Recés a la ciutat (II): «I caigué per tercera vegada… El gra de blat». Divendres sant

Recés a la ciutat (II): «I caigué per tercera vegada… El gra de blat». Divendres sant

Jaume FlaquerJesús encarna en la seva passió l’ensenyament de les seves paráboles. «Si el gra de blat no mor i cau a terra…», ens diu Jesús. Ara, ell mateix cau a terra una, dues, i tres vegades per acabar morint en creu, en un procés de descens que serà a la vegada un camí d’ascens i de Vida, per a ell i per a tota la humanitat. Les tres caigudes no són més que el capítol final de tota una vida d’abaixament expressat en infinitud d’imatges: prendre l’últim lloc, fer-se com infants, ser com el gra de blat, rentar els peus… Resulta difícil trobar una temàtica més omnipresent en tot l’Evangeli. I si Jesús és camí, veritat i vida és perquè ell ens obre la porta perquè puguem seguir aquest camí de descens que paradoxalment serà a la vegada d’ascens vers el Pare.

1. Descens com a abaixament

Nosaltres sovint seguim (o intentem seguir) un camí d’ascens, en comoditats, en escala social… Malgrat la crisi, continuem tenint la legítima perspectiva de millorar progressivament el nostre salari. En canvi, com a contrast, Jesús segueix un camí de descens: des de Déu, fins al marginat, fins al leprós, fins a viure enmig dels pecadors d’aquella època. Aquell que «de Déu venia i a Déu tornava» (Jn 13), aquell que «essent de condició divina no es guardà gelosament la seva igualtat amb Déu» (Fl 2) va seguir un camí de descens des de Déu fins als inferns del nostre món. No solament es va fer Déu-amb-nosaltres, sinó un Déu-per-sota-de-nosaltres. D’aquesta manera, aquella pregària de sant Agustí que diu: Tu autem intimior intimo meo et superior summo meo («Tu, Senyor, ets el més íntim de la meva intimitat i el més superior d’allò més suprem meu»), rep aquí un nou sentit quan és aplicat també al nostre món sofrent. Jesús recorre tots els esglaons de l’escala de la dignitat humana per cercar i recollir qualsevol ésser humà en qualsevol estat en què es trobi. Per això, Jesús no solament assumeix la condició d’home, sinó que continua el seu camí de descens fins a prendre la condició d’esclau, la d’aquell que és tractat amb inhumanitat i infrahumanitat, com la de tots els marginats de la terra. Amb raó, Isaïes diu que es va fer «semblant a aquells que ens repugna de mirar» (Is 53).

Així, paradoxalment, el camí de la quaresma és un camí d’ascensió a Jerusalem tot baixant vers el germà. O cosa que és el mateix, ascendim cap a Déu en la mesura que descendim vers el pobre. Per això, el camí del Crist és per a nosaltres un criteri de veracitat de tota mística i de tota religió: no hi ha recerca de Déu sense recerca del pobre, no hi ha divinització sense «em-pobriment», no hi ha vida en Déu sense compartir-la amb els marginats. El que distingeix entre «divinització» i «deïficació» és el Camí. El primer passa per l’abaixament i el segon es queda solament mirant el cel. De la mateixa manera, el que evita que la recerca d’Aquell que és més íntim que la meva intimitat sigui narcisisme espiritual és el descens vers les profunditats marginades i ocultades tant del propi ésser com del món sencer.

2. Descens com a despreniment

Aquest Camí és també un camí de despreniment. Per això el dejuni i l’abstinència de carn de la quaresma són recordatoris simbòlics de quelcom que ha de abastar tots els àmbits de la persona.

Igual que en la vida cerquem anar pujant de mica en mica, també ens anem carregant progressivament de coses. N’hi ha prou amb veure com les parets, els prestatges i els armaris de les nostres habitacions i cases es van omplint i van ocupant tot l’espai fins a l’ofegament, a la vegada que les portes exteriors es van tancant i blindant davant possibles lladres. Paral·lelament, també el nostre cor va quedant-se sense espais buits capaços de facilitar l’encontre amb Déu i amb els altres. Ens veiem incapaços de caminar, de seguir Jesús amb tanta càrrega.

L’esclerotització del cos vell amb el pas del temps és una bona imatge de la manca de disponibilitat per a seguir Jesús amb tanta càrrega material. Igual que corporalment, també acabem esclerotitzant-nos espiritualment. Ens carreguem de dependències i anem perdent la llibertat. Quan Jesús ens vulgui donar la mà, o quan algú ens demani una mà, no podrem perquè les tindrem ocupades portant-les i protegint-les. Però la mort ens tornarà a tots a la nostra veritat, i ens caurà tot de les mans. Si no aconseguim la llibertat a la terra, la mort ens deixarà les mans lliures perquè ens ho prendrà tot. És una Gràcia de Déu, és una misericòrdia seva: serem lliures perquè Jesús ens doni la mà per portar-nos al més enllà.

