Transferències socials i prevenció de la pobresa

Transferències socials i prevenció de la pobresa

Salvador Busquets[Social.cat] Fa cinc anys i mig que va començar la crisi. Tots creiem que seria passatgera, però la crisi no només s’ha consolidat sinó que la seva amplitud i intensitat ha desbordat qualsevol previsió i l’ha confirmat com la pitjor crisi del món occidental des del final de la Segona Guerra Mundial.

El que va començar sent sobretot un problema financer –les famoses subprimes— aviat es va traslladar a la economia productiva. La persistència de la recessió econòmica, agreujada per problemes estructurals propis del model econòmic espanyol –com la bombolla immobiliària o la elevada taxa d’atur— han acabat afectant al conjunt de la societat. L’últim informe INSOCAT publicat per ECAS, Desigualtats i pobresa en un entorn de crisi, ho posa de relleu: ha augmentat la pobresa i la desigualtat. Tots ho sabíem, però l’informe d’ECAS introdueix elements nous que cal considerar. En vull destacar quatre:

– La turbulència que estem vivint és de tal magnitud que alguns dels indicadors que fins ara empràvem són insuficients per explicar la complexitat de la situació actual. És el cas de la taxa de risc a la pobresa, que el 2011 mostra una millora respecte l’any anterior que no es correspon amb el que veiem dia a dia. La pròpia definició de l’indicador, percentatge de la població amb una renda inferior al 60% dels ingressos medians, impedeix copsar una realitat que en poques ocasions s’havia produït: l’empobriment general i sostingut del conjunt de la població. Aquest empobriment generalitzat fa que famílies que avui tenen uns ingressos que els situen per sobre de la taxa de risc a la pobresa, amb els mateixos ingressos en anys anteriors haurien estat per sota d’aquesta taxa i se’ls hauria considerat en situació de pobresa. No és que ells hagin millorat, és que tota la resta ha empitjorat.

– El segon element fa referència a les situacions de pobresa extrema. Els seus dos indicadors principals s’han disparat, fent que en relació a les dades de l’any 2008 la privació material severa s’hagi multiplicat per 3,6 i la baixa intensitat de treball per 2,3. Aquest empitjorament de les condicions de vida de qui menys té, és també una novetat d’aquesta crisi.

– El tercer element a destacar és el paper de les transferències socials i la seva capacitat per reduir la pobresa. L’informe d’ECAS separa l’efecte de les pensions i el de la resta de transferències. Les pensions fan disminuir la taxa de risc a la pobresa en 16,5 punts i la resta de transferències en 7,2, fent que la taxa passi del 42,7 al 19,1. A la vista de les dades hauríem de deixar de parlar de despesa social i utilitzar el terme ‘inversió social’, per la seva capacitat de prevenir la pobresa i frenar la desigualtat. 

És gràcies a aquesta inversió que l’únic col·lectiu que ha disminuït la taxa de risc a la pobresa és el de majors de 65 anys. Ha estat, a més, uns disminució significativa, passant d’una taxa del 25,4 l’any 2008, al 17,7 el 2011, una reducció d’un terç. Ara que s’estan qüestionant les pensions i se’n estan endurint les condicions d’accés i els imports, caldria tenir molt present els seus efectes.

– Per últim, l’informe d’ECAS posa de relleu l’augment de la desigualtat (s’observa per qualsevol dels indicadors de desigualat disponibles: índex de Gini, S80/S20 o S90/S10). El primer informe INSOCAT d’ECAS, publicat l’abril de 2012, ja indicava que aquest augment de la desigualtat era un fenomen característic del nostre entorn, l’estat espanyol i Catalunya, i que no es produïa en el conjunt de la Unió Europea.

Fins aquí un resum de les dades que aporta l’informe d’ECAS. Ara cal situar-les en el context actual. El primer que voldria destacar és que ni en temps de bonança vàrem saber reduir la pobresa ni en temps de crisi hem sabut frenar la desigualtat. Han estat oportunitats perdudes.

Sorprèn que, a la vista de les dades, es continuï amb la política de voler reduir les transferències socials. Programes de renda mínima, ajuts a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació… no hi ha programa social que no hagi sofert importants retallades. No sembla que altres instruments hagin aconseguit els seus objectius i, malgrat això, continuen rebent importants dotacions econòmiques. Així, per exemple, aquests dies hem sabut que les pèrdues del FROB en els darrers 3 anys són de l’ordre de 37.000 milions d’euros. Amb aquest import es podria garantir durant 200 anys el pressupost que la Generalitat destina al programa de la Renda Mínima d’Inserció. Malgrat que no s’ha aconseguit que el crèdit arribi a les empreses ni que es freni la sagnia dels desnonaments, els ajuts a la banca no es posen en qüestió. Amb un mercat de treball incapaç de generar ocupació i garantir uns ingressos estables a les famílies, limitar les transferències socials és un greu error.

Per últim, la durada de la crisi permet resituar les diferents polítiques que s’han aplicat. El mantra de l’austeritat comença a ser qüestionat fins i tot per alguns dels qui el varen imposar. El Fons Monetari Internacional ha reconegut que en el cas de Grècia es va equivocar al calcular la relació entre la disminució del dèficit i la disminució del PIB. Altres estudis, com el de David Stuckler i Sanjay Basu, Por qué la austeridad mata, van en la mateixa direcció: la reducció de les polítiques de salut i socials estan comportant una disminució del PIB superior a l’estalvi aconseguit. Davant d’aquest panorama, les transferències socials estan complint amb l’objectiu de garantir uns condicions de vida suficients per a amplies capes de població. És el moment de reforçar-les.

Imatge extreta de: Público.es

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.