Esquerdes al mur XXX: Espai de vincles

Esquerdes al mur XXX: Espai de vincles

Laia de AhumadaTot comença amb una persona que té una idea; després en ve una altra que creu que és possible; i una altra que imagina com dur-la a terme, i es comencen a teixir fils:  es convoca una reunió. L’ordre del dia: una idea que val la pena de posar en marxa. Els qui acudeixen a la cita treuen hores d’on sigui —ja no els ve d’aquí— perquè quan se’n tenen poques es multipliquen si se sap que algú les necessita. Això és la pràctica de la compassió: aquell rau-rau que no et deixa estar tranquil si a algú altre li’n passa alguna de grossa.

En aquest cas l’objectiu era endegar un refugi perquè les persones més deteriorades que viuen al carrer s’hi poguessin aixoplugar, les que ja no volen ser ateses o no tenen ni força ni salut per bellugar-se d’on estan. Un lloc de baixíssima exigència: gandules per dormir, lliure entrada i sortida durant tota la nit; un cafè amb llet i unes galetes i, si es vol, una bona dutxa.

Aquell somni va començar el 2010 i es va gestar durant un parell d’anys.  Els somniadors eren persones i entitats socials convocades des d’una necessitat. Com sempre acostuma a passar, al principi no fou fàcil: cal madurar les idees i posar uns fonaments forts que aguantin les maltempsades. Però després, de cop i volta tot rutlla: es troba un local, s’adequa, arriben voluntaris i només cal posar un nom al projecte, que expliqui el que s’hi vol fer, que és crear vincles. Així neix l’Espai de Vincles-Rosalia Rendu, que el maig de 2013 ha fet un any. Durant tot aquest temps s’hi han atès 94 persones (una mitjana de 7 persones hi han passat la nit). Al darrere, una cinquantena de voluntaris, formats expressament, que una o més vegades al mes, cada dia de la setmana, de 20.30 a 23.30, recorren el Raval i el Gòtic per anar a buscar les persones que hi volen anar a dormir, a visitar-les, a crear vincles. D’ençà d’aleshores, n’han vist morir vuit, set d’elles a l’hospital i només una al carrer. A en Jaume els va costar dur-lo a l’hospital, no hi va anar fins que no es va trobar molt malament, potser perquè quan es va sentir estimat va ser-ne conscient. A en Josep el van a veure cada dia, però encara no vol bellugar-se d’on està.  Malgrat que es fa el desmenjat, mira de ser-hi quan arriba la parella de voluntaris, vol que el trobin i els fa un lloc en el seu banc.

A mesura que avança la nit, els hostes arriben de bracet dels voluntaris de forma esglaonada. A poc a poc, xino-xano, i si no s’aguanten drets els porten asseguts en una cadira de rodes. Són la corrua dels leprosos de la nostra societat del segle XXI, aquells que han estat escopits als marges i dels quals tothom fuig. No cal anar a cap país del tercer món per veure les nafres en una cama mal curada o sentir la fortor que desprèn un cos després de mesos sense canviar-se de roba, o els ulls perduts pel consum en un rostre embrutit.  Sembla mentida, però no ho és.

A mitjanit, potser algun d’ells, fent tentines, sortirà al carrer, perquè hom no s’acostuma d’un dia per l’altre a estar tancat, però el vincle ja hi és, i l’endemà és possible que torni i qui sap si més endavant voldrà passar el matí en un centre de dia.  La Lola ja ha demanat d’anar-hi perquè coneix una voluntària i «com vosaltres no m’ha tractat mai ningú».

Un matí, abans de marxar, en Cisco demana dos euros per comprar vi. La voluntària li diu: “Et donaré una cosa que al carrer no trobaràs”. I li fa una bona abraçada. Ell plora com un nen. D’ençà d’aleshores cada matí se n’enduu una.

El somni de Vincles ha estat possible i ara vol créixer: necessita més voluntaris per arribar a més barris, a tots els racons de la ciutat on s’amaguen aquells que ningú no vol veure. El somni s’ha fet realitat, i tal com diu la Maria: «Només per una persona acollida ja val la pena».

Imatge extreta de: Habitatge digne


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.