Vasos comunicants: prop dels que pateixen, prop de Déu

Vasos comunicants: prop dels que pateixen, prop de Déu

Josep GiménezDes que estic a CJ, he sentit parlar d’una mena de “vasos comunicants” entre (1) experiència espiritual, (2) anàlisi i coneixement de la realitat i (3) rigor intel·lectual. A mi sempre m’ha “tocat” aquesta manera de fer i, en la mesura de les meves possibilitats, he mirat de ser-hi fidel. Com? Doncs, mirant de compaginar dues realitats que, d’entrada, semblen ben diferents i que, en un nivell més profund, potser no ho siguin tant… És a dir, la realitat de ser professor de teologia i la de ser voluntari de presons… “¿Com ser, alhora, professor de teologia i voluntari de presons… viure integradament aquestes dues realitats… “y no morir en el intento”? Una mica d’això, doncs, es tracta…

Voldria explicar una anècdota personal que pot ajudar a il·luminar una possible resposta a aquesta pregunta. M’havien encomanat donar el tridu de renovació de vots als estudiants jesuïtes espanyols [Els jesuïtes fem, com tots els religiosos, vot de pobresa, castedat i obediència. I, encara que això és per a sempre, pels volts de Nadal, solem fer un recés per a reflexionar sobre el tema i renovar el nostre desig de viure el compromís que expressen aquests vots]. La demanda que m’havien fet (orientar les reflexions sobre el tema) no deixava de ser per a mi un cert repte i volia estar a l’alçada de les circumstàncies. En això, estava visitant un intern a l’hospital penitenciari de Terrassa i, com que no sé dissimular massa, se’m notava la preocupació d’aquells dies. “¿Qué te pasa?”, em pregunta l’intern que visitava… Què li havia d’explicar jo de tridus, de vots, de renovacions i de coses per l’estil…? Vaig mirar de sortir-me’n per la via ràpida i li vaig dir que havia de fer una cosa (cosas de curas”, fou l’expressió que vaig emprar) que volia fer bé i que no sabia si me’n sortiria… “Rezaré por ti” –va ser la seva resposta. Molt pietosa, per cert, i molt “com cal”… però que no va deixar d’impressionar-me perquè em recordava un episodi del llibre de Job que sempre m’ha colpit.

Resulta que Job és un home just a qui les coses li van malament. I resulta que té tres amics que li inflen el cap dient-li que, si les coses li van malament, és perquè alguna n’haurà feta. Que se’n penedeixi, doncs, i Déu el perdonarà. Aquests amics funcionen segons el que s’anomena la “doctrina de la retribució” que, dit ras i curt, vol dir: funcionen segons el principi “tal faràs, tal trobaràs”. Però aquest principi no funciona, perquè: a) és massa simplista i va contra la realitat (quanta gent bona s’ho passa malament i quants “triomfadors” són persones de dubtosa qualitat ètica!); b) és un principi que va contra les víctimes: en comptes de posar-se al seu costat, les culpabilitza (com fan els amics de Job amb ell); i c) és un principi que va contra Déu (en el llibre de Job, Déu desautoritza clarament aquesta doctrina).

Per tot això, Déu acaba donant la raó a Job i vol castigar els seus amics… També, en el NT, veiem com Déu donarà la raó a Jesús, condemnat oficialment per “blasfem”, tot ressuscitant-lo al tercer dia. Paradoxa summa: l’acusat de blasfem resulta ser la Paraula de Déu feta carn! Ara bé, el mateix Déu diu a aquests amics que, si Job intercedeix per ells, no els castigarà (cf. Job 42,7-8).

Un Job intercedint pels seus amics… Aquests amics de Job que es vantaven de tenir una teologia tant “com cal” (però que, en el fons, ignorava la realitat, menystenia les víctimes i, a la llarga, a Déu mateix: cf., Mt 25,31-46) necessiten, si no volen ser castigats, la “intercessió” d’un Job –que, per cert, n’ha engegat de verdes i de madures en la seva desesperada pregunta sobre el perquè del seu sofriment.

Sovint parlem del que dóna “autoritat” al nostre parlar sobre Déu (Escriptura, Tradició, magisteri, mediació de les ciències socials, etc.). Doncs, a aquestes instàncies que donen autoritat al nostre parlar sobre Déu també caldria afegir-hi el crit de la víctima, el crit dels últims, perquè, en el fons, aquest crit és el crit de Déu.

Espero haver-me explicat quan parlo de conjugar coses que semblen tan diferents (una dedicació a la teologia i un voluntariat a presons, per exemple). Escoltar de prop i misericordiosament el crit del sofriment i del dolor, no farà més creïble el nostre parlar sobre Déu?

1_fmt

Imatge extreta de: El Litoral

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.