Entrevista a Thomas Piketty (II): «La fiscalitat justa, centre del conflicte polític»

Entrevista a Thomas Piketty (II): «La fiscalitat justa, centre del conflicte polític»

Jean Merckaert / Jean Vettraino. [Traducció a càrrec de Cristianisme i Justícia] 

La fiscalitat, molt diferent segons els països i els períodes, ha tingut un impacte significatiu sobre el repartiment dels ingressos i dels patrimonis?

Thomas Piketty – La fiscalitat és una eina que permet finançar i desenvolupar projectes comuns, els béns públics, la protecció social, l’educació, etc. Al llarg de la història, la qüestió de la fiscalitat justa –posar-se d’acord en qui paga què, en nom de quins criteris– sempre ha estat al centre del conflicte polític.

El meu llibre encaixa en aquesta vasta interrogació sobre la naturalesa de l’impost just i del seu efecte sobre l’estructura de la societat. Intento renovar la reflexió sobre l’articulació entre l’impost sobre la renda (flux) i l’impost sobre el patrimoni (estoc). La tercera gran categoria, l’impost sobre la despesa (el consum), està lligada a les altres dos, ja que el consum correspon en principi als ingressos menys allò que s’ha estalviat. En totes les èpoques s’observen aquestes tres grans categories en proporcions diferents. L’impost sobre el consum sovint és el que té més pes sobre les classes populars, que estalvien poc i consumeixen gairebé tots els seus ingressos. En l’Antic Règim, la gabella i els impostos sobre la sal eren els més impopulars. Idealment, es podria pensar en un impost sobre el consum que fos progressiu. En certa mesura, és el que s’intenta fer amb els tipus d’IVA diferenciats, però, a la pràctica, és difícil diferenciar els béns bàsics i els béns de luxe. D’altra banda, la bogeria de l’IVA a Europa és més aviat el símptoma d’una Unió Europea (UE) molt poc cooperativa. Es considera l’IVA un mitjà per taxar les importacions que vénen de fora. Però quan tothom haurà augmentat el seu IVA al 25 %, s’haurà avançat més? No es restablirà la nostra competitivitat respecte a la Xina, i l’efecte competitivitat dins d’Europa estarà completament anul·lat quan tothom hi recorri.

EPÍGRAF: Per lògica l’impost sobre el patrimoni hauria de guanyar protagonisme en una societat on el pes global dels patrimonis augmenta en relació als ingressos.

La meva reflexió es basa, de fet, en l’eix de l’impost sobre la renda i l’impost sobre el patrimoni, i potser la novetat del llibre estigui en mostrar que hi ha un lloc per als dos. L’impost sobre el patrimoni hauria de guanyar protagonisme en una societat on el pes global dels patrimonis augmenta en relació als ingressos. Això no vol dir que s’ha de substituir totalment l’impost sobre la renda. La renda i el patrimoni són dues dimensions diferents de la desigualtat entre els individus. Hi ha gent amb rendes molt elevades i un patrimoni feble, d’altres tenen un patrimoni molt alt i rendes baixes. Evidentment, hi ha una correlació –de mitjana, aquells que tenen un gran patrimoni, tenen les rendes més altes–, però aquesta correlació no és pas perfecta. Calen aquests dos impostos per atendre les diferents dimensions de la capacitat contributiva de les persones, el principal objectiu d’un sistema fiscal: intentar que cadascú contribueixi en proporció a les seves capacitats i als seus mitjans.

