Maleït comunista

Maleït comunista

Josep F. MàriaEl 7 de setembre va tenir lloc a Roma una “Jornada de Reflexió” sobre la indústria minera. La Jornada va estar organitzada pel Pontifici Consell “Justícia i Pau”, i preparada acuradament pel seu president, el cardenal Peter Turkson, al costat d’un grup de col·laboradors. Els participants eren principalment membres de consells d’administració i alts executius d’algunes de les més importants companyies a nivell mundial, però també membres d’ONGs com Càritas, Misereor o Oxfam.

Vaig ser convidat pel cardenal Turkson a preparar i participar a la Jornada. El clima de confiança era elevat, i en conseqüència les discussions van girar al voltant de qüestions profundes i fonamentals relacionades amb la sostenibilitat ambiental i el benestar dels treballadors i comunitats que viuen al voltant de les mines.

En un determinat moment de la discussió en un dels grups, el debat es va centrar en el fet que, per començar una explotació minera, a més del contracte legal (que obliga a l’empresa i l’Estat), és important obtenir el consentiment informat de les comunitats: altrament, la resistència de les comunitats locals pot créixer, fins dificultar i fins i tot impedir l’activitat minera. Aquí un dels directius d’una d’una de les majors companyies mineres va afirmar: “Crec que cap actor pot atorgar-se el dret absolut sobre la propietat de la terra”. La meva reacció gairebé immediata a aquesta asseveració va ser respondre: “Vostè és un maleït comunista”. Hi va haver un moment de confusió i un breu silenci a la sala, però tothom va entendre la ironia, i el diàleg va prosseguir.

En realitat, la ironia era que l’expressió “Maleït comunista” em sembla absolutament falsa. Primer, perquè l’argument del directiu no era comunista, sinó que simplement pretenia posar en qüestió el dret absolut a la propietat de la terra: per a l’empresa, però també per a l’Estat i per a la comunitat. En segon lloc, perquè és una profunda convicció cristiana que cap persona humana pot maleir a ningú: només Déu és el jutge (amorós i paternal) dels actes de les persones. I tercer, perquè la meva expressió ens retrotreia als temps de la Guerra Freda, quan el debat sobre el dret a la propietat enfrontava capitalistes (dret absolut per al propietari privat) i els comunistes (dret absolut per a l’Estat).

Ja no estem en els temps de la Guerra Freda. En l’actualitat la pràctica de l’activitat minera demana la participació d’empreses, governs i comunitats en la deliberació i acord sobre les condicions fonamentals d’aquesta activitat econòmica. Sobre això la Doctrina Social de l’Església promou la idea del destí universal dels béns: és a dir, en la línia de l’opinió del directiu, la idea que la riquesa de la terra és per a tots i no pot ser apropiada per ningú en particular. “Tots” vol dir: comunitats, empreses, governs, consumidors de béns derivats de l’extracció de minerals… i també les futures generacions, que només viuran dignament si som capaços de respectar avui el medi ambient.

Una de les qüestions fonamentals que necessita l’acord d’empreses, governs i comunitats és precisament el contracte miner. Durant la Jornada de Reflexió es van citar dos exemples sobre participació o manca de participació de les comunitats locals en els contractes. El primer exemple és la República Democràtica del Congo. L’actual Codi Miner congolès va ser aprovat el 2002, quan diferents grups que desitjaven posar fi a sis anys de guerra sagnant estaven deliberant a Sud-àfrica sobre les condicions fonamentals per a un Govern de Transició a la RD del Congo. Aquesta manca de consulta a la població ia les comunitats va donar lloc a un Codi i a un conjunt de contractes miners d’acord amb aquest Codi, que va provocar la resistència de moltes comunitats locals a l’activitat minera de les empreses. El segon exemple citat va ser Uruguai. Quan una empresa minera (el fundador i directiu era a la Jornada de Reflexió) va començar a negociar amb el govern de l’Uruguai amb l’objectiu d’iniciar l’explotació de mineral de ferro en una determinada regió, el president José Mújica va iniciar un debat parlamentari sobre la legislació minera. Aquest debat va dur a un referèndum (la veu de les persones/comunitats), i es va acabar aprovant una llei. Ara, transcorreguts dos anys, el marc legal per a l’activitat minera a l’Uruguai està a punt, i probablement aquesta activitat trobarà molta menys resistència que en el cas de la RD del Congo.

“Maleït comunista” és, per tant, una profunda ironia. És un anacronisme. Deixem-nos doncs de debats que pertanyen al passat i concentrem les nostres energies en les necessitats i drets actuals de les comunitats al voltant de les mines; dels països i governs on aquestes mines es troben; i de les empreses i de la resta de les seves parts interessades. Només un profund diàleg i enteniment de la posició de l’altre pot portar-nos a acords acceptables.

Imatge extreta de: TuVerde

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.