Egipte: un país en fallida cultural i econòmica

Egipte: un país en fallida cultural i econòmica

Jaume Flaquer. Els militars han tornat a prendre el poder a Egipte després d’un any de govern de l’islamista Muhammad Mursi com a president del país i dos des de la caiguda de Mubàrak. Primer de tot, aquest és un fracàs de la democràcia: Mursi va ser elegit democràticament amb el 52% dels vots.

La revolució que va fer fora a Mubarak no tenia “color” religiós i molts es van sentir traïts quan els Germans Musulmans van aprofitar les eleccions per alçar-se amb el poder. No obstant això, no ens confonguem: no es fa fora a Mursi per islamista sinó per ineficaç. De fet, Egipte és el país del Mediterrani amb la taxa més alta de pràctica religiosa, i el segon partit més votat en les eleccions parlamentàries va ser el dels salafís (amb un 24% dels vots!), un islamisme encara molt més radical que el dels Germans Musulmans (que va obtenir un 37%). El poble s’ha unit per fer fora al president, però l’oposició no serà probablement capaç de presentar un candidat d’unitat convincent. Mentre això no sigui possible, els militars no convocaran eleccions.

Vegem les claus del fracàs:

1) La raó principal de la caiguda del president és la greu crisi econòmica del país. També va ser aquesta la causa desencadenant de les protestes contra Mubarak, però ara, la situació, lluny de millorar, es troba en uns nivells insostenibles per a la població. De fet, el país entrarà en fallida aquest estiu si no rep un préstec del Fons Monetari Internacional. A part dels ingressos pel canal de Suez, l’economia del país s’assenta sobre els ingressos del turisme, la producció agrícola i la producció de gas. El turisme ha desaparegut pràcticament, la producció de gas és consumida en la seva majoria al país a preus subvencionats, i la producció agrícola no pot créixer al mateix ritme que la població.

2) Al març d’aquest any, segons un estudi, ja el 82% de la població preferia tornar a un govern militar que no pas seguir amb el govern de Morsi. L’opció militar és aplaudida per dues raons. La més important és l’estabilitat. Amb un poder militar fort es podria frenar als islamistes, el turisme podria sentir-se més segur, i podrien rebre’s quantitats de diners de l’Administració americana. Però a més, no cal oblidar que, atès que el servei militar és de diversos anys i que l’exèrcit egipci és un dels majors del món (en proporció als seus habitants), gairebé tot egipci té algun parent, amic o conegut en l’exèrcit. Aquest es converteix així en una institució gairebé familiar i propera.

3) El president ha comès greus errors amb la introducció d’elements islamistes dins l’aparell de l’Estat. El principal, coherent amb la ideologia dels Germans Musulmans, fou declarar la Llei islàmica com a font principal del dret del país, encara que sense implantar-la literalment. D’aquesta manera, la minoria cristiana se sent encara més discriminada al país i en ocasions perseguida. També va ser un error gravíssim escollir fa unes setmanes com a governador de Luxor a un membre de la Gamá Islamiyya, l’organització terrorista que en aquest mateix lloc havia matat a 62 turistes amb matxets i trets fa un parell de dècades.

4) El president no ha aconseguit disminuir l’enorme taxa de corrupció i ineficàcia de tot el sistema polític, judicial i econòmic del país. És una corrupció i ineficàcia que no afecta només al govern sinó a tots els nivells de la societat. Per això la solució és molt més complicada. Es tracta d’un veritable problema cultural independentment de l’afiliació religiosa: afecta tant a musulmans com a cristians. No fa falta viure molt temps al país per constatar que el que s’hi produeix és sovint d’una qualitat ínfima per desídia dels treballadors i profit personal de qualsevol que ocupi un càrrec de responsabilitat, sigui al nivell que sigui. Aquest fet provoca veritable frustració en tots els habitants. La novetat des de la primavera àrab és que ja no s’accepta atribuir les causes d’aquesta crisi a les potències estrangeres, amb Israel i EUA al capdavant. Egipte ha pres consciència que el problema és intern, i no deixaran de sortir al carrer fins que s’albiri un començament de millora.

I ara què? Egipte viu enmig d’una cruïlla immensa, la situació no podrà millorar a curt termini. El turisme està perdut per aquest any i l’augment de qualitat en la producció per poder exportar manufactures i disminuir les importacions (moltes de la Xina!) no s’aconsegueix en un any. Més aviat, el risc més probable és que el terrorisme islamista torni a aparèixer al país. En aquest cas, Egipte tornaria a perdre una altra dècada per a la democràcia.

Si mirem la nostra pròpia història, gens d’això hauria d’estranyar-nos (encara que sí doldre’ns!): les nostres incipients democràcies, des de la Revolució Francesa, van ser abonades amb molts cadàvers i regades amb massa sang.

Imatge extreta de: CNN México

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.