Entrevista a Teresa Forcades (I): “La institució eclesial no s’ha d’anunciar a si mateixa”

Entrevista a Teresa Forcades (I): “La institució eclesial no s’ha d’anunciar a si mateixa”

Cristianisme i Justícia(Entrevista feta per Xavier Casanovas, Oscar Mateos, Santi Torres i Nani Vall-llossera). 

El Procés Constituent és un dels diversos moviments i plataformes sorgits els últims anys a Espanya, arran de l’enorme convulsió que va suposar el Moviment 15M i l’anomenada Spanish Revolution. Compta amb l’adhesió de prop de 50.000 persones i desenes d’assemblees locals i grups sectorials de treball. Entre les seves demandes hi ha l’obertura d’un procés constituent a Catalunya que culmini amb la substitució de l’actual model econòmic, institucional i polític. Potser el que causa sorpresa i trenca més estereotips és que una de les seves impulsores vesteixi l’hàbit benedictí i jaloni contínuament amb múltiples referències bíbliques i teològiques els seus mítings i conferències. És Teresa Forcades, monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, que va ser definida en un extens reportatge que li va dedicar la BBC com a intel·lectual, d’esquerres, independentista, revolucionària i anticapitalista. Teresa és també doctora en Salut Pública per la Universitat de Barcelona i en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. Inquieta i buscadora, compagina actualment la seva dedicació a la política i al Procés amb la docència a la facultat de teologia de la Universitat de Humboldt de Berlin. Va escriure per a Cristianisme i Justícia el Quadern sobre Els crims de les grans companyies farmacèutiques (n 141, 2006). A ella ens hem acostat per preguntar-li sobre el seu compromís i la seva visió del moment polític actual.

La pregunta primera és obligada. ¿Què és el que ha portat una religiosa contemplativa a comprometre políticament i a liderar un moviment de protesta i radicalitat democràtica com el Procés Constituent?

Vaig llegir els evangelis per primera vegada als 15 anys, i per aquella mateixa època un jesuïta em va deixar el meu primer llibre de teologia, Jesucristo el liberador, de Leonardo Boff. En la meva família i en el meu entorn m’havien explicat poques coses del cristianisme, no hi havia animadversió però sí l’opinió que es tractava d’una estructura caduca i sense interès. I en canvi em trobo de sobte amb una gent compromesa, no només en teoria sinó en la pràctica, amb l’atenció a les persones pobres, a les que més pateixen. L’experiència de Déu se’m presenta, llavors, no com una cosa abstracta, sinó identificada amb la relació amb les persones més vulnerables de la teva comunitat. No vol dir això que per servir l’Evangeli calgui militar en un partit, però per a mi és obvi que la dimensió política és un component essencial de com he entès l’Evangeli des del principi. Dit això, el meu actual compromís polític neix d’una proposta que em fan certes persones dels moviments socials de posar la meva credibilitat al servei d’un projecte de ruptura pacífic i democràtic. Després de discernir-ho amb la meva comunitat, en això estic.

A nivell de comunitats cristianes, religioses i d’Església institucional, la dimensió assistencial, sobretot en moments de crisi, sembla clara: ¿com recuperar/despertar aquesta dimensió més clarament política?

En les circumstàncies actuals no animaria a ningú a entrar en política si no és per promoure una ruptura. Crec que no és tan dolenta la intuïció dels cristians que prefereixen “donar un paquet d’arròs” a “embolicar-se en un partit polític”, ja que el marc actual avorta qualsevol intent de canvi, per molt bones i lloables que siguin les teves intencions. Per això, des de moviments com el Procés Constituent, impulsem un programa de ruptura: hem de desmantellar el sistema actual i organitzar-nos perquè es donin les condicions necessàries per a un exercici digne de l’acció política.

En canvi l’Església a nivell jeràrquic, i especialment en el cas espanyol, està fent política, molta política…

Però, quina política? Una política de connivència amb el poder i de protegir els interessos de la pròpia institució eclesial, una política de defensa d’interessos ideològics que al meu entendre no són evangèlics. La institució eclesial no ha de protegir-se a si mateixa, no s’ha d’anunciar a si mateixa, no ha d’autoreferenciar-se, sinó que ha d’anar sempre dinamitzada per la missió, i la missió és el kerigma: anunciar la Bona Nova als pobres.

