Actua!

Actua!

Nani Vall-llossera. Cal actuar com a resposta al patiment que estan produint la crisi i les polítiques que s’estan aplicant, cal buscar alternatives a un sistema que porta la creació de desigualtats al seu seu ADN, cal reaccionar contra la cobdícia dels poders econòmics i la corrupció de part de la classe política. Parafrasejant John Berger (El quadern de Bento), cal actuar – ell ho concreta en protestar, una de les formes d’actuar – perquè fer-ho és “negar-se a que et redueixin a zero i a un silenci imposat. Per tant, en el moment en què es fa una protesta, si s’arriba a fer, ja hi ha una petita victòria. El moment, encara que passi, com tots els moments, adquireix certa permanència. Passa, però queda imprès. Una protesta no és principalment un sacrifici fet en nom de cert futur alternatiu, més just: una protesta constitueix una redempció inconseqüent, insignificant, d’alguna cosa present. El problema és com seguir vivint amb l’adjectiu inconseqüent repetit una i altra vegada”.

Cal actuar per provocar l’esperança, que és do però també tasca perquè gairebé mai sorgeix del no-res ni es té en abstracte. L’esperança d’aconseguir una meta o defensar una causa es concita caminant cap a aquest objectiu. Només llavors podem esperar aconseguir-lo.

Però sobretot cal actuar perquè la realitat ens diu que fer-ho, comprometre’s, dedicar temps i energia a lluitar per alguna causa que busqui el bé comú o major justícia social, serveix. Ningú ha dit que sigui fàcil, que les victòries vinguin sense esforç, que una no se senti a vegades sola, que no calgui dedicar molt de temps i posar en joc la resistència, el prestigi i, de vegades, el valor. Ningú ha dit que el sistema pugui canviar d’un dia per l’altre, que amb una victòria n’hi hagi prou i que no seguirà havent-hi moltes derrotes. Però sí que és evident que cada vegada que guanyem es fa realitat aquest altre món possible que volem, que lluitant i guanyant s’aconsegueix que se sumin mans per empènyer la Història pel camí d’un progrés veritablement humà i que no fer-ho , rendir-nos al pessimisme o la indiferència, ens envileix i deshumanitza.

Ho hem vist recentment al barri de Gamonal a Burgos. Uns veïns farts que es prenguin decisions sense tenir-los en compte, farts que s’usi els diners de tots en projectes que només afavoreixen uns pocs, farts que es gasti diners de manera supèrflua i es neguin serveis per a les persones, han aconseguit paralitzar les obres que anaven a fer-se en contra dels seus desitjos i necessitats. Per aconseguir-ho han hagut de suportar manipulació informativa, insults i vexacions.

Ho veiem des de fa anys a les PAH (Plataforma d’ Afectats per la Hipoteca) amb la seva trajectòria prèvia de molts anys en els Moviments per un habitatge digne i el seu treball ingent a tots els nivells: apoderant a les persones i recuperant la seva autoestima, canviant el sentir col·lectiu respecte al problema social i la injustícia que hi ha darrere dels desnonaments, fent propostes de llei, interpel·lant al poder judicial, mediant amb les administracions i els bancs, pressionant als governs, parant desnonaments, aconseguint dacions en pagament i lloguers socials.

Ho hem viscut també aquests dies al CIE de Zona Franca a Barcelona. La constància d’entitats, col·lectius, plataformes i altres actors de la societat civil que fa anys que treballen i denuncien l’existència d’aquests centres de detenció on es vulneren amb impunitat els drets de les persones allí retingudes i s’atempta contra la seva dignitat , ha aconseguit resolucions judicials que milloren les condicions dels interns i ha aconseguit posar els CIE en l’agenda política i mediàtica.

I ho veiem en objectius més petits i menys mediàtics que també necessiten gent que els persegueixi i els assoleixi. Sovint la magnitud del que s’aconsegueix depèn del nombre de persones que hi ha darrere treballant: individualment, es poden transformar algunes coses; col·lectivament, moltes més . I quan hi ha convergència de causes el potencial de canvi es multiplica de forma exponencial. Trobar un sistema que ens permeti conviure de forma més humana i respectuosa amb el planeta i construir vides més “felicitants” és qüestió de temps. Perquè a més, el camí que ens portarà a trobar-lo, que implica unir-se a altres per buscar el bé comú, participar, prendre la paraula, aprendre a negociar i a dissentir, avançar i retrocedir acompanyats, és en si mateix satisfactori.

Hi ha activisme de carrer, de barri, intel·lectual, logístic, de cura, de parròquia, de col·legi, de mitjà de comunicació, d’universitat, de banc, de centre de salut, d’hospital, de bloc, de convent, de comissaria, de jutjat, de parlament… Hi ha maneres de comprometre’s més i menys visibles, hi ha tasques que fan possible el treball d’altres i això és igual d’important i necessari. Hi ha causes a la mesura i gust de cadascú i cadascuna. Així que no hi ha excuses, no és veritat el “no sé” o “no puc”, no val dir que no serveix per a res o que no hi ha alternatives. Cal buscar-les: mou-te!

Imatge extreta de: Agibilis

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.