Mercedes Ribas CollLa meva filla Inés va fer aquesta foto i vaig pensar: Quina foto! Quant ens diu aquesta imatge! Quant ens pot fer pensar si l’observem amb atenció, aturant i concentrant-nos en ella. El primer que ve a la nostra ment, les primeres paraules que podríem dir serien: “Quin contrast!” , “quines diferències!” , “caram!” .

A uns els pot plantejar qüestions i fer reflexionar commoguts, altres, simplement, la poden mirar amb una postura conformista, pensant que les coses són així, què hi farem… Doncs no, senyors i senyores! A tots ens ha de molestar aquesta imatge.

És, per desgràcia, un reflex de la nostra crisi actual. Una crisi que ens porta a unes diferències cada vegada més palpables i que arriba a deshumanitzar. Aquesta crisi, generada en gran part per l’ànsia d’acumular de molts, on gairebé tot s’organitza buscant més productivitat, més consum, més poder, posa en perill l’ésser humà ja que condueix a que una minoria acumuli cada vegada més poder abandonant en la fam i la misèria a milions d’éssers humans.

Però el pitjor de tot, el que és imperdonable, el que molesta, commou i fins i tot arriba a fer mal és la manca de sensibilitat de molts davant aquesta situació. Aquesta manca de sensibilitat que es manifesta amb la INDIFERÈNCIA. Una indiferència a la qual cada vegada estem més acostumats i fins i tot ens acomodem en ella.

Com va dir el Papa Francesc a Lampedusa: “La cultura del benestar ens fa insensibles als crits dels altres. ( … ) Hem caigut en la globalització de la indiferència, ( … ) en la cobdícia”. La riquesa, l’ànsia de tenir més, s’ha convertit en un ídol de poder, de gran poder, que ens condueix a una formidable fredor davant les necessitats dels altres.

Aquesta indolència que fa que no vegem als que tenim davant, és simple egoisme. O potser els veiem, però no ens interessa prendre consciència i aviat amaguem el cap sota l’ala per així no comprometre’ns. Som, en nombroses ocasions, un viu exemple del refrany que diu “D’allò que els ulls no veuen, el cor no en dol”.

No ens deixem portar pel conformisme i la passivitat davant d’una realitat social que està passant a prop nostre, en la nostra mateixa ciutat, al nostre mateix barri, en la nostra mateixa vorera. Siguem, doncs, persones de frontera i lluitem per les causes justes, denunciant en veu alta i sense por tot allò que pugui anar contra la dignitat de la persona.

Perquè en el fons és por el que tenim: por a perdre la feina, por al què diran, por a perdre la nostra comoditat, por a comprometre’ns, por a fer qualsevol cosa i saber que serà difícil continuar per la quantitat d’obstacles que trobarem, por a sentir-se sol davant de la passivitat, ceguesa i sordesa de molts…

Siguem capaços de sortir d’aquesta mediocritat. Actuem amb veritable justícia i obrim el nostre cor. Només un cor obert en plenitud pot fer-ho, perquè un cor obert és pura generositat, pur lliurament, pur donar-se, pur esforç, pura lluita, pura gratuïtat… Pur Amor.

Sapiguem discernir entre allò que és realment necessari i allò que és superflu.
Sapiguem comprendre en profunditat per així aconseguir deslligar-nos de tot allò que ens impedeix viure amb veritable llibertat. Sense veritable llibertat no hi ha pau ni serenitat. I sense pau ni serenitat no podrem percebre (veure, escoltar, sentir) les necessitats dels altres i, en conseqüència, no podrem actuar projectant cap als altres.

Vull destacar i agrair les iniciatives que molta gent i organitzacions porten a terme. Amb els seus granets de sorra fan que les persones que viuen indignament tinguin il·lusió i esperança per un demà millor.

Quant ens falta encara per fer per aconseguir un món realment més just! Un món que sigui fidel reflexe del que anomenem progrés, no aquest “progrés” del qual avui es parla que és parcial, interessat i tremendament individualista. Prenguem veritable consciència de la realitat i actuem en benefici de tots per aconseguir un món millor.

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Article anterior«No podem posar fronteres a la nostra preocupació»
Article següentContra la indiferència: per on comencem?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here