Lucia MontobbioHi passo sovint per la plaça del Diamant, però mai m’havia preguntat què eren aquelles dues entrades que s’endinsaven sota terra. Creia que es tractava d’un pàrking. Fins que un dia vaig travessar-la un dissabte a les onze del matí.

Un noi va penjar panells ben grossos, amb fotografies de la guerra civil. Em vaig aturar per llegir-los i vaig descobrir que aquelles escales subterrànies dirigien cap a un refugi antiaeri. Em vaig afegir a la visita.

L’any 1938 diverses ciutats catalanes van ser bombardejades per l’aviació alemanya i italiana. Barcelona va ser una de les primeres ciutats europees que va patir atacs sistemàtics contra objectius civils. A occident, va ser una de les primeres vegades que la guerra ultrapassava el camp de batalla militar, i anava a atacar el ciutadà desproveït.

Davant d’això es va començar a inventar una defensa. El metro, per exemple la mateixa parada de Fontana, va servir com a refugi contra la metralla estrangera; també la planta baixa o els subterranis de les cases o immobles particulars, que assumirien aquesta nova funció.

Bombes plenes de metralla, bombes incendiàries, bombes d’alumini… alemanys i italians van provar les seves noves armes estavellant-les contra Barcelona. Els carrerons van ser el camp de proves pels seus invents.

Això també va conduir a la construcció d’una gran quantitat de refugis -es calcula que uns 3.300- amagats sota la ciutat. Juntes veïnals, sindicats, organitzacions polítiques es van encarregar de cavar túnels i galeries per protegir als ciutadans.

El refugi de la plaça del Diamant va ser una iniciativa dels veïns de Gràcia (1937-1938). L’entramat de túnels suma dos-cents cinquanta metres. Les parets, fetes de maons, s’estenen pel subsòl de la plaça i del carrer de les Guilleries. Encara es conserva el petit espai destinat a fer cures i serveis: un per els homes; l’altra, per les dones. Es calcula que podia refugiar unes dues-centes persones a dotze metres sota terra.

Abans d’entrar tothom havia de tenir clares algunes de les normes. Per exemple, la preferència de les dones i els nens, l’espai que cadascú podia ocupar en el moment d’asseure’s (els bancs de maó tenen marcat el quadrat màxim que podia ocupar una persona, uns 40 cm), o la prohibició de parlar de política un cop dins.

Hi ha molts altres refugis que es poden visitar: el refugi 307, el de la plaça de la Revolució, el del Palau de les Heures, el de la plaça Tetuan, el de les Cases Barates d’Horta, el del carrer Sardenya, o els búnquers de l’avinguda del Tibidabo. Fins i tot el particular del carrer Fusina 6, que avui en dia és un bar de copes.

Les visites, que han de dur guia, es fan per grups, a les 11:00 i a les 12:30 hores els dissabtes al matí. El preu per persona és de 3 euros. Per visites escolars, els alumnes han de pagar 6 euros cadascú i això inclou també una xerrada prèvia. Podeu contactar amb els organitzadors al 93.211.49.73. El recorregut dura una hora aproximadament.

***

Us recomenem aquest llibre tan conegut de la Mercè Rododera. És un testimoni dels atacs de la guerra civil dels que us hem parlat a l’article. La vida de Natàlia, la protagonista i narradora de La plaça del Diamant, es capgira quan coneix Quimet: el seu nom canviarà i passarà a dir-se Colometa, i la seva petita vida personal, plena de maldecaps, es barrejarà amb els grans esdeveniments col·lectius que sacsegen la societat catalana: la República, la guerra, la postguerra.

També podeu veure la sèrie de televisió sobre la novel·la la web de RTVE.

Inauguracio-Refugi-Diamant-040

Imatge extreta de: Universitat de Barcelona

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Va estudiar Periodisme (UAB), Cultura de Pau i Gestió de Conflictes (UAB) i Mediació professional (UPF). Ha treballat en diferents departaments de comunicació al tercer sector: Fundació Arrels, Cristianisme i Justícia, Co-operation Ireland, Migra Studium, la Fundació Social de Filles de la Caritat. Des de 2006 col·labora amb la redacció d'El Ciervo on s'elaboren les revistes de Foc Nou i El Ciervo, primer com a redactora, després com a cap de redacció i ara en el consell de direcció. Actualment, és responsable de comunicació a l'Institut de Ciències Religioses de Barcelona i és mediadora de conflictes familiars en Weidemann BCN. Col·labora amb diversos mitjans, entre ells, Catalunya Religió.
Article anteriorLlums i ombres d’un President anomenat José Mujica
Article següentQuaderns CJ: testimonis d’un canvi d’època

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here