Un-centenar-de-cadaveres-de-in_54414383579_51351706917_600_226Tere IribarrenUn crit, un ressò, un silenci. Sento vergonya… De nou, com aniversari, enmig de vacances, en ple descans, un crit, millor un silenci, arriba com a notícia a la premsa, notícia passada ja, aviat oblidada.

Un gran grup d’immigrants… El mar els llença a terra. És una bufetada a les promeses dels polítics, a la indiferència ciutadana, a la meva, a la teva, a la nostra. El mar i l’onatge han trencat tots els seus somnis.

I el ressò de les paraules de Jesús “m’ho negàveu a mi”…

Per a nosaltres són germans sense rostre, sense nom, sense família, sense tomba.

Morts que ningú reclamarà, morts que van somiar amb viure dignament, que no van conèixer la pau, que van veure les cares espantades dels seus petits enmig de la guerra, que encara senten en la seva carn la carícia i el somriure.

Enmig del crit indignat, els cristians creiem que un misteri més gran ens acull, ens embolcalla, ens promet la vida.

Nosaltres no podem quedar-nos callats, no podem seguir tranquils. Si més no, hauríem d’estar molt avergonyits.

Un-centenar-de-cadaveres-de-in_54414383579_51351706917_600_226

Imatge extreta de: La Vanguardia

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Religiosa del Sagrado Corazón. Licenciada en teología. Coordinadora de los cursos y actos de Cristianismo y Justicia. Miembro del patronato de la Fundación Lluís Espinal – Cristianismo y Justicia.
Article anteriorLa reforma fiscal: ni justa, ni solidària
Article següentNo m’acostumo

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here