Pepa Torres. No m’acostumo. Porto 8 anys sent testimoni de la violència policial contra els manters i no m’acostumo. Al principi em semblava increïble, creia que era un error de traducció quan escoltava els relats dels companys narrant la manera com havien estat tractats en ser detinguts, les expressions verbals racistes amb què s’havien dirigit cap a ells, les encaixades pel coll fins deixar-los gairebé sense aire i la humiliació de l’escorcoll de quatre contra un tirant-los a terra davant la mirada atònita dels vianants. Van néixer llavors en molts barris els grups de suport enfront de les batudes i detencions.
No m’acostumo. Han pas moltes coses en aquests 8 anys. Vam guanyar la despenalització de la manta. Sobreviure no podia ser un delicte. Evitem ingressos en els CIES i algunes deportacions alhora que les denunciem i seguim fent-ho boicotejant a les companyies com AIR EUROPA que les executen. Molts compas van aconseguir els seus papers. Van invertir molt esforç fent cursos de capacitació per a buscar una altra feina. Ja tenien formació en els seus països d’origen però necessitaven adequar-se al mercat de la precarietat i l’explotació d’aquest país en el seu desig de deixar la manta. I així, en aquest intent fallit, van passar a convertir-se fugaçment en mà d’obra gratuïta amb les seves pràctiques en grans cadenes de supermercats o mossos de càrrega en els seus magatzems a canvi d’una línia a un currículum per a una ETT que mai els va cridar.
I enmig de tot això va arribar l’espoli o la crisi, com altres prefereixen anomenar-la, i en nom seu el racisme i la xenofòbia institucional irrompre amb força fins a fer que la violència es convertís en violència d’estat amb les seves retallades i lleis injustes: Reforma del Codi Penal, Llei de Seguretat Ciutadana, l’exclusió sanitària… Però ells segueixen aquí, amb la seva manta a l’espatlla, fent-se forts, sempre en grup, mirant-nos atònits als ulls i preguntant perplexos com és possible que algú cregui que amb la seva forma de guanyar-se la vida estan robant a Luis Vuitton, la segona fortuna més gran d’Europa, que com pot ser que se’ls jutgi i condemni per això… que com és possible que quan la policia els colpeja i els tomba, quatre a un, al carrer, en moltes ocasions llevant-los el gènere i no declarant-lo a comissaria (per cert: qui roba a qui?), se’ls acusi i intenti condemnar per “atemptat” als cossos de seguretat de l’estat.
No m’acostumo. En aquests 8 anys des de la Red Interlavapies hem acompanyant en detencions i judicis a centenars de manters i venedors d’aigua. Hem vist i tocat les comissàries, els calabossos, els jutjats, els carrers, des dels seus ulls i la seva pell i en fer-ho hem estat tocats per la dignitat de les seves vides, la fortalesa del seu Esperit, la resiliència dels seus cossos, la calidesa i saviesa de les seves paraules que davant la pregunta “Com estàs, germà, com et sents, com t’han tractat?” responen amb la sobrietat d’un “Bé, tot bé, estic viu, estic dempeus”.
Mentre, els seus germans i germanes desafien la frontera i la violència de les polítiques migratòries europees enfilats a la tanca de Melilla amb els braços oberts denunciant el nostre desordre mundial.
Mentrestant, aquí i allà, cada vegada som més els que anem trenant puntada a puntada somnis inajornables de dignitat humana amb els fils de la creativitat i la desobediència. Avui, quan des del ACNUR se’ns presenten dades tan esgarrifoses con que el Mediterrani s’ha convertit en una gran fossa comuna: 1.900 persones van morir l’any passat, la majoria d’elles refugiats que fugint de les guerres intentaven arribar a Itàlia. Avui més que mai cal seguir reivindicant que cap ésser humà és il·legal.
Imatge extreta de: Periodismo Humano