El cinema també és per l'estiu: 40 pel·lícules de cinema social que no et pots perdre

El cinema també és per l’estiu: 40 pel·lícules de cinema social que no et pots perdre

Sonia Herrera“El cine en España entra en pánico tras la peor taquilla de su historia”. Així titulava El País aquesta funesta notícia el passat 18 de juny. Sens dubte, vivim temps dolents per a la lírica. La crisi, la pèrdua de poder adquisitiu i l’impacte de la pujada de l’IVA cultural del 8% al 21% ha suposat un terrible cop per a les indústries culturals en general, i per al cinema en particular[1], convertint a Espanya en “un dels únics països de la zona euro on no s’aplica l’IVA reduït en els ingressos en les activitats culturals, com el cinema, esdeveniments de música en viu i teatre” (Eldiario.es, 11/12/2012).

Aquesta pujada de l’IVA està comportant diverses conseqüències: reducció de la diversitat cultural i de les inversions en tot el sector, destrucció de llocs de treball, augment de la pirateria…

Però aquesta història de terror per al cinema es va començar a forjar fa alguns anys… Ja al març de 2008 Público desvetllava les xifres ofertes pel Ministeri de Cultura i ens trobàvem amb els primers signes de l’asfíxia: “El cine perdió 9 millones de espectadores en 2008”. La crisi econòmica havia arribat al cinema. I encara que alguns “visionaris” com Pedro Pérez, president de la Federació d’Associacions de Productors Audiovisuals (FAPAE), van afirmar aleshores que el 2009 seria un “any magnífic pel nostre cinema”, 4 anys després estem assistint al tancament de sales, a la fallida de productores i distribuïdores i a la desídia més absoluta de gran part de la població. Com si ens poguéssim permetre el luxe de perdre cultura!

I encara que és cert, com s’apuntava anteriorment, que la pirateria ha fet molt de mal a la indústria del cinema també ho és que no s’han buscat alternatives i que l’Estat no ha realitzat una veritable aposta per la cultura, sinó més aviat pel seu desmantellament. De fet, un estudi elaborat per l’auditora Price Waterhouse sobre la indústria cinematogràfica va demostrar que un IVA del 10% generaria més ingressos que l’actual tipus del 21%.

I davant tot aquest aldarull de xifres crec que és necessari i interessant fer-se un parell de preguntes:

1. Quin tipus de cinema volem?
2. Quina responsabilitat tenim els espectadors i espectadores amb el cinema i quin és el nostre compromís social respecte a la cultura?

Caldria començar dient que la crisi ens ha confrontat de sobte amb un canvi d’època que comporta un canvi de pautes de consum i de paradigmes. I en aquests moments foscos per a gran part de la població i incerts per l’altra, les retallades en cultura passen a veure’s com un mal menor comparant-les amb les retallades en educació o sanitat i en tot cas es recorre a l’entreteniment com a taula de salvació per alienar-se durant una estona i aïllar-se dels desnonaments, de la corrupció, de la prima de risc, de l’augment de l’atur, de l’última víctima de la violència masclista, de la pèrdua de drets laborals

Però aquesta taula de salvació té un costat sinistre: la trivialitat i la superficialitat en les pantalles ens allunyen de l’acció. I per desgràcia aquesta superficialitat té molt d’èxit. No en va, algunes de les pel·lícules més taquilleres a l’Estat espanyol en el que portem d’any han estat El hombre de acero, Fast & Furious 6,  Resacón 3, After Earth El mensajero, entre d’altres.

I què passa amb el cinema social que es preocupa pels problemes que ens envolten? Potser hem perdut la capacitat de pensar? Ens incomoda tot allò que ens qüestiona i només ens deixem bressolar per la banalitat i l’espectacle? El cinema és només una distracció o ha de tenir una funció social que contribueixi a la construcció d’un món més just per a tots/es?

La reflexió serà llarga, però el que sí podem veure amb claredat si apartem per un moment els ulls de la voràgine mediàtica és que si deixem morir el cinema, deixem morir un art i silenciem a un gran testimoni de la història, però també deixem morir una part del futur, perquè tal com deia Simón Bolívar, “un poble ignorant és un instrument cec de la seva pròpia destrucció”.

Per això, per prendre consciència i sensibilitzar-nos amb el que passa al nostre voltant, en el nostre món, aquí teniu 40 recomanacions de cinema social (acompanyades de guies didàctiques i altres recursos interessants) que ningú s’hauria de perdre per gaudir aquest estiu en sala, a casa o a l’aire lliure, sense oblidar aquella fantàstica tornada de Luis Eduardo Aute: “Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son”.

  1. Erin Brockovich (2000), d’Steven Soderbergh
  2. Ser y tener (Être et avoir) (2002), de Nicolas Philibert
  3. Pan y rosas (2000), de Ken Loach
  4. Te doy mis ojos (2003), d’Icíar Bollaín
  5. En tierra de hombres (North Country) (2005), de Niki Caro
  6. El color púrpura (1985), d’Steven Spielberg
  7. La lengua de las mariposas (1999), de José Luis Cuerda
  8. En el mundo a cada rato (2004)de Patricia Ferreira, Pere Joan Ventura, Chus Gutiérrez, Javier Corcuera i Javier Fesser
  9. Mi nombre es Harvey Milk (2008)de Gus Van Sant
  10. Los olvidados (1950)de Luis Buñuel
  11. El Cairo, 678 (2010), de Mohamed Diab
  12. Una jornada particular (1977), d’Ettore Scola
  13. Las mujeres de verdad tienen curvas (2002), de Patricia Cardoso
  14. Amores perros (2000), d’Alejandro González Iñarritu
  15. Slumdog Millonaire (2008), de Danny Boyle i Lovellen Tandan
  16. Los chicos están bien (2010), de Lisa Cholodenko
  17. El gran dictador (1940), de Charles Chaplin
  18. Las tortugas también vuelan (2004), de Bahman Ghobadi
  19. Promises (2001), de Justine Shapiro, B.Z. Goldberg i Carlos Bolado
  20. Philadelphia (1993), de Jonathan Demme
  21. Evelyn (2011), d’Isabel de Ocampo
  22. Radio favela (2002), d’Helvécio Ratton
  23. El domingo si Dios quiere (Inch’Allah dimanche) (2001), de Yamina Benguigui
  24. Roma, ciudad abierta (1945), de Roberto Rossellini
  25. Billy Elliot (2000), d’Stephen Daldry
  26. Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse) (2000), d’Agnès Varda
  27. Veronica Guerin (2003), de Joel Schumacher
  28. La voz dormida (2011), de Benito Zambrano
  29. Pa negre (2010), d’Agustí Villalonga
  30. Rebelle (2012), de Kim Nguyen
  31. Welcome (2009), de Philippe Lioret
  32. Generación robada (2002), de Phillip Noyce
  33. Persépolis (2007), de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud
  34. A ciegas (Blindness) (2008), de Fernando Meirelles
  35. Madame Brouette (2002), de Moussa Sene Absa
  36. La vendedora de rosas (1998), de Víctor Gaviria
  37. Bowling for Columbine (2002), de Michael Moore
  38. Frozen River (2008)de Courtney Hunt
  39. El señor Ibrahim y las flores del Corán (2003), de François Dupeyron
  40. El patio de mi cárcel (2008), de Belén Macías

Imatge extreta de: Catraca Livre


[1] Ja el 2012 el preu de les entrades de cinema havia pujat un 36% respecte als 7 anys anteriors, 17 punts més que l’IPC…


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.