Joan Botam obre la porta. El saludo dient “Bé per fi el conec!” Segons ell ja ens coneixíem. A mi no em sona d’haver-lo vist. Tot i així a la redacció de El Ciervo, l’he sentit mencionar més d’un cop: “Joan Botam, amic dels Gomis”. Algun cop va ser als consells de redacció de la revista fundada per aquesta família. Ell també es va comprometre amb una publicació, més breu, però igual d’innovadora i perseguida pel règim franquista. Era un full ciclostilat anomenat Orientación e información ecuménica.
Comencem l’entrevista, i al cap de dos minuts em diu que aquell no és el lloc adequat per continuar xerrant. Que estarem millor al seu despatx. Fem una aturada molt abans del que imaginava. Aprofita per ensenyar-me el claustre i l’hort. Sé que aquest indret té història al darrera. Va ser incendiat i saquejat i ha estat refugi per a intel·lectuals perseguits pel règim franquista, així com per al Sindicat Democràtic d’estudiants de la Universitat de Barcelona.
El seu despatx està poblat de llibres ben endreçats. Hi entra el sol a través de les persianes. És suficient. Les finestres queden obertes perquè fa un dia d’estiu malgrat estiguem al maig. Mentre parlem, Joan Botam va regulant la llum que vol que entri, pujant i baixant persianes; el mateix passa amb l’aire, obrint i tancant finestres. Sembla un capità al timó del seu vaixell. Amb aquest ambient comencem una entrevista que durarà una hora i mitja.
Inicis de l’ecumenisme
L’any 54, Joan Botam encara no havia arribat a Pax Christi. Allà farà de consiliari dos anys més tard. Tot i així m’explica que, segons ell, l’inici de l’ecumenisme a Catalunya se situa en aquest moviment laic, catòlic i pacifista.
Pax Christi comptava amb una eina molt efectiva: les rutes locals i internacionals. Aquestes consistien en caminar per diferents estats. Grups de joves universitaris de diferents països anaven de jornades de reflexió, pregària, reconciliació europea, caminant i hospedats per pobles i famílies, cantant l’avemaria en francès amb motxilles a l’esquena.
“Ens preocupàvem per l’entesa i la reconciliació. Molt abans de la transició política, nosaltres ja havíem resolt les tensions idiomàtiques, polítiques i religioses. Pensa que a l’època qui no era catòlic era un ciutadà de segona categoria i era perseguit. Els jueus del carrer Avenir més d’un cop van ser agredits. Els protestants, a Can Caralleu, s’amagaven, per por de ser apedregats.
Pax Christi tocava directament el fet de la diversitat cristiana, donada la naturalesa del nostre grup. Representàvem un cristianisme obert i europeu. A les rutes hi participaven sobretot protestants i catòlics. Aquí és on em vaig començar a sentir cridat, compromès amb el moviment ecumènic”.
D’Europa a Catalunya, de Catalunya a Espanya
“A Europa ja hi havia moviments pacifistes que tractaven la interreligiositat. S’havia avançat molt en la qüestió de diàleg ecumènic a Alemanya, Gran Bretanya, França, Suïssa.
Espanya en canvi era un enclau nacionalista i catòlic. A Barcelona, Pax Chisti va facilitar el contacte entre protestants i catòlics. Es va començar un acostament interconfessional: catòlics, protestants, baptistes, evangèlics, episcopalians. El 56, quan jo vaig arribar i vaig acompanyar aquests joves com a consiliari, els contactes entre cristians ja funcionaven.
L’arrel del moviment ecumènic és la reconciliació i la pau; a casa nostra no s’inicià per motius específicament teològics o confessionals. La màxima heretgia cristiana és la guerra, és l’odi, és la destrucció de l’altre. Per tant és lògic que aquests joves que treballaven per la pau, per la reconciliació amb l’altre, comencessin a treballar en aquest aspecte.
Llavors ja existia el CICF (Centre d’Influència Catòlica Femenina) on vam començar a reunir-nos per informar-nos sobre què era això de l’ecumenisme, perquè ningú no en sabia res. A base d’una minibibliografía ens vam anar assabentant de qui eren els protestants, presentats per ells mateixos, qui eren els anglicans presentats per ells mateixos, què hi havia a nivell internacional institucionalitzat que treballés en la direcció d’un diàleg de col·laboració, de projecció cristiana reconciliada.
A poc a poc vam anar formant el primer grup interconfessional de l’estat Espanyol. Això per als protestants va ser el cel obert, després de veure’s perseguits, maltractats, escarnits pels segles d’inquisició. Durant una temporada molt llarga vam fer l’esforç de coneixe’ns mútuament, anàvem a pregar amb els protestants del carrer Tallers, del carrer Aragó. Va ser divertit i gratificant, una coneixença directa i mútua. A partir d’aquí vam fer una mica de missioners. Primer vam anar a Valladolid, després a Salamanca, d’aquí a Madrid amb la mateixa missió apostòlica: presentar l’ecumenisme. De manera que el moviment s’anava desplegant”.
