Afavorir l’augment dels naixements?

Afavorir l’augment dels naixements?

José Eizaguirre“Com promoure una mentalitat majorment oberta a la natalitat? Com afavorir l’augment dels naixements?” Són algunes de les preguntes (7f) que el papa Francesc dirigeix als bisbes de tot el món amb vistes a preparar el sínode sobre la família de l’octubre de 2014. I recentment els nostres bisbes també s’han mostrat preocupats per aquest tema, mitjançant una nota de la Conferència Episcopal. Personalment, m’alegro que el Papa faci una consulta d’aquest tipus sobre un tema necessitat de reflexió a l’Església, però confesso que aquestes dues preguntes em desconcerten.

Sóc conscient que m’endinso en un àmbit del qual no puc parlar gaire -no tinc fills- i que descobreixo com a terreny sagrat al qual entro descalçant-me. Amb tot, crec que és bo que s’abordi amb serenitat, en particular respecte a la relació entre l’increment de la població i la sostenibilitat ambiental. És un debat vell, popularitzat pel famós informe “Els límits del creixement”, del Club de Roma (1972), que concloïa afirmant que “en un planeta limitat, les dinàmiques de creixement exponencial (població i producte per càpita) no són sostenibles”. És a dir, el planeta mateix (innegablement finit) posa els límits al creixement, també de la població. Sembla evident que no podem seguir creixent indefinidament.

Hans Rosling comença una de les seves brillants conferències dient: “Encara recordo aquell dia a l’escola quan la nostra mestra ens va dir que la població mundial havia arribat als 3.000 milions d’habitants. I això va ser el 1960”. Jo, que sóc una mica més jove que Rosling, també recordo, de quan era nen, haver escoltat a la televisió la notícia que el món havia arribat als 4.000 milions d’habitants. Anys després van ser 5.000 milions, més tard 6.000 milions, recentment hem superat els 7.000 milions. I si Déu ens concedeix culminar l’esperança de vida a les persones de la meva generació, veurem un món amb 9.000 milions d’habitants. Això succeirà, si no hi ha una guerra mundial o un col·lapse mediambiental global, al voltant de 2050. En menys de cent anys, la població mundial s’haurà triplicat. Això suposa un creixement total de“tan sols” un 1,2 % anual. Però això és precisament el que tenen els creixements exponencials: un 1,2 % anual significa triplicar la quantitat absoluta cada 92 anys. Fins quan? Fins on anirem creixent?

Parlem de creixement en tots els sentits materials: nombre de persones, de béns físics, de recursos energètics, de deixalles. El nostre problema com a societat global és que estem immersos en un sistema econòmic que necessita del creixement permanent per subsistir (i en això és molt responsable el sistema financer, basat en l’interès del diner). L’economia global en el món està creixent actualment al voltant d’un 3% anual. A aquest ritme, es duplica cada 23,5 anys. Això vol dir -amb matisos- cada 23,5 anys, el doble de diners, d’objectes materials, de consum energètic, d’escombraries… I el sentit comú ens repeteix que en un planeta finit no podem seguir creixent d’aquesta manera.

S’argumenta que el problema de la natalitat no és la quantitat de població sinó la desigualtat en el repartiment de la riquesa. Que la riquesa que avui hi ha al món, ben repartida, és suficient perquè tota la població porti una vida mínimament digna. I és cert, avui és cert. Més ben dit, encara és cert. Però si la població segueix creixent i el planeta no, arribarà un moment que deixarà de ser-ho. No és una cosa evident?

Jim Merkel, al seu llibre sobre el decreixement Simplicidad radical. Huellas pequeñas en una tierra finita, proposa triar lliurement tenir menys fills, com una contribució responsable a un món que està arribant al límit de la seva capacitat. És, almenys, una proposta que s’ha de prendre seriosament.

Ja coneixem la frase Keneth Boulding: “Tot home que pensi que en un món finit el creixement exponencial pot continuar indefinidament és un boig o un economista”. De la mateixa manera podríem parafrasejar: “qui pensi que en un món finit el creixement exponencial de la població pot continuar indefinidament és un economista… o un moralista de l’Església catòlica”. Sé que aquesta frase sona molt provocativa i demano perdó si algú s’ofèn per ella.

La qüestió és complexa, perquè sabem que els fills són fruit de l’amor dels pares. I com parlar de límits en l’amor? Però d’aquesta preciosa veritat no se n’hauria de treure la conclusió que la decisió responsable d’un matrimoni de tenir pocs fills -o cap- és una conseqüència del seu poc amor. És possible compaginar l’amor de la parella amb una paternitat-maternitat responsable? És possible fomentar l’amor dels pares sense fomentar necessàriament l’augment del nombre de fills? Insisteixo: no sóc qui per respondre a aquesta pregunta. Però percebo que els signes dels temps ens urgeixen a trobar-hi una resposta.

Penso que en aquest tema els catòlics hem de plantejar un debat serè i m’alegro que el papa Francesc hagi començat a repartir les cartes (encara que em desconcerti la formulació concreta amb què ho fa en aquests punts). Heus aquí una bona oportunitat per treure aquesta qüestió a la palestra. En una de les notes de la Evangelii Gaudium (nº 60) se cita un document de la Conferència Episcopal Francesa, de 2012, que porta per títol Élargir le mariage aux personnes de même sexe? Ouvrons le débat! Podríem proposar també una cosa així a l’Església? Obrim el debat sobre la qüestió de la natalitat en relació amb la sostenibilitat! Sé que no és fàcil, perquè segurament aquest és un dels temes en què la doctrina catòlica –“afavorir l’augment dels naixements”- està més en contradicció amb el sentit comú –“no podem seguir creixent indefinidament”-. Però cal fer-ho, cal parlar també d’això, escoltant serenament tots els punts de vista.

No estic parlant de reprimir la natalitat -¡en absolut!- però em pregunto si fem bé promovent-la en aquest context mundial en què estem arribant als nostres propis límits. L’evangeli de Lluc narra que el nen Jesús “creixia en saviesa, en estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes” (Lc 2, 52). És així com creixem les persones, fins que arriba un moment que deixem de créixer en estatura (¡gràcies a Déu!) i seguim creixent en saviesa i en gràcia. La naturalesa és sàvia i sap quan s’ha de deixar de créixer. En tot cas, seguim prosperant ¡en saviesa i gràcia! En això no hi ha límits al creixement.

Untitled-2-285x300

Imatge extreta de: UniversidadesHN

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.