Tres tendències globals creixents. Quina s'imposarà?

Tres tendències globals creixents. Quina s’imposarà?

José EizaguirreSempre és aventurat parlar de “tendències globals”, sobre les quals s’aboquen rius de tinta i de bytes. ¿Cap a on s’encamina el món en el seu conjunt? És difícil fer pronòstics. Amb humilitat -i conscient que això no és més que un brevíssim apunt- presento tres tendències que percebo amb claredat.

1. La creixent concentració de riquesa –i, per tant, de poder- cada vegada en més poques mans, mentre la gran majoria s’empobreix, no només en recursos materials sinó també en drets civils. Els que tenen, tenen cada vegada més, mentre que als que no tenen se’ls treu fins i tot el que tenen. Per sobre del poder dels polítics, de les multinacionals i dels bancs, albirem unes elits econòmiques que porten temps acaparant el poder i controlant cada vegada més els recursos naturals i assistencials que satisfan les necessitats humanes: els mitjans de comunicació, l’alimentació, l’acaparament de terres i d’aigua, la sanitat… i, sobretot, els diners, desposseint les persones de mitjans i de llibertat. Fins ara han anat exercint el seu poder de forma més o menys encoberta. A mesura que van sent desemmascarats, és de preveure que aniran a mètodes més descarats i violents. S’acosten temps durs. El que està passant a Occident és una cosa que ja hem vist succeir abans en altres països, com escrivia fa poc Francesc Mateu en aquest blog: “La “nostra” crisi té moltes semblances amb la crisi generada per les conegudes “polítiques d’ajustament estructural” contra les que lluitàvem a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia els anys 80 i 90. Tantes, tantes, que un arriba a pensar que estem davant de dues versions del mateix fet. Hi ha dades tan sorprenentment similars que cal ser miop per no adonar-se que ara es tracta del nostre torn”.

2. La creixent consciència i mobilització ciutadanes, una revolució no tan silenciosa com ens volen fer creure. Si bé encara és cosa de minories, es tracta d’una minoria creixent de manera imparable, que afecta la manera de pensar i de comportar-se de cada vegada més ciutadans que sembla que despertem d’un dolç somni de benestar acrític. Persones que han descobert i participen en la banca ètica, els moviments socials, l’alimentació sana i ecològica, els grups de consum, els ritmes de vida humans, integrals i harmònics, la pràctica del silenci i la meditació, els partits polítics alternatius, les fonts de formació i informació independents al marge dels grans grups mediàtics, les associacions de tot tipus, el ciberactivisme, els principis decreixentistes i les Comunitats de Transició, el consum col·laboratiu, l’economia alternativa i solidària, mercats socials i monedes complementàries, les campanyes de desobediència civil en totes les seves facetes, l’ús responsable de l’energia i la gestió dels residus domèstics, el transport compartit, i, en general, les iniciatives de tot signe sota la convicció que “un altre món és possible”. La llista d’àmbits i iniciatives podria ser més llarga, però ens quedem aquí. Quanta bona gent posant en pràctica formes noves de vida conscients i conseqüents! S’acosten temps apassionants. 

3. El creixent deteriorament mediambiental. El canvi climàtic és una realitat, per més que alguns segueixen posant en dubte que sigui produït per l’acció de l’ésser humà. Portem anys danyant i esgotant els ecosistemes més enllà del punt de regeneració. Això vol dir que el que perdem ja no ho recuperem. Les espècies que desapareixen ho fan per sempre. Els sòls que perden la seva capa fèrtil, es tornen definitivament inservibles per acollir la vida. Els exhaurits bancs de pesca trigaran molt de temps a recuperar-se, si és que es recuperen. Quan s’acabi de fondre l’Oceà Àrtic, les conseqüències seran impredictibles. La concentració de CO2 a l’atmosfera segueix creixent de manera imparable. Cada vegada són més abundants els senyals d’alarma, cada vegada més les “catàstrofes naturals”, cada vegada més les víctimes de la degradació mediambiental. Estem reaccionant, sí, però no prou per evitar l’escalfament global. Estem travessant aquest punt de no retorn que ens portarà a un planeta desconegut. S’acosten temps apocalíptics.

Quina serà l’evolució d’aquestes tres realitats globals creixents? Per apassionant que sigui la batalla entre les dues primeres, la meva impressió és que no arribarem a temps de canviar el món abans que la natura ens passi factura. Comparteixo el pronòstic de Ramón Fernández Durán (1947-2011), figura rellevant de l’ecologisme social a Espanya: “Seran molt probablement els límits energètics, de recursos i ecològics, i no especialment les lluites socials, els que li dobleguin la columna vertebral a la lògica del capital” (La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, coedició 2011, pàg. 93).

No crec tenir un caràcter pessimista (més aviat al contrari), amant dels escenaris apocalíptics; simplement observo, penso i trec conclusions, convençut que “cal creure el que sabem” (Jean Arthus-Bertrand). I la meva conclusió és que ens tocarà viure temps molt durs de caresties energètiques i en matèries primeres, i de rigors climàtics desconeguts. Malgrat aquesta minoria creixent, en conjunt no veig que estiguem arribant a temps per evitar el col·lapse mediambiental. En general, seguim consumint i contaminant igualment, amb l’agreujant que cada vegada s’incorporen més éssers humans -dels països “emergents”- a aquesta espiral insensata.

Però aquesta visió no ens farà llançar la tovallola. Com a deixebles del Crucificat, comptem amb la possibilitat del fracàs humà. Al contrari, precisament l’arribar a aquesta alarmant conclusió és el que mobilitza les nostres forces, sabent que, encara que no evitem el cataclisme que estem provocant, com més gent ens anem preparant per aprendre a viure d’una altra manera -de forma conscient i no perquè no tenim més remei-, millor. Serem com llavors d’un nou paradigma basat en la sobrietat, la sensatesa i el compartir. Rebrots que, arribat el moment, podran transmetre aquests nous paràmetres de vida necessaris.

Citant altre cop Ramón Fernández Durán: “Cal cultivar i reforçar aquestes llavors de les transformacions ordenades, justes i sostenibles, en un entorn totalment advers, per aconseguir que després fructifiquin i generin massa crítica suficient (pag. 56). Quan tot l’edifici de poder mundial (primer) i regional (després) comenci a esquerdar-se i enfonsar-se, en unes condicions particularment dures, s’obriran també noves possibilitats de potenciar, especialment des de sota, sortides transformadores i emancipadores, fins aleshores en general difícils, o molt difícils, de plantejar, gestionar i potenciar. No seran pas sortides fàcils, però llavors serà més factible que puguin progressar i proliferar, davant l’absència de sortides institucionals, sobretot si aconseguim arribar a aquest horitzó temporal en les millors condicions possibles, havent sembrat les llavors necessàries, que aleshores puguin prosperar canviant les correlacions de força”. (pag. 74).

Imatge extreta de: Otro laberinto de espejos

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.