Orientación e información ecuménica
“El 59 arriba l’anunci del concili. El papa Roncalli venia una mica tocat per aquest tema: el diàleg interconfessional. Encara no teníem ni personalitat jurídica ni seu, ni res. Se’ns va acudir publicar un full per anar informant la gent que s’anava unint a nosaltres. El full es deia Orientación e información ecuménica. Firmava jo. Si algú volia contactar-nos havia d’escriure a Salvador de les Borges (el meu nom de frare aleshores). En vam treure dos números.
Al temps de la convocatòria del concili tothom tenia la paraula ecumenisme a la boca. Es va convocar a Madrid un cicle de conferències. D’entre el públic, de sobte, una veu va dir: ‘¿Cómo es que la única expresión de auténtico ecumenismo en España, que es esta hoja que se llama Orientación e información ecuménica, se publica sin censura eclesiástica?’. Això va ser suficient perquè hi hagués una denúncia. Em van cridar al bisbat perquè era l’únic que apareixia a la publicació amb nom i cognoms, i em van dir que havia de demanar la censura. Li vaig dir al senyor bisbe que el full sortiria igualment, amb o sense censura, perquè no entrava en les publicacions que la necessitessin. El bisbe quedà sorprès. Jo havia estudiat una mica la qüestió jurídica. Una publicació privada i que es distribuïa a mà no necessitava passar per la censura. Llavors es va quedar callat, va obrir un calaix, en tragué un escrit, i va fer: ‘Escolti, sap què? Siguem clars: la revista es suprimeix i punt’.
Això ens va donar molt nom i fama. De seguida la revista Herder Korrespondenz va publicar un número monogràfic sobre la situació dels cristians a Espanya. Es va bombardejar un punt del règim: ‘La base y fundamento del estado es la religión católica’. Jo estava fitxat, denunciat, amenaçat”.
La fundació del Centre Ecumènic de Catalunya
“L’any 84 un grup interconfessional d’ortodoxos, catòlics, protestants… vam constituir el Centre Ecumènic de Catalunya. A partir d’aquí, vam aconseguir uns estatuts mínims: assemblea anual, reunions mensuals… Sobre la base de 500-700 inscrits vam iniciar la nostra singladura. La quota era voluntària, de 5 i 15 euros anuals. Aquestes quotes ens van permetre de començar amb una programació i apostar així per un treball seriós.
Bàsicament fem 4 accions: la promoció de la setmana de pregària del mes de gener i de tot l’any: preguem per la unitat i la diversitat seguint la línia iniciada per l’abbé Couturier i, ara assumida pel Consell Mundial de les Esglésies i pel Vaticà. També publiquem els materials d’aquesta pregària. Crec que l’únic acte racional que fa l’home és la pregària. Perquè el posa en tensió positiva amb l’absolut de Déu. Estima l’home i la creació. Aprofundeix la vida, la seva fe, a partir de l’arrel de la seva identitat còsmica.
Retrobaments ecumènics: quan acabava la setmana de pregària, de gener, vam veure la necessitat de trobar-nos per avaluar el procés. Això ha comportat que ens formem com a quadres, com a gent sensibilitzada, formada, motivada. Ens hem anat fent presents en totes les comunitats cristianes. La pregària és avui a totes les comunitats cristianes.
Trenquem amb el centralisme barceloní: la junta (14 persones), per evitar que tota la seva acció se centri a Barcelona, es trasllada una vegada cada any a una ciutat de comarques. A partir d’aquí hem pelegrinat a totes les ciutats importants de Catalunya: Reus, Tortosa, Lleida, Berga, Figueres, Manresa, Vic, etc. Aquestes trobades són efectives, molt gratificats; toquem la realitat i junts ens esforcem per millorar-la, uns i altres reconciliats”.
Què representa actualment el Centre Ecumènic
“El que té d’important el Centre Ecumènic de Catalunya és el nucli, la junta directiva. 10 o 15 persones de confessió cristiana diferent. Hi ha un baptista, dos evangèlics, un ortodox i catòlics. Ens reunim cada mes, portem tot el que capten les nostres antenes. Contribuïm a mantenir viva la flama d’un cristianisme ecumènic, una consciència oberta i responsable que s’esforça per respondre a la pregària de Crist, que tots els seus siguem u per tal que el món cregui (Jn 17,21)”.
Imatge extreta de: TV3.cat