Jaume Botey.  D’entre els molts comentaris que es poden fer sobre el viatge del papa Francesc al Brasil, n’hi ha un que em resulta especialment rellevant: la seva nítida defensa de la laïcitat de l’Estat que “sense assumir com a pròpia cap confessió religiosa, respecta la presència del factor religiós a la societat”.

Fins ara, la seva principal obsessió, el seu tema central i preferit, ha sigut parlar de “l’Església pobra i pels pobres” com a necessari punt de partida per la seva renovació. Feia molt de temps que no se sentia aquest discurs tantes vegades reiterat com ell ho fa i amb tanta sensació de sinceritat. Dóna la impressió que s’ho creu. I ho acompanya amb gestos: la celebració del Dijous Sant a una presó rentant els peus a una musulmana, la visita a Lampedusa que va despertar totes les reserves institucionals tant del món polític italià com de l’eclesiàstic, o al Brasil en prescindir d’un excessiu aparell de seguretat mentre visitava les faveles, etc. A més, cal fixar-se en que tan importants són els temes que elegeix com els que obvia, fent silenci respecte temes que fins ara eren obsessió de la jerarquia (us heu adonat, per exemple, que, precisament al Brasil i a la Copacabana dels Carnestoltes, no ha parlat de preservatius?).

Però parlar de laïcitat, tal i com ho ha fet, va més enllà. No és només un símbol. És fer la proposta política de la pobresa institucional de l’Església, fer evident que l’Església no vol privilegis, és l’aposta per una Església de “no-poder” i que es dediqui al que li és essencial: parlar de Déu i consolar. I alhora és el reconeixement que el món és adult, que la humanitat ja té criteri quan valora la convivència humana, la ciència, la moral… En definitiva és el retorn a l’esperit  més profund del Vaticà II.

Tants anys parlant d’això i de fer-ho quasi sota sospita, a la contra de la jerarquia, sempre malvistos.. i ara és ell qui ho diu! És emocionant…

Tot i així, encara hi ha qui pensa que “d’acord, que tot això està bé però que només són signes, i que ¿quan començarà l’acció de govern, la reforma de la cúria, el diferent nomenament de bisbes, etc..?” Perquè, diuen, serà en això on es manifestarà l’autèntica voluntat de reforma…Davant dels incrèduls jo no deixo de tenir present que, precisament en aquest moment tan crític i mancat de referents, els signes són imprescindibles, que el signe sovint és ja el contingut, que la mateixa Església és només un signe, res més, i que durant massa temps s’ha manifestat quasi solament com un signe de poder i de condemna.

Però és veritat que els signes sols no són suficients i que cal explicar-los. Dit d’una altra manera, cal una nova teologia o explicació del què entenem per Déu. I sense això tampoc serà possible la reforma de la cúria, de la banca vaticana o un sistema diferent de nomenament de bisbes.

Perquè darrera dels signes del papa Francesc hi ha una teologia diferent de la que hi havia darrera dels signes de l’Església de Joan Pau II. El més important que va fer el Concili fou intentar canviar la imatge de Déu, i conseqüentment la imatge de l’Església o de la relació de l’Església amb el món. D’un Déu-poderós que parlava des de la llunyania, des de dalt, que s’havia revelat d’una vegada per totes i la teologia era només interpretar aquella revelació, es passava a un Déu que es manifesta a través dels fets i de les necessitats de les persones, el Déu proper, a la vora dels dèbils. I el primer que va fer Joan Pau II, per poder iniciar la contra-reforma que va dur a terme, fou restaurar aquella imatge del Déu-poder. Això li permetia dialogar de tu-a-tu amb els poders polítics d’aquest món.

I ara, el papa Francesc, només amb els gestos, torna al llenguatge del profetisme, a la imatge del Déu proper.

El que passa és que el canvi és de tanta envergadura que no tenim, no ja les eines organitzatives, sinó ni les eines teòriques suficients. Durant 1500 anys l’Església s’ha construït sobre la teologia del Déu-poder, com a fonament del sacre-imperi, de les croades, de l’evangelització per la força, de la possessió de riqueses, de la concepció d’autoritat absoluta de jerarquies i bisbes, del nacionalcatolicisme. No hi ha encara una teologia per a un diàleg de tu-a-tu amb el món, amb la cultura moderna i la ciència, el pas cap a una Església oberta i desclericalitzada, de respecte i en igualtat de condicions amb les altres confessions, en defensa de la llibertat de consciència en temes morals, atenta al món de les necessitats, a la urgència de ser testimonis i casa comú dels pobres, amb capacitat d’incorporar la dona…  Els enfrontaments que aquesta teologia -per ara tan a les beceroles- i les jerarquies que la sostinguin tindran amb els poders reals de tota mena -econòmics, polítics, mediàtics, de l’interior mateix de l’aparell eclesiàstic, etc.- que fins ara han tingut l’Església-poder com aliada, són difícils de preveure.

Els signes són imprescindibles. Beneït papa Francesc que no para de donar-nos-en.

Però, a fi que no quedi tot amb l’emoció d’un moment o en una simple operació de màrqueting, per desmuntar tants aspectes accessoris de l’Església aliens al missatge de l’evangeli, cal formular ben sòlidament aquesta nova manera d’entendre Déu. I encara, més important que això, cal viure-la.

Imatge extreta de: Loiola XXI


T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Licenciado en Teología. Doctor en Antropología y Profesor de historia de la UAB. Ha publicado Los dueños del mundo y los cuarenta ladrones (2002). Ha escrito los cuadernos de Cristianisme i Justícia «El dios de Bush» (cuaderno 126, julio 2004), «Construir la esperanza» (cuaderno 154, junio 2008) y «Curas Obreros» (cuaderno 175, septiembre 2011). Es miembro del equipo de Cristianisme i Justícia.
Article anteriorRecordem-ho: l’atenció sanitària als menors d’edat, a les embarassades i per visites urgents és universal i gratuïta
Article següentNous reptes per a un Madrid 2020

1 COMENTARI

  1. Magnífic escrit d´en Jaume Botey titulat: EL PAPA FRANCESC I LA LAÏCITAT DE L´ESTAT. Gràcies ,Jaume. Es un article que cal llegir molt a poc a poc, amb profunditat, deixant-nos interpel·lar per modificar el que calgui, a partir del som i d´on estem. Em sento molt identificada amb tot el que expressa, tant a nivell dels “signes de renovació de l´església” del bisbe de Roma com a nivell del que ens manca encara, per ser “signe i llenguatge de profetisme, i imatge del Déu proper”. Em dol molt el fet que per la nostra fragilitat i tergiversació de la REALITAT, “durant massa temps, l´església s’ha manifestat quasi solament com un signe de poder i de condemna”, impedint que moltes i molts gaudissin de la proximitat, bonesa i tendresa del Déu de Jesucrist, molt especialment envers els injustament empobrits de la Terra, i del dinamisme del seu Esperit per viure i actuar con Ell per la Pau i la Justícia, amb una LLIBERTAT TOTAL, per la qual, els que se sentien incomodats l´HI VAN PRENDRE LA VIDA…
    Gràcies per recordar-nos “la seva nítida defensa de la laïcitat de l’Estat que “sense assumir com a pròpia cap confessió religiosa, respecta la presència del factor religiós a la societat”. Oh si totes i tots, sabéssim posar això en pràctica, en veritat, Quants recels, malestars, ambigüitats caurien per si soles…
    Rosa Maria Barber

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here