Recés a la ciutat (III): «Escoltem enmig del silenci». Dissabte sant

Recés a la ciutat (III): «Escoltem enmig del silenci». Dissabte sant

Llorenç PuigDissabte Sant és el dia de l’espera o de la no-espera. Tot s’ha acabat. Tota esperança sembla ja exhaurida. Acompanyem Maria i els deixebles en aquest silenci dens, en aquesta espera. Espera? Espera de què? Si tot s’ha acabat… si tota esperança ja no té sentit…, si no hi ha res a fer… què hem d’esperar? Però… no hi ha una sospita en el nostre fons que es rebel·la i ens recorda l’esperança? Escoltem enmig del silenci.

Us proposem un temps de pregària contemplativa a partir dels textos que la Litúrgia de les Hores proposa per a aquests dies com a vigília de pregària, i la segona lectura de l’Ofici de lectures d’avui.

 

1) Contemplem l’espera angoixada del món, del poble, de les persones

En aquesta estona de pregària us convido a fer tres contemplacions guiades. La primera és veure el món en el seu dissabte sant. El món, el nostre món, les persones, en el nostre dissabte sant. En el nostre dia de silenci. D’espera. De lamentació.

El nostre món encara avui porta les ferides de la mort. Gemega amb dolors de part: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit» (Rm 8, 22-23).

Dolors de part. Barreja de patiment i d’esperança: el part apunta al naixement d’alguna cosa nova, inesperada, el rostre de la qual no es coneix fins que no ha nascut…

Càntic I:  Jr 14,17-21

LAMENTACIÓ DEL POBLE EN TEMPS DE FAM I GUERRA. El Regne de Déu és a prop: convertiu-vos i creieu en l’Evangeli (Mc 1,15)

Que es fonguin en llàgrimes

els meus ulls

sense parar, de nit i de dia:

un gran desastre desfà el meu poble,

un cop dolorosíssim.

Contemplo, visualitzo aquests dolors del nostre món. Amb la imaginació recordo i evoco aquesta «ferida de forts dolors» que pateixen tantes persones. M’aturo veient aquestes situacions, aquests ulls que es desfan en llàgrimes…

Si surto al camp

veig les víctimes de l’espasa;

si entro a la ciutat

veig els qui moren de fam.

Profetes i sacerdots

van errants pel país

sense comprendre què passa.

Desorientació. Morts, violència. Bogeria que provoca mort, odis, rebuigs, desconfiances… manca de sentit. Falten profetes que clarifiquin la situació. Sacerdots que santifiquin el poble. Profetes que denunciïn amb coratge. Sacerdots, homes i dones de Déu, que anunciïn amb la vida que hi ha alternatives.

És que rebutges Judà?

¿És que sents repugnància per Sió?

Per què ens fereixes tan greument

que no tenim cura?

Esperàvem la pau, però res no va bé;

esperàvem el remei,

i tot són alarmes.

Sensació de llunyania. Déu sembla lluny de nosaltres. Sembla absent. Silenci. Silenci dens. Com si fóssim rebutjats. Quantes persones se senten rebutjades, oblidades… A quantes persones deixa de costat la nostra societat, les oblida, les margina sense cap remordiment…

Per amor del teu nom,

no ens menyspreïs,

no deshonris el tron de la teva glòria!

Recorda’t de l’aliança amb nosaltres,

no l’anul·lis!

Recorda, Senyor, recorda… No ens oblidis… Estem abandonats. Sense sentit. Però, a la vegada, recordem la teva aliança. Recordem que tu, Senyor. Vas fer una promesa d’amor. I l’amor és més fort que el rebuig, l’amor trenca fronteres. L’amor és més fort que la mort…

Silenci. Espera. Esperança. I si l’amor fos més fort que la mort?… I si…? I si…?

Càntic II Ez 36,24-28

Escoltem ara unes paraules que ens dirigeix Déu avui, en aquest dia d’espera. Unes paraules que Maria i els deixebles de Jesús potser van recordar en el seu dissabte sant. Unes paraules que els devien obrir en el cor un raig d’esperança…:

DÉU RENOVARÀ EL SEU POBLE (Ez 36,24-28)

Ells seran el seu poble, i Déu estarà amb ells i serà el seu Déu (Ap 21,3)

Us prendré d’entre els altres pobles, us aplegaré de tots els països i us faré tornar a la vostra terra.

Així ens parla Déu. Així ens el recorda el profeta Ezequiel. «Us recolliré… Us reuniré… Us portaré…»; Senyor, d’on ens reculls? Senyor, a qui ens vols reunir? Senyor, a on ens vols portar…?

Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots els vostres ídols repugnants;

Com la terra resseca. Com una planta que es va esllanguint, així estem nosaltres. Així es troben tantes persones del nostre món. Plens d’immundícies, plens de falsos desigs, plens de somnis erràtics. Així estem, Senyor. Però tu ens parles d’una aigua pura. Una aigua neta. Una aigua que rega, que vivifica, que purifica.

Estem apagats, ressecs, però tu ens recordes: «vessaré sobre vosaltres…». Obro les mans, amb els ulls tancats. Obro les mans per a recollir aquesta aigua fresca, neta, pura. Deixo que inundi el meu cor. Deixo que el regui, que el purifiqui.

Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn.

Un cor nou… un cor humà, de carn, que palpita, que estima, que somnia, que s’agita i pateix amb el dolor aliè. Un cor que impulsa, que mobilitza. Aquest cor nou, amant, amb una capacitat infinita d’estimar, aquest és el cor que tu em vols donar, Senyor. Miro el meu cor amb les seves petiteses. I veig com el vols renovar. En aquest dissabte sant veig la petitesa d’aquest cor desesperançat i estret. I intueixo la grandesa del cor que vols que glateixi en el meu pit. I te’n dono gràcies…

Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions.

Un cor així, gran, que té una capacitat infinita d’estimar, de posar rostres, històries, persones… només pot ser realitat si l’Esperit l’impulsa, l’omple, l’obre, el fa glatir. Acullo en silenci aquest Esperit vivificador, que condueix a l’amor que es compromet… Aquest Esperit que em porta a caminar segons el manament de Jesús, el manament tan gran que ens va deixar: «estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat»… Caminar al llarg i ample de la meva vida seguint aquest «precepte» de l’amor… Un amor no tan sols de paraula, sinó fet vida, fet camí, fet història en la meva vida. Un amor que té un referent, que té un exemple per a impulsar-me: l’amor que ha viscut i manifestat Jesús. Un amor que s’ha fet entrega sense límit. Un amor que s’ha fet vida, història, model. Contemplo escenes de la vida de Jesús en les quals es manifesta el seu amor, la seva tendresa, la seva compassió, la seva proximitat. I em deixo il·luminar per aquest amor.

Llavors habitareu en el país que vaig donar als vostres pares. Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu.

Em pregunto quin deu ser aquest «país que vaig donar als vostres pares». No es tracta d’un territori físic, veritat? No… Aquest «país que vaig donar als vostres pares» és el territori de l’amor, de la vida, del compromís, del servei, de la humilitat, de la senzillesa, de la tendresa. Em pregunto si en algun moment, més o menys esporàdic, més o menys llarg, he visitat aquest «país», un país que dóna llet i mel de vida compartida i beneïda.

Així, habitant la terra de l’amor compassiu, misericordiós i tendre, podrem ser el «poble de Déu», i Déu serà, a la fi, el Déu de la nostra vida, el centre, l’origen, la font i el motor dels nostres afanys i esforços.

Avui, dissabte sant, en el silenci expectant d’aquest dia, deixo ressonar aquestes paraules d’esperança, que Maria devia tenir al cor i que potser avui, en aquesta espera, li donarien un raig de llum. Deixo que ressonin també en mi.

 

2) Mirem Jesús a través d’una preciosa homilia antiga

El descens del Senyor a l’abisme

3) Mirem Maria: el silenci. L’escolta

Finalment, sant Ignasi, en els Exercicis Espirituals, ens proposa contemplar l’aparició de Jesús a Maria, la seva mare…

En efecte, sant Ignasi diu amb tota naturalitat i una certa ironia:

S’aparegué a la Verge Maria, i això, encara que no es digui en l’Escriptura, es té per dit en dir que s’aparegué a tants d’altres; perquè l’Escriptura suposa que tenim enteniment, com està escrit: «També vosaltres sou sense enteniment?» [EE 299]

Com no es presentaria a Maria, la seva Mare, que el va acompanyar des de petit fins a la creu, si la mare el va alletar, li va ensenyar les primeres paraules, les primeres pregàries…, a Maria que va estar al peu de la creu, que va contemplar i plorar el cos sense vida de Jesús en baixar-lo de la creu.

Amb la imaginació faig la composició veient el lloc:

Composició veient el lloc, que serà aquí veure la disposició del sant sepulcre, i el lloc o casa de nostra Senyora, mirant-ne les parts en particular; semblantment, la cambra, oratori, etc. [EE 220]

 

I en aquest temps de pregària demano al Senyor «per a alegrar-me i gaudir intensament de tanta glòria i goig de Crist nostre Senyor.» [EE 221]

I puc contemplar amb la imaginació habitada d’amor, l’escena de la trobada de Jesús amb la seva Mare… Miro l’escena. Escolto el que diuen. Les paraules d’un i altre… Contemplo la mirada de Jesús. La de Maria. El que fan. El que es diuen. Em quedo contemplant aquesta escena tranquil·lament… és una escena fonamental que he de posar en el meu cor.

I em fixo en la manera com sant Ignasi ens convida especialment a «mirar l’ofici de consolar que Crist nostre Senyor porta, i comparant com uns amics en solen consolar d’altres» [EE 224]

Veig com en aquesta escena Jesús Ressuscitat exerceix aquest «ofici de consolar»…

I acabo aquest temps de pregària amb un col·loqui, una conversa de cor amb Jesús el Senyor. Què li dic? Què em diu…?

I finalment un Parenostre…

***

En el següent enllaç pots descarregar-te el document amb tots els textos del recés a la ciutat d’aquest any: Recés a la ciutat 2014: «Submergir-se en el déu de la vida».

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.