Maurice Allais [1911-2010], que era qualsevol cosa menys un economista d’esquerres, va defensar durant molt de temps la idea de l’impost sobre el patrimoni com a impost únic: l’avantatge és que un cop pagat, el propietari tindria els màxims incentius per invertir el patrimoni de la millor manera possible, perquè creixés, ja que no tributaria pels rendiments obtinguts. El límit d’aquest argument és que el rendiment obtingut no és únicament el fruit de la bona gestió i dels esforços. Així, una empresa que hagi tingut un any molt dolent, amb moltes pèrdues, si l’impost només està basat en el capital utilitzat, se li farà pagar el mateix impost que a una empresa que hagi obtingut grans beneficis, i es corre el perill de posar-la en fallida tot i que les dificultats siguin passatgeres. Cal trobar l’equilibri entre la fiscalitat patrimonial utilitzada i la fiscalitat del flux d’ingressos i beneficis anuals. Hi ha una funció d’assegurança en l’impost, on la gent hi contribueix en funció del seu moment de prosperitat. No obstant això, no es tracta de caure en l’extrem oposat, en considerar que un patrimoni que no tingui beneficis no hagi de pagar res. Algú que tingués immobles o castells i que rebutgi llogar-los, conformant-se en anar-hi a dormir una nit al mes, ¿hauria de quedar exempt de l’impost sobre la propietat només perquè no n’obté cap benefici? Per tant, cal pagar l’impost sobre la propietat. Si es nega a obtenir ingressos de les seves propietats, les haurà d’anar venent per poder pagar l’impost. Aquest és l’objectiu de l’impost sobre el patrimoni: aconseguir que si algú no obté un rendiment del seu patrimoni, se n’acabi desfent perquè un altre l’utilitzi d’una manera més productiva.

La combinació d’ambdós tipus d’impostos condueix realment a una reducció de la desigualtat?

Thomas Piketty – Les dues formes d’impost van jugar un paper important en la reducció de les desigualtats al segle XIX. Pel futur, proposo combinar l’impost sobre la renda i l’impost progressiu sobre el patrimoni heretat, sobre les successions, que s’han utilitzat durant el segle XX, amb un tercer: l’impost progressiu sobre el patrimoni sobre una base anual, similar a l’impost sobre el patrimoni o l’impost sobre la fortuna a França, però d’una forma més harmonitzada. L’impost sobre el patrimoni data de principis del segle XIX, un moment en el que el capital era sobretot immobiliari: es basa únicament en el patrimoni immobiliari, sense tenir en compte ni els deutes ni els actius financers. Aquesta situació no està del tot adaptada a la realitat del patrimoni del segle XXI, molt lligat a les finances. L’impost sobre la fortuna creada durant les dècades 1980-1990 és més modern, ja que té en compte les diferents formes d’actius financers. El problema és l’abundància de llacunes i paradisos fiscals, i és molt difícil d’aplicar en absència d’una visió mundial dels patrimonis i d’esborranys de la renda prèviament complimentats.

Avui en dia cal una forma d’imposició anual sobre el patrimoni, ja que no n’hi ha prou únicament amb la transmissió intergeneracional per gravar-lo. Si algú fa una fortuna als 40 anys, als 90 anys el seu patrimoni haurà seguit augmentant molt: serà difícil d’aplicar-lo quan la seva capacitat contributiva no es trobi en el seu millor moment. ¿És normal, com passa ara, que s’hagi d’esperar que Bill Gates o Warren Buffett transmetin el seu patrimoni per què el sistema fiscal els posi a contribució? I a la inversa, quan algú rep una successió, tampoc no es justifica necessàriament concentrar tota la imposició en aquest moment, per motius psicològics, i també per motius econòmics: no se sap pas com evolucionarà el rendiment del patrimoni. Qui s’hauria pogut imaginar que un pis parisenc heretat el 1972, valorat aleshores en 100.000 euros, valdria milions d’euros avui en dia i que es podria llogar per un equivalent a cinc vegades el salari mínim? En comptes de gravar fortament aquesta herència el 1972 i no gravar-la més en quaranta anys, seria molt més lògic intentar gravar-ne una part en el moment de la transmissió patrimonial i una altra al llarg de la vida.

EPÍGRAF: Davant de la fallida dels bancs, i si no se sap qui és amo de què, es fa difícil posar en contribució els uns i els altres d’una manera acceptable.