Aquest tema de fet és central en la recent Exhortació Apostòlica Evangelium Gaudium del papa Francesc. ¿Pot aquest nou pontificat ajudar a la recuperació de la dimensió política de la fe?

En un resum que vaig fer de l’Exhortació vaig dir que aquest papa està passant del dogma al kerygma. No vol dir que s’oblidi del dogma, sinó que en comptes de pensar en formulacions de la fe que encapsulen el missatge, se centra en l’anunci de la Bona Nova. Kerygma ve de kerysso, i el trobem a Lc 4 quan a Jesús li ofereixen la lectura d’Isaïes a la sinagoga i llegeix “L’Esperit de Déu descansa sobre mi perquè he vingut a anunciar la bona nova als pobres i a proclamar als presos la llibertat”. Aquest “proclamar” és kerysso, per tant, el kerigma és el centre de l’Evangeli. El Papa no fa altra cosa que passar del dogma al kerigma i del magisteri a la mistagogia: com ajudar, com seduir, com convidar les persones a tenir els ulls oberts a la dimensió transcendent en la vida personal i comunitària.

¿Podríem parlar doncs d’una certa inevitabilitat de la dimensió política per al creient?

Sí, en aquest sentit de vinculació amb la pobresa, d’entendre que el cor mateix d’un Déu que és amor no pot ser sinó presència allà on el sofriment és màxim. Toca llavors preocupar-se i buscar com organitzar-nos col·lectivament per protegir el feble, aquesta hauria de ser la base de la llei. Jo, que tinc un rampell anarquista, preferiria que tothom fes el que volgués, Quan? Sempre!; Fins a quin límit?, Sense límits! Però la realitat és una altra, i quan impera aquesta llibertat sense llei comencen a aparèixer els abusos de poder. Intentaré explicar-ho breument…

Endavant, tenim temps…

L’ideal de la vida humana sembla ser que tots tinguem les mateixes qualitats, però aquest és precisament l’ideal capitalista: que tots tinguem el mateix, perquè si no ho tenim, no podem ser iguals. Jo entenc que aquest no és l’ideal cristià. La paràbola dels talents, que avui ens segueix desconcertant, explica que el Senyor de la vinya li dóna a un 10, a un altre 5 i al tercer li dóna 1. Comencem malament i intuïm que acabarà malament. Però el pressupòsit de la paràbola és que el fet de començar amb 10, 5 o 1 és intrínsec al pla de Déu, perquè el que significa estimar es demostra i es viu quan hi ha aquest diferencial de poder o, més ben dit, quan havent-t’hi aquest diferencial de poder, la relació no és d’abús de poder. És precisament el que Déu fa amb nosaltres: podent-te envair i trepitjar, em retiro i et deixo espai. Això és fabulós, si això no és amor, llavors què és? Aquesta és la idea dels cabalistes jueus del tsimtsum que Simone Weil i altres recullen al segle XX, l’acte de creació com un acte de retracció, com un acte de dir “perquè tu puguis ser, jo et faig lloc”. O del concepte de perijoresi cristià respecte a la Trinitat: fer espai al voltant de. Quan deixes espai al voltant d’una persona, això és estimar aquella persona, li dones aire, i si algú ho fa amb tu és perquè t’estima.

Una de les coses que preocupa molts cristians és la coherència en la mediació política. Per exemple, em puc sentir proper a alguns partits rupturistes però en canvi la seva postura davant determinades qüestions, la seva forma d’expressar-se, la violència, l’anticlericalisme, o l’aversió contra el fet religiós en la societat… paralitzen o frenen la voluntat de compromís. En resum, vull comprometre’m però no hi ha cap partit o mediació en què pugui ser coherent.

