Joan Garcia del Muro: «No ens hem aturat a pensar cap a on correm, però correm cada cop més ràpid»

Joan Garcia del Muro: «No ens hem aturat a pensar cap a on correm, però correm cada cop més ràpid»

Cristianisme i Justícia/Justícia i PauEl proper dilluns 7 d’abril a les 19h tindrà lloc la setena sessió del cicle de conferències Dilluns dels Drets Humans que porta per títol «Les causes de la devastació de la naturalesa. Com aturar aquest procés?». En aquesta ocasió comptarem amb la presència de Joan García del Muro, doctor i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (URL), Jaume Grau, responsable de l’àrea de Natura i Biodiversitat d’Ecologistes en Acció de Catalunya, i Llorenç Puig , teòleg, doctor en físiques i director de Cristianisme i Justícia.

Amb motiu d’aquesta taula rodona, hem pogut entrevistar Joan Garcia del Muro que ens ha aportat idees interessants sobre l’escassa consciència d’autodestrucció que té l’ésser humà o sobre la necessitat que s’estableixin relacions veritablement ètiques entre la humanitat i la natura, entre d’altres. Aquí teniu l’entrevista completa:

– La destrucció del planeta i la insostenibilitat de les nostres pràctiques econòmiques i productives és un fet evident. Tot i això, sembla que no hi hagi voluntat política per a posar solució a aquesta qüestió. El joc d’interessos econòmics passa per sobre de la consciència d’autodestrucció?

Efectivament, sembla innegable: el joc d’interessos econòmics passa per sobre de la  consciència d’autodestrucció. Però també hi ha un problema polític: les democràcies modernes (o postmodernes) es caracteritzen per un curtplacisme absolutament incompatible amb la presa de decisions veritablement significatives en política mediambiental. Si el meu horitzó no ultrapassa la campanya electoral de les properes eleccions, poc més puc fer que posar “tiretes”.

– En aquesta mateixa línea, l’ex papa Joseph Ratzinger, es preguntava fa uns anys en un dels seus textos si hi ha un futur per a la humanitat digne o si anem directament cap al caos i l’autodestrucció. Creus que com a humanitat som conscients de les nostres limitacions i del nostre risc d’extinció o ens pot la vanitat i la idea tradicional del Gènesi de “creixeu i domineu la Terra”?

Una rapida ullada a la nostra contemporaneïtat tardana, per superficial que sigui, deixa palesa, em sembla, la inexistència d’aquesta consciència. No ens hem aturat a pensar cap a on correm, però correm cada cop més ràpid.

De totes formes, més que amb la sentència del Gènesi, jo ho relacionaria amb la filosofia inherent a la nova ciència. Bacon, contraposant-la a la mentalitat contemplativa i desinteressada de la ciència antiga, la descriu així: “El fi de la ciència que jo proposo no és la creació d’arguments sinó d’arts, no de teories sinó de formes d’actuar. La intenció no és superar amb arguments als meus adversaris, sinó dominar i controlar la naturalesa”.

– La ciència i la tècnica ens han proporcionat un desenvolupament gegantí i un enorme domini de la natura que està sent fatídicament destructiu. És possible aturar i revertir aquest procés? Està a les nostres mans com a societat fer-ho?

És possible aturar i revertir el procés? Primer fa falta arribar a la convicció que és aconsellable, que és convenient. Un cop conquerida aquesta primera certesa cal plantejar-se com fer-ho. Si renunciem a l’esquema del creixement (no és pas possible créixer il·limitadament en un planeta de recursos limitats), sembla que, ara com ara, només resten dos possibilitats: la sostenibilitat o el decreixement. És una situació que recorda les antinòmies kantianes: sostenibilitat o decreixement, si m’inclino per un dels paradigmes, sembla que el que val és l’altre i, si em decideixo per l’altre, sembla que el que valia era el primer. És un assumpte realment difícil.

– L’any 2003, Sloterdijk afirmava que “el segle XX passarà a la memòria històrica com l’època on la idea decisiva de la guerra ja no és apuntar al cos de l’enemic, sinó al seu medi ambient”. Podem preveure que els conflictes bèl·lics del futur tindran la seva arrel en causes mediambientals?

Sloterdijk és un autor realment  estimulant. Un dels seus mèrits és plantejar les qüestions de manera que les porta al límit. Al seu conegut opuscle Normes per al parc humà, ja ho feia així: per donar visibilitat a un problema determinat, el que fa és radicalitzar-lo tant que es converteix en insuportable. És una tècnica molt efectiva utilitzada, per exemple, en les novel·les antiutòpiques més clàssiques, com Un món feliç o 1984.

Respecte a l’afirmació que en la guerra actual ja no s’apunta “al cos de l’enemic sinó al seu medi ambient”, jo no l’interpreto tant en el sentit que les guerres del futur tinguin la seva arrel en causes mediambientals, sinó com si fes referència, més aviat, a la manera de procedir i a les conseqüències dels conflictes bèl·lics.

És una de les idees centrals de Tremolors en l’aire: en apuntar al medi ambient, la guerra es globalitza de tal manera que ja no és possible deslocalitzar-la i separar-la de la pau. Ja no hi ha espais segurs ni zones neutrals, l’atmosfera arriba a tot arreu. Els danys no es restringeixen als combatents. No és possible ja disparar només contra els enemics (els amics també respiren!).

I en aquesta mateixa impossibilitat de discriminar els efectes mortífers crec que hi ha la raó de la seva inviabilitat, de la seva nul·la efectivitat: la victòria comportaria, també, l’autodestrucció.

Una altra cosa seria l’aplicació d’aquesta idea a un exèrcit suïcida, a un col·lectiu que considerés que no té res a perdre (com algun grup terrorista). Això si que seria nefast. Fiodor Dostoievski, a Els Dimonis, personalitza aquesta mentalitat en un dels protagonistes: “Más aun, rechaza la moralidad misma y adopta el nuevo principio de la destrucción universal como medio para lograr fines benéficos”.

 En el camp de la bioètica s’ha parlat en diverses ocasions de les formes d’establir unes relacions d’eticitat entre l’ésser humà i la natura. Realment, des de l’àmbit de la reflexió i el pensament podem permetre’ns la separació entre una ètica social i una ètica del medi ambient?

Sembla una opció realment inquietant. El que sembla més assenyat és mirar de construir una ètica que estigui a l’alçada del poder tecnològic actual. És el tema de Hans Jonas: les exigències morals haurien de créixer proporcionalment a la capacitat tècnica.  La nostra immensa capacitat de destrucció hauria de comportar una ètica de la responsabilitat capaç de contrarestar-la.  El nivell de responsabilitat en funció del potencial.

– Com fer un tomb d’una societat de subjectes passius que gira i s’organitza al voltant del consum, a una societat de ciutadans actius, conscients dels seus drets i deures i respectuosos amb el medi ambient? Quines eines tenim?

(Rialla) Bona pregunta! Si sabés la resposta, crec que em dedicaria, com el vell Zaratustra, a pregonar-la per valls i muntanyes…

Ara seriosament, se m’acudeixen poques qüestions més urgents que aquesta. Per on haurien d’anar els trets? La nostra actual actitud envers la naturalesa està basada en un combinat de prejudicis i tòpics, moltes vegades interessats. Els prejudicis, estic convençut, neixen de la ignorància. I, com tothom sap, l’única manera de superar la ignorància és per mitjà del coneixement. Per tant, si volem superar els prejudicis, no ens resta més que empaitar el pensament.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.