Josep Cobo. [La modificación] L’home és fàcilment seduït pel poder. El poder doblega. El poder pot. El poder és fascinant. El poder és, en definitiva, diví. D’aquí que els homes desitgin estar del costat del poder. Però d’aquí també que la filosofia sigui essencialment atea. Doncs des dels seus orígens el filòsof és aquell que no reconeix el poder del déu, el poder que sense solució de continuïtat es transfereix al tirà. El filòsof ha après a alliberar-se del temor i, per tant, de la tirania. El tirà podrà doblegar el cos de Sòcrates, però no la seva ànima. El cas estrany i desconcertant per al filòsof va ser que aparegués un Déu que estigués del costat del feble, un Déu el poder del qual es revelés en la debilitat, un Déu paradoxal. Aquí es va fer possible el miratge d’una filosofia que hagués de tenir en compte a Déu. Aquí Déu va agafar el filòsof amb el peu creuat. Va ser necessari l’esforç dels segles, perquè l’últim teòleg digués allò que un Déu que mor a la Creu no podia revelar altra cosa que Déu com la màscara del Silenci, com l’encobridor del no-res. O, per dir-ho amb altres paraules, que un Déu que es deixa humiliar d’aquesta manera no pot ser en veritat un Déu.
Imatge extreta de: Emboscado