Espiritualitat i ecosensibilitat

Espiritualitat i ecosensibilitat

Lucia Montobbio. Tres amics es retroben al Monestir de Pedralbes. El col·loqui sobre espiritualitat i ecosensibilitat serà informal. Francesc Torralba, que modera, es disculpa obertament. Coneix de fa temps els ponents, Jordi Pigem (Doctor en Filosofia i escriptor) i Sònia Fernández-Vidal (Doctora en Òptica i escriptora).

Malgrat que estiguin davant d’un públic, els serà inevitable dialogar com si estiguessin al saló de casa. Darrere d’ells es desplega una segona sorpresa, una pantalla on es projecta una imatge borrosa. Forcem els ulls per enfocar-la. «No us preocupeu, ara es veurà millor, és el projector que encara s’ha d’escalfar, això també és ciència», ens fa saber Sònia. L’escena dels assistents amb els ulls clucs l’ha fet somriure. A poc a poc es va perfilant un fons fosc amb un punt blau minúscul.

És una fotografia presa pel Voyager I. El satèl·lit es trobava a 6.000 milions de quilòmetres de la terra, i la màquina es va girar per retratar el planeta. Amb aquest teló de fons, Sònia comença a llegir el poema de Carl Sagan «Aquell petit punt blau pàl·lid»: «Aquest punt distant potser us semblarà que no té interès. Però per a nosaltres és diferent. Considerem de nou aquest punt, això és aquí. És casa nostra. Som nosaltres. En ell es troba tot allò que estimem, tot allò que coneixem.» L’escoltem i ens adonem de com n’estem de suspesos a l’univers. Petits davant d’una immensitat fosca. Des de la ciència hi ha una sensibilitat, un saber on estem vivint; d’aquí neix la capacitat de meravellar-se, de fascinar-se, d’entendre com està conformat el cosmos.

Jordi Pigem confessa que té problemes amb aquesta imatge. «És un cosmos descrit a partir d’un satèl·lit: d’alguna manera es fa patent fins on pot arribar la persona, denota cert orgull per demostrar la intel·ligència humana», i rebat: «és un cosmos descrit sense àngels, ni déus, sense amor ni espiritualitat». El cosmos és també llum. La cultura moderna ha volgut reduir la realitat a allò que es pot provar. «Els sentiments, les emocions…, tot allò que no es pot valorar, quantificar o mesurar… ¿què és, doncs? ¿No existeix? ¿Parlem d’una ficció?», interroga Jordi. La natura també és l’espai on es manifesta el sagrat.

Francesc Torralba ha escoltat atent els seus amics i formula dues qüestions que articularan la resta del diàleg. Per una banda, pregunta a Sònia si l’experiència des de la natura pot obrir el camp espiritual: «Es pot produir que un científic, meravellat davant d’una cèl·lula, s’interrogui sobre Déu?». D’altra banda, es dirigeix a Jordi i li demana com creu que tindrà lloc el reencantament del món.

Hi ha una connexió entre ciència, espiritualitat i Déu. Quan fas un descobriment t’envaeix la sensació de meravella, alhora que tornes a ser conscient del molt que no saps. «És com quan els nens juguen a la vora del mar… Davant d’ells es desplega un infinit misteriós», exemplifica Sònia, i continua: «arribes a la conclusió que la ciència no pot explicar-ho tot, que hi ha límits. Només som capaços de descriure les ombres, i no l’objecte real —tal com s’explica al mite de la taverna de Plató—. No sabem quina és l’última realitat. Llavors és quan et preguntes sobre Déu. Hi ha molts científics que tenim inquietuds espirituals, malgrat que en aquest terreny ens sentim molt vulnerables».

A la segona meitat del segle XX, no hi ha tants científics espirituals que prenguin consciència de la filosofia. Apareixen idees com la de «som amos i senyors de la natura». El domini del món es converteix en objecte de la ciència. Jordi respon que per arribar al reencantament del món, necessitem un canvi de mentalitat, no tant individualisme, no tanta competició entre nosaltres. Hem de tendir cap a un sistema més cooperatiu i ecològic, on aprenguem a viure millor amb menys, on recuperem ecosensibilitat. Com va afirmar el filòsof Joan Maragall: «El gran miracle és la natura mateixa, però l’home és massa nin per adonar-se’n».

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.