El més necessari, el més prioritari

El més necessari, el més prioritari

José EizaguirreAra que estem a l’estiu, imaginem que ens anem a passar una setmana de vacances a una casa que ens deixa un amic, una casa meravellosa en un lloc preciós. Quan el nostre amic ens dóna les claus ens indica: “Podeu fer el que vulgueu a la casa, des muntar una festa a un casino clandestí, però el dia que marxeu l’heu de deixar en les mateixes condicions en què la rebeu. Perquè després de vosaltres vindrà una altra gent a passar també uns dies de vacances, i després altres, i altres. I la casa ha de durar molts anys”.

Ens sembla raonable? Segurament sí. No crec que se’ns acudeixi cremar els mobles per fer una barbacoa o arrencar els cables elèctrics per vendre el coure. Ens han prestat aquesta casa meravellosa i sabem que després de la nostra breu estada vindran altres a gaudir-la.

Al final d’una conferència a la sala Borja de Valladolid (8 de maig del 2013) sobre “estils de vida en conversió“, un dels participants va intervenir en el col·loqui: “Ens has parlat de moltes coses i totes importants, però no podem prioritzar tot. Què és el més necessari, el més prioritari? Potser la preservació del medi ambient?”.

Aquesta persona tenia raó i així ho vaig expressar. Avui ens enfrontem a molts reptes: socials, culturals, polítics, religiosos … Però crec que el més prioritari de tot és assegurar que els que vindran després de nosaltres podran sobreviure sobre la superfície de la terra.

¿Exageració? Podem recórrer als estudis científics, fiar-nos de persones expertes i fiables que corroboren aquestes conclusions o simplement obrir els ulls i pensar una mica amb sentit comú. Està clar que la nostra generació està fent malbé el medi ambient amb una gravetat tal que està comprometent seriosament les possibilitats de les generacions futures per atendre les seves pròpies necessitats, (tot el contrari de la definició de “desenvolupament sostenible” segons la Declaració de Rio de 1992 i l’Informe Brundtland de 1987).

És una qüestió de sentit comú. I també de justícia. Textos importants del Pensament Social Cristià porten temps parlant de solidaritat i justícia intergeneracional: el Compendi de la Doctrina Social de l’Església (any 2004, n º 467), l’encíclica Caritas in Veritate (any 2009, n º 48) i el Missatge de Benet XVI per a la Jornada Mundial de la Pau de l’1 de gener de 2010, Si vols promoure la pau, protegeix la Creació:

“Sembla urgent aconseguir una lleial solidaritat intergeneracional. Els costos que es deriven de la utilització dels recursos ambientals comuns no poden deixar-se a càrrec de les generacions futures (…). L’ús dels recursos naturals s’hauria de fer de manera que els avantatges immediats no tinguin conseqüències negatives per als éssers vivents, humans o no, del present i del futur, que la tutela de la propietat privada no destorbi el destí universal dels béns; que la intervenció de l’home no comprometi la fecunditat de la terra, per ara i pel demà. (…) La crisi ecològica mostra la urgència d’una solidaritat que es projecti en l’espai i el temps”. (N º 8)

Des que va tenir lloc l’Assemblea Europea d’Esglésies a Basilea (1989) s’ha popularitzat l’expressió “Justícia, Pau i Integritat de la Creació”, en fer-nos conscients que la qüestió social va inseparablement unida a la mediambiental. Però segurament aquesta sigui prioritària davant d’aquella, doncs, per desgràcia, és possible un món sense justícia i sense pau, però no és possible un món sense món! I la veritat és que hi ha motius més que preocupants per pensar que les generacions futures heretaran un planeta amb menys capacitat d’albergar vida -i vida humana-.

Un exemple: sabem que l’Àrtic s’està fonent a un ritme més que preocupant. Si se’ns concedeix culminar l’esperança de vida de la gent de la nostra generació, molt possiblement les persones de la meva edat veurem la major part de l’àrtic fos a l’estiu. I quan això passi les conseqüències mediambientals seran imprevisibles. I no sembla que la tendència s’hagi de revertir, al contrari, tot apunta que seguirà accelerant.

Podem fer el que vulguem a la nostra breu estada sobre aquest bell planeta -des de estimar-nos a treure’ns els ulls (encara que, evidentment, és molt millor la primera opció)-, per tal que quanmarxem ho deixem en les mateixes condicions d’habitabilitat com ho hem rebut. Fins i tot més, com animava Baden-Powell als escoltes de tot el món, “intentant deixar-lo en millors condicions de com l’hem trobat”. Això és ara mateix el més necessari, el més prioritari. Per sentit comú. I per justícia.

Imatge extreta de: El Mundo

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.