Ignasi Escudero [Fundació La Vinya]. A la font de la plaça avui s’omplien d’aigua les garrafes d’un grup de romanesos. Van aparèixer a Bellvitge en grup a finals de juny, més o menys. Des que han arribat el barri no està més degradat, però la policia s’encaparra en aturar-los sovint. Ells són per a nosaltres una referència de la nostra fragilitat, de tot allò que se’ns escapa. Són aquella part de la plaça on difícilment podrem arribar.
Voldríem arribar a ells o que ells arribessin a la nostra porta. Podem oferir activitats i ajudes concretes –reforç i lleure educatiu per als infants, distribució d’aliments, assessorament jurídic…– que esdevenen un espai de trobada, treball i reforç personal i comunitari. Però què passa quan una persona o col·lectiu no pot accedir a aquestes activitats? Ja sigui perquè la persona no està empadronada, per desconeixença dels recursos, perquè no s’ajusta a una necessitat concreta,… En aquest cas, les activitats poden ser restriccions a la trobada.
Just aquí (quan no hi ha res més) és on ens cal fer-nos presents, sense més ambicions que ser-hi. La coneixença, la confiança, són fonamentals per tal de poder desfer el cabdell de la persona, estirar del fil per ajudar a poder teixir –o en molts casos re-teixir una i altra vegada– la vida.
Però per fer possible la trobada ens cal flexibilitat, a les entitats i a les persones. Sovint esperem que totes les persones que es troben en una situació de precarietat passin per un “circuit” estàndard. Un circuit formal i regit per normes, igual per a tothom. En certa manera així ha de ser, sinó ens deixaríem portar pel moment i deixaríem de banda una mínima objectivitat necessària, sent l’ajuda arbitrària i impersonal. Però hi ha alguna cosa més a banda d’aquest circuit? Com es pot sentir una persona al passar-hi? Quina diferència hi ha entre estar a la cua de l’INEM i la de Serveis Socials? Per què hi ha persones que s’hi neguen?
Sentir-se embotit en un circuit pot ser una forma de despersonalització, de pèrdua de la identitat i de reafirmació d’idees com “és només culpa meva trobar-me en aquesta situació”, “he fallat a la meva feina”, “tinc 50 anys i ja sóc massa gran per treballar”, entre d’altres. A banda d’això, és un mareig de llocs, de presentar documents, d’explicar una vegada i altra – a persones diferents i desconegudes – la pròpia història de precarietat, que ajuda a reafirmar i creure’s un discurs d’enfonsament.
Dues propostes que semblen especialment rellevants com a antídot a aquests virus socials:
No estàs sol/a, no es tracta de casos particulars. Cada persona té guardat per a ella el seu petit –o gran– infern personal, però cal tenir en compte que hi ha moltes altres persones en una situació similar o igual. Posem en comú aquestes històries. Proposem espais per trencar la vergonya, la humiliació. Espais reservats a la persona, a amorosir les ferides i a refer el discurs personal. Posem en comú problemes i solucions.
Un cop trencada –i amb anhels de vèncer– la por, una segona proposta. “Sí, se puede”. Creure’ns que sí es pot. Sumar esforços, amb creativitat, respectant les particularitats. Canviant la visió paternalista de l’ajuda que impregna la manera de pensar actual, com a mostra el programa de TVE “Entre todos”.
Tornem a la importància de l’estar, al fer-nos presents, al declarar-nos subtilment i sense fer soroll persones per als altres, espais de trobada personal. Això és preocupar-se i conèixer, però també és celebrar i compartir actituds que posen un matís ben diferent i allunyen de la xafarderia i la morbositat sobre la pobresa que cada dia es fa més present als mitjans de comunicació. No tinguis por a compartir la teva pobresa amb altres, si ells comparteixen la seva amb tu. Al cap i a la fi, és bàsicament fora dels circuits on podem teixir vides compartides, on hi ha espai per la confiança i la personalització. Això es pot fer –entre altres maneres– implicant-se en una entitat social, col·laborant voluntàriament, però requereix un petit canvi de xip. Podries ser tu el qui canviés de banda si et quedes sense feina, si la família no està en condicions d’ajudar-te, si…
Imatge extreta de: El País