Treball, ocupació, vocació... Tres apunts i una reflexió de fons

Treball, ocupació, vocació… Tres apunts i una reflexió de fons

Xavier CasanovasUna de les realitats més paralitzants d’aquesta estafa anomenada crisi és l’espasa de Damocles que penja i amenaça la cohesió de la nostra societat amb la xifra actual del 26% d’aturats (56% entre la població jove de 18 a 25 anys). Es tracta d’un clar símptoma que ens indica el canvi d’època que vivim i com de gran està sent la transformació del món tal i com el coneixíem. Les causes han estat descrites moltes vegades: els efectes d’una globalització que comporta progressiva igualació de drets laborals a la baixa, la irrupció de les noves tecnologies i Internet al món del treball, la incorporació de la dona plenament en el món laboral i un llarg etcètera.

El que voldria a continuació és apuntar tres idees que crec que ens poden donar alguna llum en aquest debat d’anar construint un nou marc i un nou discurs, que ens permeti albirar quin futur ens espera com a treballadors, o com a aturats.

1. Plena ocupació? No a qualsevol preu. Com deia l’Albert Recio recentment, cal que ens posem al cap que la situació de fa 10 anys no tornarà. En una economia col·lapsada, amb la impossibilitat d’un creixement econòmic sostingut i l’asfixia del deute, no podem (ni hauríem de voler) tornar a aquest estadi anterior proper a la plena ocupació.  L’objectiu de la plena ocupació a qualsevol preu, ens converteix en exèrcit de reserva i ens porta a claudicar en quant a drets i condicions laborals. Així ens acostem a la realitat de la temuda i sovint idolatrada Alemanya on el 25% dels assalariats treballen en els anomenats minijobs, feines precàries pel que fa a salaris i condicions laborals, que a més no són contributives amb els perills que això comporta pel futur dels serveis públics i de les pensions .

Com a alternativa caldrà aprofundir en propostes que garanteixin els mínims per una vida digne com la Renda Garantida de Ciutadania, i donar tota la cobertura legal possible traient de la precarietat els treballs relacionats amb l’economia de l’atenció i la cura (treballadores de la llar, cura de gent gran, etc.)

2. Una tensió creixent: el binomi professió-vocació. Si entenem la vocació com la crida que un sent a viure la vida amb sentit, realitzant-se a través dels seus actes i d’acord a uns valors, la professió com a vehicle per a realitzar aquesta vocació sembla cada cop més lluny.

D’una banda, l’economia del primer món està basada en el sector serveis (a España aquesta representa el 71% del PIB). Les professions més artesanals, vinculades a una tasca i objectes concrets, han anat desapareixent. El fi i el fruit del nostre treball és cada cop més difús.

En segon lloc, ha aparegut una sèrie de noves professions que demanen múltiples competències: domini de les tecnologies, capacitat de venta i persuasió, perfecció en idiomes, etc. que juntament amb la pressió per l’eficiència, desemboquen en un perfil professional multitasca fragmentador de la persona, terriblement exigent i a l’abast de molt pocs.

En aquest context, ens cal recuperar espais fora de l’àmbit laboral que  possibilitin la realització de la nostra vocació vital. Passar de la lògica productiva que alimenta, mitjançant el nostre esforç i treball, la maquinaria d’un sistema malalt, a la lògica reproductiva que té en compte una pulsió vital fecunda que ha de ser capaç de trobar els espais per a realitzar-se més enllà de l’àmbit laboral.

3. L’emprenedoria no és la solució. El discurs predominant està aconseguint imposar paradigmes d’èxit en els que no podem dipositar tota la nostra confiança. Es trasllada a l’individu la responsabilitat de la sortida de la situació, que és col·lectiva.  El “fes-te emprenedor, l’èxit només depèn de tu”  és un discurs culpabilitzador que pot arribar a generar molta frustració.

És enganyós demanar a persones amb pocs anys d’experiència o acabats de sortir dels estudis i amb poc recorregut professional, que capitalitzin el seu atur per invertir en propostes innovadores o en el primer que els passi pel cap, quan sabem que gran part de la innovació i la creació de noves empreses es intraempresarial o que la meitat de les empreses moren als 4 anys de vida.

Com deia en Josep M. Lozano fa poc en aquest blog: “Lo que de verdad está en juego es la pretensión de que el éxito sustituya a la justicia o el bien común como horizonte de la vida en sociedad”.

L’esperit emprenedor és necessari per construir el futur inèdit del món del treball en la nova societat emergent però no és la solució al problema de l’atur i la precarietat. Cal que aquest esperit es traslladi a l’àmbit del que és col·lectiu o comunitari. Cerquem lideratges compartits per a treballar en lluites per objectius comuns. Si no ens veurem arrossegats pel suïcida “sálvese quién pueda”.

Una reflexió de fons

Recordem que si a algú cal exigir responsabilitats últimes és a l’Estat. Com a garant del bé comú i corrector d’aquelles ineficiències que el mercat genera, és el responsable de trobar una sortida justa a la situació actual i de crear les condicions que suposin una vida digna per el major nombre possible de persones.

Al final doncs, cal entendre que el treball no és un fi en sí mateix sinó un mitjà per a la realització de la persona i per garantir condicions de vida de màxima dignitat. Per tant, la importància no està tant en el Dret al Treball com en el Dret a la Dignitat de la persona.

Preguntem-nos tots (polítics, sindicats, moviments socials, ciutadania) quines institucions i quina organització social necessitem, no per a què tothom tingui feina a qualsevol preu, sinó perquè tothom pugui viure dignament. Canviem la pregunta i potser obtindrem respostes noves.

Imatge extreta de: Deconceptos
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.