Fer-se cristià quan molts ho deixen

Fer-se cristià quan molts ho deixen

Jaume Flaquer. [Catalunya Cristiana] No és fàcil entrar en un vagó de metro quan molts dels seus passatgers en volen sortir. La riuada de gent t’empeny cap enfora. Si malgrat això continues esforçant-te per entrar sense esperar que es calmi l’andana (amb el risc de perdre el tren), és que tens poderoses raons per voler pujar.

Aquesta és la situació dels joves-adults que truquen a la porta de l’Església quan molts dels
seus companys l’han abandonada. Experiències personals de Déu i recerques de sentit solen estar darrere d’aquests processos. Jo he pogut ser testimoni de tres d’ells perquè l’atzar va fer que tres joves em demanessin quasi a la vegada un acompanyament. Els vaig reunir i en vaig constituir un grup amb reunió setmanal. Ells mateixos van demanar que el procés durés més d’un any. Finalment, després de gairebé dos anys, ja rebran el bateig, la confirmació i la primera comunió a la Vetlla Pasqual.

Per a mi com a acompanyant ha estat una experiència extraordinària en estar tan a prop de l’huracà transformador que suposa la descoberta de la fe. Els cristians «vells» donem massa la fe com a «presuposada» de manera que hem anat arrodonint la punxa de la seva interpel·lació.

Hem sentit tantes vegades el manament de l’amor de Jesús que hem perdut la capacitat de la sorpresa davant del tresor de la seva vida, i hem sentit tantes vegades les seves crítiques als rics i als fariseus que hem fet d’aquest discurs quelcom inofensiu situant-lo en una pura utopia del Regne de Déu. El qui descobreix l’Evangeli és el veritable infant que Jesús posa com a model, perquè obre els ulls com plats davant del que li sembla radical novetat.

Malgrat que cada camí de recerca és personal, el grup que acompanyo és força representatiu en una cosa, la gran diversitat de països d’origen: un català, un cubà i una noia xilena. Algú podria dir que els immigrants cerquen en la religió un element d’integració. Però més aviat és al contrari. En una societat laica, la nova pertinença religiosa d’aquests nous catalans suposa un nou element d’estrangeritat: estrangers d’origen i estrangers de religió en la mesura que aquesta va sent cada vegada més estranya a Catalunya.

Les famílies dels catecúmens reaccionen sempre amb sorpresa, i a vegades amb oposició. De fet, ho poden interpretar com una certa crítica a l’educació rebuda. Els pares d’un d’ells li deien: «Què hem fet malament perquè ara vulguis batejar-te?». Paradoxalment molts pares cristians es pregunten el mateix en sentit invers quan els seus fills prenen altres camins.

Karl Rahner tenia raó quan deia que «el cristià del futur serà místic o no serà», és a dir, fruit d’una experiència d’encontre amb Déu. Aquests seguiran viatge en el vagó o hi pujaran en alguna estació. Els altres baixaran per caminar tots sols o per prendre altres trens. 

Imagen-2-Vela-de-Adviento-1-e1386251876114

Imatge extreta de: CPAL

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.