Europa segons Martin Schulz

Europa segons Martin Schulz

Alfons CalderónEl passat 31 d’octubre a Barcelona el President del Parlament Europeu, Martin Schulz, va presentar el seu llibre Europa: la última oportunidad editat per RBA. Martin Schulz va néixer al land de Nortdrhein-Westfalen  (Alemanya), prop de la frontera amb Bèlgica i Holanda, on va ser llibreter durant molts anys. Després, va iniciar una trajectòria política en el govern municipal del seu poble, abans de ser eurodiputat.

El títol del llibre evoca que Europa està afrontant el major repte dels últims 50 anys i no es pot donar per fet que la Unió Europea sigui quelcom irreversible, ja que amb la rapidesa dels canvis actuals no hi ha cap certesa sobre el destí final d’aquest projecte. Abans de les dues guerres mundials també es pensava que el gran nombre d’imbricacions existents ja aleshores entre els estats europeus, malgrat les dificultats que els assetjaven, farien impossible una guerra. I no va ésser així.

Per començar, el President del Parlament constata que el marc de referència de molts europeus no és el mateix del d’altres indrets del món, ni políticament, ni socialment, ni molt menys econòmicament.

Els grans gegants mundials com els Estats Units, la Xina, l’Índia o fins i tot el Brasil, estan acostumats a una perspectiva més ampla. Actualment, els diferents països de la Unió Europea apleguen el 7,8 % de la població i produeixen aproximadament el 30 % del PIB mundial.  A més, el pronòstic dels demògrafs és que al 2040 només un 4 % de la població i un 10 % de la producció mundial seran europees. Per tant, el nostre eurocentrisme té cada cop menys sentit.

Aquesta tendència incita Martin Schulz a fer-se la pregunta: Quina és la nostra missió com a europeus en aquest segle XXI?

En primer lloc, apunta que cal conèixer els valors que caracteritzen les democràcies europees, dels que malauradament no se’n parla massa i se n’escriu menys. Ell en destaca alguns: la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, la llibertat d’opinió i de premsa, la inviolabilitat del domicili, la prohibició de l’arbitrarietat en l’exercici de l’autoritat pública, l’abolició de la pena de mort, la llibertat sindical, el dret de manifestació, la llibertat de recerca, el secret del correu així com també els drets mediambientals, per citar-ne uns quants.  Aquests valors distingeixen encara avui Europa d’altres llocs del planeta. Molts d’ells són similars als dels Estats Units i per això, malgrat els casos d’espionatge recentment descoberts, el President del Parlament es mostra favorable al gran acord entre la Unió Europea i els EUA que s’ha començat a negociar fa poc. Precisament, en un món immers en la globalització que sotmet tots els països a una forta competència, els estats, ni tan sols els més poderosos, no poden resoldre per sí sols els problemes que els afecten. Per poder superar els reptes del nostre temps, necessitem una Europa forta i basada en els valors esmentats, on més enllà de les fronteres culturals i econòmiques, les nacions i els estats col·laborin en organismes comuns amb un esperit de respecte i enfortiment mutu. Però una Europa forta no significa que tot s’hagi de resoldre a escala continental. Per això, Schulz fa una defensa del principi de subsidiarietat en virtut del qual les dificultats s’han d’abordar al nivell en què puguin ser resoltes de manera més eficient: ja sigui local, regional, estatal o supranacional. Per arribar-hi, assenyala que caldria simplificar molts procediments i que si ell té més influència en el futur, treballarà en aquesta línia.

El paroxisme es trobaria, per exemple, en voler obligar des d’instàncies burocràtiques superiors a envasar i servir l’oli d’oliva d’una determinada manera als pobles del sud d’Europa, ells que ho han estat fent durant segles millor que ningú. O la caricatura d’un enfrontament entre els que volen privatitzar fins a l’últim cementiri local i els que creuen que hauria d’haver una única normativa per a tots els enterraments a Europa. En definitiva, cal apostar per quelcom més fi que els extrems entre regular-ho tot o desregular a ultrança.

Per altra banda, recorda que la Unió Europea primer és una idea i que després s’han anat creant els mecanismes administratius per fer-la realitat. I quan els pobles giren l’esquena a la idea, aquesta corre el risc de perdre’s definitivament. De nou, sorgeix una pregunta: Abandonem la idea que va donar lloc a la Unió o canviem l’administració que la gestiona? Ell està a favor d’adaptar l’administració a la finalitat fundacional i no a l’inrevés.

Amb un to més intimista, Schulz relata que la generació dels seus pares es va sacrificar amb la promesa i l’esperança que els fills tindrien un futur millor. I la promesa es va complir, ja que als descendents els ha anat més bé que als seus progenitors, tot citant el cas del seu pare que no va poder prendre vacances pagades fins als 58 anys. Anàlogament, en l’actualitat també es demanen sacrificis per sortir de la crisi, però aquests van destinats a salvar el sector financer i sembla que ningú no se’n recordi de la joventut, amb unes taxes d’atur esfereïdores en el conjunt de la Unió Europea. Ni que tot i seguir sent el continent més ric del món, les desigualtats i la injustícia en la distribució de la riquesa es un fenomen creixent. Tanmateix, avui més que mai cal complir la promesa que la Unió aporta valor a la gent, perquè si la UE desaparegués, desapareixeria amb ella un element clau de civilització. Martin Schulz recorda que abans de l’existència de l’Europa comunitària, els seus oncles varen ser soldats de tres exèrcits diferents enfrontats per la guerra i que en nom del seu propi país, es va arribar al punt més infame de la civilització: Auswichtz. I no obstant això els aliats vencedors de la II Guerra mundial, en un gest extraordinari, varen donar un regal a Alemanya que els havia fet patir dues vegades en el mateix segle: li varen estendre la mà per integrar-la democràticament i superar els totalitarismes.

I per acabar, citem textualment les paraules de Martin Schulz al final de la conferència “Europa és un camí millor que un camí nacional”.(…).”L’alternativa a Europa és el nacionalisme, que no ha assolit res de bo”. Per concloure amb una sentència: “vull una Alemanya europea però no una Europa germanitzada”.

En definitiva, el President del Parlament Europeu va posar l’accent sobre la idea d’Europa i els valors que la defineixen, més que sobre les qüestions tècniques que afecten al seu funcionament. Així probablement pretenia acostar més la Unió al ciutadà corrent, tot i fent-la més entenedora i propera. En qualsevol cas, es va expressar en favor d’aquest gran projecte comú amb molta claredat, llibertat d’esperit i fins i tot passió, una característica que no sol ser freqüent en personatges del seu nivell.

Imagen extraída de: European Parliament

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.