Jaume FlaquerNingú no va poder preveure la primavera àrab i avui ningú no pot assegurar la direcció que prendran els esdeveniments. En qualsevol cas, sí que podem oferir els punts clau per a il·luminar una mica la complexa situació.

Recordem primer les dates clau. Després d’una tardor de revoltes violentes de sahrauís al Marroc, tot va començar el 17 de desembre del 2010 quan un jove es va immolar a Tunísia com a signe de protesta per la seva desesperada situació econòmica. El 14 de gener del 2011 el president Ben Alí abandonava el país. La primavera àrab havia començat i es va estendre ràpidament. L’11 de febrer del 2011 també queia Mubarak, Líbia entrava en guerra i l’OTAN hi intervenia per passar comptes amb el dictador, fins que el 20 d’octubre del 2011 Gaddafi era assassinat. El 21 de febrer del 2012 acabava caient també Ali Abdallah al-Salih al Iemen. Resultat: quatre dictadors deposats que feia dècades que eren al poder, la guerra de Síria sense final proper i el canvi constitucional al Marroc.

Tres anys després, les causes que van provocar la primavera àrab continuen intactes: 1) pobresa creixent dels ciutadans, 2) mitjana d’edat de la població molt jove, la majoria sense feina i amb poques perspectives, i 3) corrupció i ineficàcia generalitzada. La rapidesa i la llibertat de comunicació de les xarxes socials van canalitzar les protestes i van permetre que esclatés la re vo lu ció. Tanmateix, el fracàs de la intervenció militar a Lí bia i el triomf dels islamistes en les eleccions van frenar la caiguda en ca dena de la resta de líders, en particular la de Baixar al-Àssad. Analitzem la situació actual de cada país.

Continuar llegint

Imatge extreta de: Bloc de Jordi Llaonart

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta. Professor a la Facultat de Teologia de Granada (Universitat Loiola) i director de la seva Càtedra Andalusa per al diàleg de Religions (CANDIR). Llicenciat en filosofia per la UB. Llicenciat en Teologia pel Centre Sèvres de París. Doctorat en Estudis Islàmics per l´EPHE (Sorbona de París) amb una tesi sobre el místic sufí Ibn´Arabî. Ha realitzat llargues estades a la majoria de països islàmics de la Mediterrània, especialment a Egipte (3 anys). Ha publicat a la col·lecció Quaderns CJ de Cristianisme i Justícia a la seva Fonamentalisme (maig de 1997), Vides Itinerants (desembre de 2007) i Islam, la mitja lluna… creixent (gener de 2016), així com diversos Papers CJ com «Coronavirus: una sola humanitat, una vulnerabilitat compartida» (maig de 2020) o «Palestina: la reivindicació impossible» (juny de 2021), entre d'altres.
Article anteriorTreball, ocupació, vocació… Tres apunts i una reflexió de fons
Article següentMés pobres, però, sobretot, més desiguals – #2013aexamen

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here