Bé, aquí entrem en el tema del realisme. O bé muntem quelcom nou en què ens sentim totalment còmodes, cosa una mica difícil, o bé apostem pel mal menor, noció que també està present en la doctrina social i el magisteri eclesial. El mal menor no com a ideal però sí com a possibilitat de sortir de la paràlisi i l’immobilisme. Això succeeix també en les parelles o en les comunitats religioses. Entrem en una comunitat i podem passar-nos anys centrats en petites discussions domèstiques en lloc d’anunciar l’Evangeli. Fins que un dia, un s’adona del manament que porta gravat a l’anell: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”, el manament de Jesús. I descobrim que aquí hem vingut a aprendre a estimar, i que això ho podem fer fins i tot en circumstàncies adverses. Hem vingut a donar testimoni de l’amor en circumstàncies reals, no en circumstàncies ideals.

Però en aquest realisme, ¿no podem acabar renunciant a massa coses?

És una cosa molt fàcil d’entendre. La meva raó opina “per poder començar necessito A, B, C, però com no els tinc, m’espero”. Així pots passar tota la teva vida. En canvi, l’Evangeli inspira alguna cosa nova: encara que no tinguis ni A ni B, ni C, pots fer-ho, fins i tot pots fer-ho des de la Creu, sense tenir res o despullat de tot. De fet els cristians diem i creiem que a la Creu Jesús va fer l’acte més important, i no tenia res.

He de córrer el risc de equivocar-me, perquè mullant-me és com m’equivoco. Encara que no tingui cap garantia, endavant! A més, què significa tenir garanties? Hem d’afrontar cada vegada més la radicalitat de la llibertat humana. Hem d’aprendre a decidir constantment, i no prenem les decisions en un món ideal sinó en el món real, on les coses possibles no són les que ens agradarien. Ets tu qui tries: implicant-te i transformant des de dins aquelles condicions, o bé esperant eternament.

Hi ha també el tema de la llibertat de consciència i opinió, sobretot quan, com tu, es pertany a una congregació religiosa.

A mi cada vegada que em pregunten sobre qualsevol tema, sigui l’avortament, la dona a l’Església, etc., he de dir el que penso, no puc dir el que no penso, és impossible. Que jo tingui la veritat, és un altre tema, i de fet no dic mai que tingui la veritat, perquè afirmar això seria ridícul. Però no pot ningú, ni l’Església ni el Procés Constituent, obligar-me a dir una cosa que no penso. Aquesta va ser la discussió amb el meu bisbe: ell em reconeixia: “Es clar, no puc fer-te dir una cosa que no pensis”. El que sí que pot l’Església és obligar-me a callar. Això no ha passat encara, però si passa ja veuré el que faig, perquè, tampoc la meva paraula és tan essencial per al món! Fer-me callar podria acceptar-ho, però fer-me dir el que no penso, de cap manera. És molt obvi però és així. Sense la integritat intel·lectual el missatge evangèlic no pot avançar, i d’això l’Església n’hauria de ser molt conscient i ser la màxima defensora d’aquesta integritat i llibertat personals.

Costa sentir parlar d’aquesta forma de la llibertat en els nostres contextos.

La llibertat personal és l’únic locus theologicus possible, sense llibertat Déu no pot crear res. I que consti que no parlo només de llibertat d’elecció, ja que això no és encara llibertat. És el tema agustinià del lliure albir: puc triar entre dreta i esquerra i per tant ja sóc lliure. No! Per ser lliure he de poder triar, és obvi, però el fet que puguis triar, això no és ja llibertat. La llibertat és que escullis bé. I què vol dir escollir bé? Escollir sense por. Tinc capacitat d’escollir, puc escollir fer-ho o no fer-ho, i no ho faig perquè tinc por. Exerceixo doncs la meva capacitat d’escollir, però no estic sent lliure. O puc escollir entre dues coses i n’escullo una per quedar bé. Estic exercint la meva capacitat d’elecció però no estic sent lliure. Només sóc lliure quan primer se’m reconeix la llibertat d’escollir bé. El Deuteronomi ho explica molt clar: pots escollir la vida o la mort; viure estimant és escollir la vida, si per contra esculls viure odiant, mors i mates. La tessitura existencial de la persona és aquesta. La llibertat és real, però tu no ets un ésser creat sense una imatge, estàs fet a imatge de Déu que és fundant. Si vas contra la bondat vas en contra teva, si vas contra la llibertat vas en contra teva, si violentes la llibertat d’un altre, mors… Només ets lliure quan actues per amor, perquè només deixes d’actuar per amor quan tens por.