3. …Però naixent de dalt

Hi ha fruits que cauen a terra i simplement es podreixen sense que en neixi res. Altres cauen a terra i donen vida. Hi ha vides que donen vida. Hi ha vides que en la mateixa mesura que van desgastant-se van donant vida. I hi ha morts que no són la fi d’una història, sinó el veritable començament d’un gran canvi. Penso en el reconeixement de la dignitat dels negres als EUA que va començar amb l’assassinat de Martin Luther King, o en la primavera àrab, que va començar amb la mort d’un tunisià.

I és que construïm sovint la vida sobre (i gràcies) a la sang o el sofriment d’algú. Almenys hem estat posats en aquest món enmig dels dolors de part de la nostra mare. Hi ha hagut uns pares i altra gent que s’han cansat i han perdut les forces perquè nosaltres anéssim creixent.

És evident que la persona més egoista del món també es farà gran i es morirà, però haurà estat un desaprofitament de vida (malaurada), com la fruita que cau a terra i simplement es podreix.

Hem nascut de la sang d’algú, del sofriment d’algú. Probablement aquesta idea ens incomodarà. Però el que és cert és que ens omple de responsabilitat.

Si estiguéssim en un vaixell a la deriva i un tripulant desconegut ens donés l’únic salvavides del vaixell, ¿no sentiríem un agraïment tal que ens faria intentar conèixer la vida i la família d’aquell home per veure si els podíem ajudar en alguna cosa? I si trobàvem que aquell home estava compromès amb un projecte que havia quedat estroncat, ¿no voldríem continuar-lo en reconeixement d’aquell gest? Doncs bé, aquest és Jesús; ell ha mort per donar-nos vida, i nosaltres el volem conèixer per saber quin era el seu somni, el seu projecte.

Maria i Joan són al peu de la creu per deixar-se amarar de l’aigua i de la sang del costat de Crist. D’aquesta manera ells neixen a la nova vida. En el diàleg amb Nicodem (Jn 3), Jesús assegurava que havíem de néixer de nou, tot naixent de dalt. Jesús havia nascut de dalt, de Déu venia… Per a nosaltres, aquest nou naixement es fa també mirant cap al cel, però no cap a un cel immens i informe, sinó cap aquell que ha estat enlairat, el crucificat. Així, novament, tot mirar cap al cel sense veure el crucificat, des de la posició de Maria i de Joan, té el risc de caure en l’espiritualisme. Per descomptat, les altres religions i espiritualitats poden tenir elements teològics equivalents a la creu, però en el cristianisme és criteri fonamental de veracitat d’experiència de fe.

L’Església neix de la creu del Crist, de la seva sang, i es desenvolupa a les catacumbes. Aquestes són l’intimior de l’Església, el seu lloc més profund. I, com a reconeixement d’aquest lloc de naixement, les eucaristies se celebraven sobre les tombes dels màrtirs engendrant noves vides donades.

Els cristians hem nascut de dalt, però, paradoxalment, el lloc de naixement és la creu, exemple suprem d’abaixament. Novament, el superior summo meo («el més superior d’allò més suprem meu») de sant Agustí té les marques de la creu.

En fi, vivim gràcies a la mort d’algú, gràcies a la vida donada per algú. Què volem fer de la nostra vida?

És el moment d’estar davant de la creu i amarar-se de l’aigua i de la sang que brollen de Jesús.

Per a la pregària

1.a. Contempla la cursa i la competició per a pujar en l’empresa, en la política, en la societat, a vegades a costa dels altres, abaixant els altres. El «carrerisme» és una temptació que afecta també tots els nivells de responsabilitat en l’Església. Contempla la teva pròpia vida. Demana la humilitat de Maria.

1.b. Textos: Jn 12, 24; Is 53 ,1-12; Jn 13, 1-18; Lc 14, 7-11

2.a. Contempla tot el que tens i pensa en aquelles coses de les quals més et costaria desprendre’t, en aquelles coses que absolutitzes, que creus més imprescindibles. Deixa’t dir per Jesús: «l’home no viu només de pa».

2.b. Textos: Mc 10, 17-29

3.a. Contempla la vida dels testimonis que t’han donat vida, aquelles vides que t’han impactat i han influït en la teva. Contempla agraïdament l’esforç d’altres persones per engendrar-te, per fer-te créixer, per ensenyar-te, per ajudar-te… Queda’t en silenci davant la creu de Jesús imaginant-te que quedes amarat per la seva aigua i la seva sang.

3.b. Textos: Jn 3, 1-8; Jn 19, 16-37

***
En el següent enllaç pots descarregar-te el document amb tots els textos del recés a la ciutat d’aquest any: Recés a la ciutat 2014: «Submergir-se en el déu de la vida».

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.