Un món que perd encant

Un món que perd encant

Lucia Montobbio. [Editorial Fragmenta/Núvol] «Desencantament i reencantament del món» ha estat el tema de l’últim Diàleg de Pedralbes. Francesc-Xavier Marín, doctor en Filosofia i professor dela URL, i Carles Salazar, catedràtic d’antropologia dela UdL, moderats per Francesc Torralba, doctor en filosofia, posen sobre la taula aquest fenomen.

Si l’experiència de la mort minva, també ho fa el sentiment religiós?

Occident ha experimentat millores en el darrer segle: la medicina ha evolucionat, les grans guerres han finalitzat, l’increment en l’esperança de vida s’ha fet palès (dels 50 anys de vida, als 80 i escaig), i els índexs de mortalitat infantil i el de dones que moren durant el part són molt baixos. En canvi, abans l’experiència de la mort era més freqüent: molts perdien fills en el moment de néixer o per malaltia sobrevinguda, els homes anaven a lluitar a les guerres, i algunes dones morien en el part.

Com explica Carles Salazar, ara l’experiència de la mort és més aviat externa. De morts properes se n’experimenten poques. «Potser al voltant dels vint perds un avi, i quan tens cinquanta anys algun dels pares…, passa molt de temps entre experiència i experiència; abans, en canvi, la mort es feia present constantment», descriu.

Tot això ha repercutit en el discurs cultural d’Occident: «En les converses, en els mitjans de comunicació, no sentim a parlar gaire de la mort, l’imaginari accepta millor la idea d’una joventut eterna, evita la mort», continua Carles Salazar.

Les religions es pregunten pel sentit de la vida, i també què hi ha després de la mort. Vida i mort són dos conceptes que es faran presents en el camí de la persona creient. ¿Però què passa quan l’experiència de la mort minva? Aquesta, segons Carles Salazar, és una de les raons per les quals la religió ocupa menys espai a la vida privada i pública dels ciutadans. Una hipòtesi que també defensarà al seu llibre Antropologia de les creences (Fragmenta, 2009).

Es pot discernir entre allò que es sagrat i allò que no ho és?

Fora d’Occident la religió és viva, no ha experimentat cap pèrdua. En canvi, a Occident, Carles Salazar i Xavier Marín estan d’acord que s’hi està presenciant un «desencantament». Aquest  és l’altre debat que se’n desprèn. Francesc Torralba constata: «El món perd màgia, misteri, encant. La natura ja no és un espai sagrat. Totes les rondalles desapareixen. ¿Hi ha hagut algun reencantament?».

La línia que separa al món sagrat del món profà està en canvi constant. Avui en dia podríem trobar-nos un adolescent que s’endinsa en una església com si s’endinsés en un supermercat. Xavier Marín ho explica així: «L’ésser humà és capaç de sacralitzar i desacralitzar-ho tot…, allò que per a un era vital, emocionant, imprescindible, passat un temps deixa de ser-ho, es perd  la devoció que serà retrobada en un altre objecte, persona, realitat… Estem constantment fent-nos, desfent-nos, refent-nos, la realitat va canviant al llarg de la història del món, i l’humà s’adapta al canvi; ara, per exemple, podria parlar-se de secularització del telèfon mòbil.»

Davant d’això, Francesc Torralba pregunta: «¿Hi ha algun signe de la realitat que permeti discernir allò que és sagrat d’allò que no ho és?» Ell creu que sí, que hi ha indrets que desprenen un hàlit sagrat.

Imatge extreta de: Magazine Latino

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.