Degradació mediambiental, salut pública i justícia socioeconòmica

Degradació mediambiental, salut pública i justícia socioeconòmica

Jaime TatayEl dia que el Prestige es va enfonsar i va abocar 63.000 tones de fuel l’Atlàntic, la majoria de nosaltres vam aprendre una nova paraula: chapapote. Va caldre una marea negra al litoral gallec per enriquir el nostre vocabulari amb un nou terme. Des d’aquell dia, chapapote i Prestige van quedar units, per sempre, en la nostra memòria.

Fins aquell dia, però, quan pensàvem en catàstrofes mediambientals amb greus efectes socials, ens venia a la ment la radioactivitat de Txernòbil a Rússia, la pluja àcida sobre els boscos centreeuropeus, l’Exxon Valdez a Alaska, la contaminació de Bhopal a l’Índia o les (suposades) imatges d’aus recobertes de petroli després de la primera guerra de l’Iraq. Després en van arribar moltes altres: el Deepwater Blue Horizon del Golf de Mèxic, la (silenciada) contaminació del delta del Níger i la recent catàstrofe nuclear de Fukushima. Deixem de banda els desastres “naturals” provocats per fenòmens climàtics extrems, que també han causat enormes pèrdues econòmiques i humanes, com els huracans Katrina, Sandy o Yolanda.

No obstant això, i malgrat les aparences, les grans catàstrofes ecològiques amb alta repercussió mediàtica i alt cost social no són les més preocupants ni, sovint, les que més víctimes humanes produeixen. Molts dels fenòmens de degradació mediambiental són poc sorollosos i no acaparen l’atenció dels mitjans de comunicació. Com en el títol del famós assaig de Rachel Carson, Primavera silenciosa, els efectes de la contaminació i les seves repercussions per a la salut humana, els ecosistemes i les futures generacions solen ser silenciosos i passar desapercebuts.

El nostre planeta pateix multitud de processos de degradació que rarament surten a la llum i que, per tant, no fan permeable la consciència col·lectiva de la població ni les decisions polítiques. Al costat de la cridanera visibilitat i viscositat del chapapote, múltiples fenòmens com la contaminació atmosfèrica, la salinització d’aqüífers, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, el lixiviat d’abocadors, la pèrdua de sòl, l’exportació de deixalles tecnològiques a països del Sud o l’accelerada extinció d’espècies a nivell global, succeeixen al nostre costat de manera imperceptible.

“La contaminació ha arribat a tots els racons del planeta i l’ésser humà n’és el principal responsable. Amenaça els nostres rius i llacs, el nostre aire, terra i oceans, i en última instància, a nosaltres mateixos i el nostre futur”, afirma una recent campanya de l’organització mediambiental Greenpeace. Al nostre país aquesta afirmació genèrica es tradueix en xifres concretes:

a la nostra sang hi ha més de 300 substàncies químiques sintètiques que no hi tenien nostres avis;

la contaminació atmosfèrica provoca a l’any 16.000 morts prematures a Espanya;

a les zones més contaminades augmenten els casos de mortalitat per càncer;

cada any s’aboquen a l’aigua a Espanya més de 4,6 milions de tones de contaminants;

a la badia d’Algesires es troba la major contaminació crònica per hidrocarburs d’Espanya;

– Espanya té l’estuari més contaminat del món per metalls pesants, el del Río Tinto, a Huelva;

a Espanya només es recupera el 13,1% dels residus. El 86,9% va a abocadors i a incineradores.

Els efectes de la contaminació els patim tots. Cert. Encara que, sovint, s’acarnissen en les poblacions més empobrides i vulnerables: els que no poden emigrar, els que han de viure exposats a condicions d’insalubritat i alta toxicitat, els que no poden accedir a tractaments mèdics, els que ni tan sols saben els riscos als quals estan exposats.

Els moviments de justícia mediambiental i climàtica (Climate Justice) tracten d’alertar sobre una problemàtica complexa que no permet ja distingir clarament entre problemes ecològics, econòmics i socials. L’estreta relació entre crisi ecològica i injustícia socioeconòmica, per desgràcia, no és una cosa nova; va ser ja assenyalada -fa milers d’anys- pels profetes bíblics. Ells van recriminar a les elits del seu temps la seva idolatria, l’explotació dels més febles i la consegüent destrucció dels ecosistemes. Bon reflex de la intuïció profètica és la litúrgia de lamentació de Jeremies al voltant de la gran sequera (Jr 14: 2-7).

Aquest tipus de connexions han estat posades en relleu, en el nostre temps, per multitud d’informes i estudis provinents de tots els racons del planeta; informes i estudis que identifiquen la inclusió social, la prosperitat econòmica i la protecció mediambiental com tres cares d’un únic problema. La identificació del triple problema social, econòmic i mediambiental a què ens enfrontem -assenyalat per la recent Cimera dela Terra el 2012 (Rio +20) i per un creixent cor de veus- indica també que societat, economia i medi ambient són tres àmbits que no es poden desvincular o analitzar per separat. La recerca de la sostenibilitat consisteix, precisament, en l’articulació d’aquests tres elements d’una manera harmònica i justa.

No ens quedem paralitzats per la temptació de la lamentació i la queixa, no caiguem en el discurs catastrofista que buida de contingut el discurs i paralitza l’acció. Passem de la denúncia profètica als actes i les paraules compromeses. Informem, parlem del problema, prenguem decisions conscients com a consumidors, exercitem la nostra influència com a ciutadans. Traiem a la llum les complexes connexions dels problemes contemporanis per a poder, junts, construir un món millor, més sa i més just, menys tòxic i més fratern.

Imatge extreta de: Proyecto Inma

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.