Diàlegs nord-irlandesos

Diàlegs nord-irlandesos

Lucia MontobbioRes que cridi l’atenció a primer cop d’ull a Great James Street. Som al pub Derby, a la sala del fons ens expliquem històries a les fosques, i bevem Guinness mentre a fora plou i els músics toquen. És estiu. Podria ser qualsevol altra nit a la ciutat de Derry. Tot i així, en aquest escenari de fusta antiga, catifes verdes, i olor a cervesa, els qui avui m’acompanyen són antics combatents.

Potser algú ja sap que el Derby és un pub republicà i catòlic. El més lògic doncs seria que  assitissin exmembres del conegut IRA (Exèrcit Republicà Irlandès). I sí que hi ha gent d’aquest grup, però és que a la mateixa taula seuen exmilitants del bàndol contrari, protestants dela UVF (Força de Voluntaris de l’Ulster). Aquestes persones fa anys que treballen per establir lligams entre una comunitat i l’altra, per evitar que la història es repeteixi. La que ells mateixos van viure en pròpia carn.

Enmig d’ells em trobo jo, que només escolto. Es palpa el procés de reconciliació, sense tanta teoria de llibre. Sovint els contraris, en les primeres reunions, no poden estar a la mateixa sala gaire temps. Abandonar aquest odi per humanitzar l’adversari, qüestionar la lluita armada que ahir tenia tant sentit, i entendre que a les guerres tots hi sortim perdent, que l’enemic també va patir, no és gens fàcil.

La pau demana temps, i reconciliació és una paraula massa grossa. Ells prefereixen parlar de viatge personal, expliquen. Serà difícil que s’avinguin i molt improbable que es facin amics. De fet, un d’ells afirma: “Reconciliació per mi és deixar de desitjar la mort de l’altre”.

Al final de la meva experiència a Belfast, a una hora de Derry, la violència va tornar als carrers durant dues nits consecutives. El barri catòlic de Short Strand va ser atacat per unionistes emmascarats. S’hi van llançar còctels Molotov, bengales, pedres, ampolles, vidres, ferros… Els avalots van acabar amb tres ferits de bala i destrosses tant al barri catòlic de Short Strand com al barri protestant de Newtownards, dividits per l’anomenada línia de pau, un mur que s’alça per separar les dues comunitats.

Si bé la religió no és el motiu principal de les disputes a Irlanda del Nord, la majoria dels protestants són unionistes i la majoria dels catòlics són republicans. Així doncs, la religió reforça la divisió política. Els unionistes defensen Irlanda del Nord com a territori del Regne Unit que ja és, i els republicans voldrien que Irlanda del Nord s’annexés a la República d’Irlanda.

La diferència política, religiosa o de qualsevol altra mena no és dolenta. Fins i tot és bona per avançar. El problema ve quan aquest «nosaltres i vosaltres» es converteix en un «nosaltres contra vosaltres». Aquest «contra», a Irlanda del Nord, va començar ja fa temps.

Si tirem molt enrere, podríem afirmar que la confrontació entre Anglaterra i Irlanda per les terres d’aquesta illa comença el 1170, amb la invasió dels anglonormands i la batalla de Wexford. Ara bé, si fem un salt de gegant, és el 1967 que trobem els inicis més recents del conflicte nord-irlandès. Va ser aquest any, i després que l’illa es dividís en dues meitats, quan els catòlics van reclamar igualtat de tracte al govern britànic. A partir d’una associació anomenada NICRA (Drets Civils d’Irlanda del Nord), demanaven les mateixes condicions que els protestants a l’hora d’accedir a un habitatge o a una feina, i en el valor del seu vot. Això va ser interpretat com una amenaça per alguns que no volien veure trontollar el seu poder.

A partir d’aquí la violència entre republicans i unio­nistes, catòlics i protestants, liderada per grups armats com ara l’IRA i la UVF, va anar creixent i creixent. L’espiral va créixer a velocitats vertiginoses, i va esclatar en dies dramàtics que encara agiten l’emoció de qui els recorda.

La violència visible és només la punta de l’iceberg. Si es talla o es tapa sense treballar-ne la base, si no s’entén per què aquell còctel Molotov s’ha estavellat contra la casa de l’altra comunitat, la punta no trigarà a glaçar-se de nou. El diàleg entre la comunitat protestant i la comunitat catòlica, o la trobada d’ara al pub són moments que no haurien de passar desapercebuts.

Els cambrers, desesperats, s’acosten una vegada i una altra a la sala del fons per repetir-nos que hauríem d’anar passant perquè volen tancar. Sortim i ens quedem en silenci. Només se sent ploure i l’esclafit dels encenedors. La foscor mai no ha estat dòcil en aquesta ciutat. Fins i tot en temps de pau, no convenç. M’acomiado mentre accelero el pas; aviat el sol sortirà catapultat.

Imagen extraída de: Welcome to Derry

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.