Toni Comín. [La Humanitat] Sona a tòpic però és rigorosament cert: la Unió Europea es troba davant d’una de les cruïlles –per no dir la cruïlla- més important des dels seus inicis. Avanço ja d’entrada la conclusió d’aquestes línies: o la UE avança cap a la seva plena integració política o l’euro difícilment podrà sobreviure a una nova crisi financera, similar a la que ha viscut entre el 2008 i el 2013.

La lògica d’aquest pronòstic –per dramàtic que sembli- és bastant implacable. La teoria econòmica explica de manera bastant fundada que una unió monetària només és sostenible en el temps si es compleixen dues condicions. La primera: que els mercats dels països que participen d’una mateixa moneda –en el nostre cas, l’euro- estiguin suficientment integrats, de manera que el capital i el treball puguin moure’s amb llibertat i així facilitar la convergència d’aquests països en termes de competitivitat.  En el cas de la UE, aquesta condició es complia  menys del que crèiem: els països de l’eurozona conformen, suposadament, un Mercat Únic, però la introducció de l’euro va afavorir que els diferencials de competitivitat entre els països del nord de la UE i els del sud augmentessin en comptes de disminuir.

La segona condició és encara més rellevant: una unió monetària no pot funcionar si no va acompanyada d’un grau suficient d’integració fiscal entre aquells països que comparteixen moneda. Què vol dir “integració fiscal suficient”? En primer lloc, impostos comuns, un pressupost comú i un Tresor comú capaç d’emetre deute comú (eurobons). En segon lloc, mecanismes que garanteixin la disciplina pressupostària d’aquells països. En relació aquest segon objectiu, des que va esclatar la crisi de l’euro, a la UE s’ha avançat notablement. En relació al primer objectiu no s’ha fet res, o quasi res.

I per què no s’ha fet res? Una frase clàssica –el lema de la Revolució Americana de finals del XVIII- ens permetrà entendre la resposta: “no taxation without representation”. No es possible una veritable unió fiscal sense  una veritable unió política. Un pressupost, uns impostos i un Tresor requereixen “un govern”. Parlem clar: requereixen un govern que estigui “per sobre” dels actuals governs europeus, no “per sota” com passa amb l’actual Comissió Europea. Però un govern així només és acceptable si està degudament legitimat democràticament –per començar, si el seu president és elegit per sufragi universal de tots els ciutadans europeus, o com a mínim, per tots els de l’eurozona-.

Aquesta és, doncs, la cruïlla en la qual es troba avui la UE. Sense un grau molt superior d’integració política -en clau federal- no es podrà salvar l’euro. Sense l’euro, el projecte europeu molt probablement quedaria tocat de mort. Per tant, si volem que aquest projecte sobrevisqui només hi ha una via: avançar cap a una UE federal, uns Estats Units d’Europa. Estaran els grans països de l’eurozona -com França, Alemanya o Itàlia- disposats a fer aquest pas en els propers anys? Des del meu punt de vista, és molt important que l’esquerra catalana, fent gala del seu europeisme congènit, digui clarament que Catalunya sí que ho està: que en relació a la UE, avui, som federalistes. Com ho hem estat sempre.

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Licenciado en Filosofía y en Ciencias Políticas (UAB), y post-graduado en Humanidades (UPF). Diputado en el Parlamento de Cataluña por el grupo PSC-CpC, profesor de Ciencias Sociales de ESADE (URL). Ha publicado diversos ensayos en el ámbito de la filosofía política, de la relación entre religión y política, de crítica social y económica, o sobre actualidad política.
Article anteriorApostar per un model de democràcia més participatiu i deliberatiu
Article següentEls moviments socials com a missatge

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here