Contra la indiferència: per on comencem?

Contra la indiferència: per on comencem?

Nani Vall-llosseraFa unes setmanes a Lampedusa el Papa Francesc, sobre una pastera com les que han portat mil·lers d’immigrants en el seu darrer viatge al fons del mar Mediterrani, ens alertava contra la globalització de la indiferència. La indiferència és una mena de cuirassa que ens incapacita per posar-nos en el lloc de l’altre d’una forma que ens afecti, ens transformi i ens mobilitzi. El Papa ens convida a lluitar contra aquest mal que, com la taca d’oli, s’estén entre nosaltres nodrit per l’individualisme, el zel per protegir la nostra privacitat i la nostra llibertat personal i el consumisme. Però, com està arribant la globalització de la indiferència?, com està aconseguint fer-se forta en el nostre cor i contagiar aquesta Europa que es creu bressol de les societats modernes que proclamen els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat?

El procés és subtil. La compassió i la fraternitat, experiència del vincle substancial entre les persones, s’escolen entre els nostres dits sense gairebé adonar-nos-en.

Possiblement comença quan passem per alt la mala cara que té el company de feina des de fa dies o el seu to vital apagat, quan evitem trobar-nos el veí perquè ens fa pal, quan no preguntem al germà que sabem que passa una mala temporada, quan deixem per més endavant la trucada a l’amic de qui fa temps que estranyament no sabem res, quan fa dies que no anem a veure els pares o els avis, però no ve d’un dia més… Però potser també té a veure amb no saber alegrar-nos amb les alegries dels altres perquè ja no les sentim nostres o amb haver renunciat a expressar aquesta alegria com a festa compartida.

Segurament el virus de la indiferència continua contagiant-se quan no som capaços de percebre el patiment dels rostres que ens creuem cada dia i que estan a l’alçada dels nostres ulls i per ni tan sols ser conscients de la presència dels enderrocats per la vida que des de terra lluiten contra la seva invisibilitat.

Probablement no ens ajuden les converses per escrit, que no saben de tons de veu, de força, de vitalitat, de l’emotivitat de la paraula dita, pel que costa dir-la i el que significa saber immediatament l’efecte que té en l’altre. No ajuden les vides multi-tasca que ens hem deixat imposar, en les que no hi ha temps per imprevistos, en forma d’algú que té necessitat d’una conversa o simplement d’una presència guaridora. Tampoc ajuden les mil pantalles que hem interposat entre nosaltres, que han aconseguit que ja no sapiguem mirar-nos a la cara, entendre una mirada, captar el que vol  dir una determinada expressió. Si la cara és el mirall de l’ànima, en deixar de mirar-nos a la cara, hem perdut la connexió entre les ànimes.

Potser aquesta incapacitat de deixar-nos tocar pel patiment del proïsme proper, fins i tot de qui estimem, és el brou de cultiu per la indiferència davant aquell que ens és llunyà, el diferent, el desterrat. Perquè el revers de la indiferència que són la compassió, la fraternitat i la solidaritat no són tals si no s’encarnen, si no es fan vida en la nostra vida.

Només cadascú i cadascuna pot decidir que la compassió i la fraternitat són irrenunciables del nostre ser humans, i que la indiferència no pot anestesiar els nostres músculs: el cor que ens fa sentir i els que ens fan actuar.

 Imatge extreta de: El ático del alma

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.