I en canvi la por ens tenalla…

Un només es realitza quan actua sense por. De fet crec que tothom ha fet en algun moment experiència d’això: quan no es té por, el que fem és un acte d’amor. Només deixem de fer actes d’amor cap a qui sigui per por de quedar en ridícul, per por de perdre un privilegi, per por que ens fereixin, per por de perdre el temps, per pors grans i de vegades també per pors petites. Però l’únic motiu pel qual deixem de fer sempre i constantment actes d’amor és per por, i per tant, com poden ser lliures aquests actes? El que fem per por són sempre actes d’esclavitud: l’únic acte lliure és l’acte d’amor, que cadascú concreta a la seva manera. Quan actuem lliurement realitzem un acte d’amor, i això és precisament ser lliure.

Tornem, finalment, de nou al papa Francesc. González Faus sempre ens recomana rebaixar l’eufòria papal.

Hi estic d’acord, aquesta és també la meva opinió. Els canvis vénen de baix a dalt, i així també passarà a l’Església. Algú dirà, però… i Joan XXIII? Bé, Joan XXIII es va aliar amb una multitud que feia anys que treballava perquè hi hagués aquests canvis: la gent de la nouvelle theologie, els de la reforma litúrgica, els de la reforma bíblica… Durant tot el s. XX hi va haver teòlegs i no teòlegs, activistes d’acció catòlica, grups, moviments… que van treballar durament i a contracorrent per posar al dia unes estructures eclesials molt caduques i d’antic règim. I al final, després de tot aquest moviment de base hi va haver, és veritat, un papa que els va donar la raó. Però la força venia de sota.

¿Existeix, no obstant, aquest moviment de base en l’actualitat? Sembla més aviat que sigui el Papa qui vagi a contracorrent…

Hi ha hagut i hi ha una sèrie creixent de moviments de base que han creat les condicions perquè aquesta reforma, després d’anys d’involució des del Vaticà II, sigui possible. L’agent de canvi està en la base. No cal confiar en una reforma des de dalt. Per exemple, en el tema de les dones, que per a mi és central. Ja he sentit dir al Papa un “no” a la proposta de les dones cardenals, una decisió que pensava que sí que prendria, ja que no hi ha raons teològiques en contra, ni tampoc declaracions papals prèvies com en el cas de l’ordenació sacerdotal. Tenia sobre la seva taula una petició dels teòlegs i teòlogues europeus que jo també he signat. En el passat hi havia hagut cardenals laics, perquè el cardenalat no està unit a l’ordenació. Pensava que en aquest punt es podia obrir una possibilitat de canvi, una possibilitat d’accés a un càrrec decisori en el govern de l’Església catòlica que no estava lligat a l’ordenació.

Però potser tampoc la base està preparada per a aquests canvis?

Sí, és veritat. En la meva comunitat hi ha moltes germanes que no poden sentir parlar d’ordenació de dones. Hi ha molta inèrcia històrica, però hem d’anar fent passos per canviar aquesta sensibilitat. És el que intentem practicar també en el Procés Constituent: encara que veiem una cosa molt clara, si la base diu que no, serà que no, i i caldrà seguir treballant perquè en un futur el canvi sigui possible…

I no obstant això, alguna cosa es mou…

El llenguatge és obvi que ha canviat, veurem… També estic molt contenta amb l’enquesta sinodal sobre la família, ja que posa sobre la taula situacions que fins aquest moment els bisbes preferien negar. Ara han de saber quantes persones de la seva diòcesi tenen unions irregulars, i si hi ha fills de matrimonis homosexuals que demanen ser batejats. Un bisbe ha de saber tot això, perquè el fet de saber-ho en si mateix pot posar a alguns bisbes en contacte amb una realitat que preferien ignorar. No obstant això, insisteixo en el tema de l’eufòria… També passa a nivell polític, va passar amb Chávez: ara ja tenim el líder! Però no és en un canvi de líders on es juga el canvi profund, sinó en la reivindicació de la subjectivitat política, la subjectivitat personal, l’empoderament… Això és l’únic que a llarg termini és revolucionari. La resta és canviar una estructura per una altra, un líder per un altre, i això no ajuda en res. Hem, doncs, de vigilar amb la papolatria.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.