Per últim, i aquest potser sigui l’argument més important, és una manera d’obtenir més transparència, democràtica i financera, sobre els patrimonis. Augmentar els impostos també és produir categories jurídiques, categories estadístiques; és una forma de que la societat produeixi informació sobre ella mateixa. Durant la Revolució francesa, el sistema d’impostos sobre béns immobles i de dret de successió, i la creació del cadastre van ser una manera d’enregistrar les propietats, d’instituir el dret de propietat, de fer-lo respectar públicament. Si es paga un impost sobre la propietat, és que el dret de propietat està garantit públicament. S’instaura una determinada publicitat: se sap més bé qui té què. En el capitalisme financer global d’avui en dia, no hi ha cadastre financer mundial, ni tan sols de la Unió Europea. El president de la República francesa ignora si el seu ministre de Finances té un compte a Suïssa… Aquesta situació d’extrema opacitat no és sana ni per a la democràcia ni per a la regulació financera. Davant de la fallida dels bancs o dels sistemes financers a reestructurar, si no se sap qui és amo de què, es fa difícil posar en contribució els uns i els altres d’una manera acceptable.

Avui en dia les desigualtats estan en el patrimoni (i per tant, en l’herència) més encara que en els ingressos. Però l’impost sobre el patrimoni, i especialment sobre les successions, el vol la societat?

Thomas Piketty – És perfectament legítim que la gent tingui por de que se li taxi tot allò que ha aconseguit acumular. Cal prendre’s seriosament aquestes pors i respondre-hi amb un debat precís, el més transparent i democràtic possible. L’any 2007, Nicolas Sarkozy va emprar aquest sentiment positiu de nombrosos francesos sobre la deducció de l’impost de successions per exonerar successions d’1,5 o 2 milions d’euros… Cada pare podia utilitzar aquesta exoneració per a cada fill cada sis anys, fins a cinc cops al llarg de la seva vida. Aquesta mesura va ser modificada el 2012, ja que realment resultava molt cara per a l’Estat. Massa sovint, no es vol entrar en el detall de les xifres. Tanmateix, i aquesta és la conclusió del meu llibre, «la negativa a comptar poques vegades afavoreix als més pobres».

EPÍGRAF: Si algú té un pis valorat en 300.000 euros y un préstec de 290.000 euros, pagarà el mateix impost de béns immobles que una altra persona que no tingui cap préstec.

Per la meva banda, proposo, no pas augmentar l’impost sobre el patrimoni en general, sinó fer-lo més progressiu. Es tractaria de reduir l’impost sobre béns immobles per a la majoria de la població i d’augmentar-lo per als patrimonis més elevats. Es facilitaria així l’accés al patrimoni per aquells que no en tenen. Actualment, si algú té un pis valorat en 300.000 euros i un préstec de 290.000 euros, paga el mateix impost de béns immobles que una altra persona que no tingui cap préstec, encara que, en aquest cas, el seu patrimoni només és de 10.000 euros. Proposo substituir els impostos sobre el patrimoni actuals, incloent-hi l’impost sobre béns immobles, per un impost progressiu: així es reduiria l’impost sobre el patrimoni pagat pel 90 % de la població i per contra s’augmentaria el de les persones més riques. El barem podria ser el següent: 0 % fins a 1 milió d’euros de patrimoni net, 1 % entre 1 i 5 milions, i 2 % per sobre de 5 milions. Un impost així, a nivell europeu, permetria ingressar més del 2 % del PIB i faria augmentar la mobilitat del capital. Certament, no hi ha cap fórmula matemàtica que permeti fixar l’impost ideal. El problema és que aquestes qüestions sovint es deixen als tècnics. Pel que fa a les elits, és coneguda la seva capacitat de negar la realitat: a finals del segle XIX, l’economista Paul Leroy-Beaulieu explicava que a França no hi havia cap necessitat d’impost progressiu perquè, gràcies a la Revolució, el nostre país era força igualitari…

piketty-bubble

Imatge extreta de: The New Yorker

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.