No ens cal un exèrcit

No ens cal un exèrcit

Jordi Calvo. A l’Assemblea Nacional Catalana hi ha diferents sectorials i grups de reflexió que tracten de dibuixar com seria un hipotètic nou estat català. Dins de totes aquestes resulta sorprenent que hi ha una sectorial de defensa on s’acumulen documents militaristes que tracten de justificar la necessitat d’un exèrcit català. Fins i tot s’han atrevit recentment a proposar l’armament, el nombre de soldats del seu exèrcit català i el cost que tindria.

Entre d’altres justificacions diuen que hem de tenir un exèrcit perquè tots els estats del món ja el tenen, seguin la mateixa lògica, caldrà tenir també cossos que torturin, o reprimeixin la població, normatives electorals antidemocràtiques, polítiques que promouen la desigualtat, polítiques econòmiques que generen pobresa, corrupció… No, no ens cal copiar-ho tot d’altres estats.

Per altra banda, proposen que hi hagi una indústria militar, que hem de saber que viuria principalment de les comandes de l’exèrcit català, i que la inversió militar genera ocupació. És cert, si vols tenir un exèrcit, tots els soldats i comandaments tindran una feina i a la industria d’armes hi hauria també llocs de treball, però no diuen que tot això, s’hauria de pagar amb diners públics, amb els nostres impostos. És això productiu? Sembla que no massa. També argumenta que de la inversió militar ens beneficiarem tots, perquè els fabricants d’armes quan investiguen fan recerca que de tant en tant té aplicacions civils. Però, no seria millor invertir en una R+D que directament es dediqui a investigar en allò civil, que no en una R+D militar que s’inventi nous armaments que de rebot poden veure aplicada la seva recerca en aspectes civils?

Després ens parlen dels interessos als que ha de servir un exèrcit, però tracten només de passada el més important, les amenaces a la seguretat de Catalunya. Perquè l’inici de tota política de defensa y seguretat és fer front a les amenaces d’un poble, país o territori. Quines són les de Catalunya? Hi ha algun risc de perdre el control territorial? Al nord hi ha França (UE), que sembla que no tingui la intenció d’expandir el seu territori cap al sud; a l’oest i al Sud hi hauria Espanya, que si bé té alguns militars jubilats amb ganes de gresca, no sembla que arribat el moment d’una separació vulgui envair militarment Catalunya, entre d’altres coses perquè al si de la UE no deixaran que això passi. A l’est, finalment, hi ha el mar, i més enllà França i Espanya un altre cop i Itàlia, que no és sospitosa de voler fer una ofensiva cap a Catalunya des de Sardenya. A més, Catalunya mai podria tenir un exèrcit que pogués guanyar en un enfrontament amb Espanya, França o Itàlia, així que l’argument de la dissuasió no es sosté de cap de les maneres. Cal dir que a Espanya és molt més vendible l’inversemblant amenaça dels que volen recuperar l’Al-Andalus. Dic inversemblant perquè si des del Magrib o el Pròxim Orient hi hagués una amenaça militar, no els hi vendríem cada any, nosaltres i els aliats OTAN i UE, ingents quantitats d’armes. Però l’amenaça de l’Al-Andalús a Catalunya no cola. Així que amenaces que necessitin d’una resposta militar no n’hi ha, i si es fan les coses mitjanament bé, no ha d’haver-hi en un futur. El món actual, afortunadament, utilitza mecanismes per prevenir i resoldre els conflictes molt més efectius que els militars. Invertir en ells és la millor manera de defendre’ns de qualsevol amenaça.

Però l’argument dels interessos que utiltizen per justificar un exèrcit sí que és més real. De fet l’OTAN accepta al seu Nou Concepte Estratègic, que com que no hi ha amenaces a la seguretat al territori dels seus estats membres que requereixin una resposta militar, els exèrcits han d’ocupar-se de  vetllar pels interessos estratègics (energètics i econòmics). Quedi dit que l’amenaça a la seguretat dels estats membres de l’OTAN és principalment l’amenaça que suposa l’OTAN cap els demés, que ha generat fins ara odi, rancúnia i esperit de venjança, plasmats en tres atemptats terroristes als països protagonistes de la foto dels Açores que va suposar el tret de sortida de la invasió d’Iraq. L’OTAN és l’única que envaeix altres països i bombardeja més enllà de les seves fronteres. Això és el que ens ha de preocupar.

Així doncs, l’exèrcit català hauria de servir, segons la sectorial de defensa de l’ANC, per afavorir els interessos vitals, estratègics (inclouen econòmics) i perifèrics (es refereixen a missions de pau i ajut humanitari). Però no diuen que els interessos vitals no els garanteix l’exèrcit, sinó les polítiques públiques i un veritable estat de dret. És tasca del govern pagar i enviar un exèrcit a protegir els interessos econòmics de les transnacionals catalanes? Ens sortiria una mica car i seria injust amb la resta d’empreses. Finalment, s’agraeix el detall d’incloure el manteniment de la pau i el treball humanitari en la llista d’interessos d’un país, però evidentment no és amb armes com es promou la pau o s’ajuda els més necessitats, ja tenim ONG que això ho fan més bé i més barat que els exèrcits.

En fi, tot plegat és un despropòsit. Si l’ANC vol tenir el suport de la majoria de la població catalana, hauria de vigilar quins són els seus socis de viatge. El poble català no vol un nou estat militarista, que vagi de la ma de l’OTAN sembrant el caos allà on posa el peu. El poble català vol alguna cosa nova, una visió nova de la seguretat, vol ser un exemple per al món, que pot ajudar de manera molt rellevant a un canvi de paradigma en la gestió de la seguretat, i passar de la defensa militar a la seguretat humana, de la cultura de la violència a la cultura de la pau.

img_1665

Imatge extreta de: TrekEarth

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.