Hannah Arendt: la controvèrsia sobre la maldat i la mediocritat torna al cinema

Hannah Arendt: la controvèrsia sobre la maldat i la mediocritat torna al cinema

Sonia HerreraAmb l’estrena fa alguns mesos de la pel·lícula Hannah Arendt de Margarethe von Trotta, es va obrir de nou la caixa de Pandora i va ressorgir la polèmica que va acompanyar la filòsofa alemanya en els anys 60 després de la publicació de la seva crònica del judici del tinent coronel de les SS, Adolf Eichmann, a Jerusalem.

La pel·lícula -magníficament protagonitzada per Barbara Sokuwa (protagonista també d’altres pel·lícules de von Trotta com Visió o Rosa Luxemburg)- transcorre precisament entorn de la cobertura que Arendt va realitzar del judici per la revista The New Yorker, després de la qual va elaborar la seva teoria sobre “la banalitat del mal”.

En marxar a Jerusalem, Arendt esperava trobar un monstre, un dimoni, el mal encarnat. Però el que va descobrir en realitat va ser un home banal i vulgar, un buròcrata… I aquesta afirmació va ser interpretada per moltes persones, especialment per la comunitat jueva, com una trivialització dels crims d’Eichmann.

El mal pot ser banal?

Però no es tractava d’això. La seva troballa anava molt més enllà i era extrapolable a molts altres crims. ¿Monstres? No. El que Arendt va descobrir va ser que hi ha persones malvades, sí, però també simples mediocres que formen part d’un engranatge d’odi totalment destructiu (una idea que també s’insinua en altres pel·lícules com American History X, per exemple). Elevar el mal a una categoria suprema seria com dir que no es pot fer res per aturar-lo i no és així (o no del tot). I és que el prejudici (racial, sexual o de qualsevol altra índole) és extremadament mediocre.

Malgrat tot, sense monstres ni dimonis, la barbàrie dels crims comesos pel nazisme segueix sent innegable. Fa fins i tot més por la mediocritat, el “complia ordres” o “ho vaig fer perquè era el meu deure”, que la mateixa idea de maldat o de malaltia mental del psicòpata el plaer del qual rau en el patiment de l’altre/a. Perquè la història d’Eichmann i d’altres com ell posa de manifest, com s’afirma en la pel·lícula, que una increïble mediocritat pot tenir terribles conseqüències.

Aquesta mateixa mesquinesa i vulgaritat de la gent que és incapaç de pensar per si mateixa és la que empara (podríem dir que a petita escala) la brutalitat policial a les manifestacions, però també altres grans atrocitats contra la humanitat com la massacre de Srebrenica o, paradoxalment, els crims comesos per l’exèrcit israelià contra la població civil palestina de la franja de Gaza.

L’agost passat l’escriptora Monika Zgustova escrivia el següent en parlar de la pel·lícula sobre Hannah Arendt en un article a El País: “el mal pot ser obra de la gent comuna, d’aquelles persones que renuncien a pensar per abandonar-se a la corrent del seu temps. I això és vàlid també per als temps que vivim”.

Zgustova, al seu torn, qualifica el film de von Trotta -molt encertadament al meu entendre- com una “pel·lícula d’idees”. I és que portar la filosofia al cinema, i més encara a una filòsofa tan controvertida i complexa com Arendt, no és tasca fàcil. I convertir la seva reflexió i el seu treball intel·lectual en un film amè i absorbent, molt menys.

“Qui es creu que és? Aristòtil? “. Un apunt des del feminisme

Hannah Arendt, tal com recull Gloria M. Comesaña, va criticar al moviment feminista de la seva època “per limitar-se a fer plantejaments socials i psicologistes en lloc de plantejar qüestions polítiques i assumir-se com un moviment polític, en aliança més amb altres grups oprimits”. Però això no vol dir que no patís en pròpia pell la discriminació i el masclisme tal com se’ns mostra en la pel·lícula.

Les crítiques contra Arendt estaven plenes de visceralitat, però també de sexisme, i sovint era qüestionada des d’una posició extremament patriarcal. “Qui es creu que és? Aristòtil?”, es pregunta un dels seus detractors al film. Aquesta pregunta amaga quelcom més profund que afecta totes les dones que creen coneixement i que sovint són criticades i subestimades. Aquestes dones a les que es considera que no compleixen el “cànon”; a les quals se’ls diu que el seu treball no té la mateixa qualitat que el d’un home (que no són Aristòtil , al cap i a la fi); dones que són menys citades que els seus companys; dones invisibilitzades als llibres de text; dones que intentaven comprendre… Dones com Aspasia de Milet, Hypatia d’Alexandria, Hildegarda de Bingen, Herranda de Landsberg, Santa Teresa de Jesús, Sor Juana Inés de la Cruz, Émilie du Châtelet, Flora Tristán, Simone de Beauvoir, María Zambrano o Hannah Arendt que transgredien l’ordre patriarcal ficant el cap en un món tradicionalment reservat als homes: el de la racionalitat i el pensament.

I és que les causes no poden ser defensades des de la fe cega i l’integrisme, sinó des de la reflexió, l’autocrítica i el debat. No es pot atacar alguna cosa o algú des de la simple emoció sense discernir i qüestionar abans els motius d’aquest atac. I en el cas del judici contra Eichmann no valien els esquemes simples (o beneits). Calia que entrés en joc el dubte.

I aquest és per a mi un dels grans valors d’aquest film (juntament amb el d’apropar la filosofia al comú dels mortals): que ens fa pensar fins i tot al cap d’unes hores de sortir de la sala de cinema o d’apagar el DVD . Podria la persona més comú cometre els crims més horribles si es donessin unes condicions determinades?


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.