Jaume Botey. A. Cap persona sense un mínim d’ingressos. El nou model econòmic i social que s’està implantant des de fa quatre o cinc anys provoca unes bosses de pobresa i marginació impensables abans. Una part de la població encara pot viure amb un benestar relatiu, herència del model econòmic vigent des de finals de la II Guerra Mundial resultat d’un implícit pacte social. El nou model, imposat per la Unió Europea, ha trencat unilateralment aquell pacte i porta a molta gent cap a un punt de pobresa de no retorn, cap a la societat dels dos terços, abocats a l’exclusió i a una situació personal d’indignitat, humiliació i sofriment. És el camí de milions de persones a Grècia, Xipre, Portugal o Irlanda.
Segons l’Institut Català d’Estadística avui a Catalunya 2.200.000 persones, quasi el 30% de la població, viu per sota del llindar de la pobresa. Una quarta part de la població activa està a l’atur. 225.000 famílies tenen tots els seus membres a l’atur i quasi 100.000 d’elles no tenen cap ingrés. 550.000 persones (el 65% del total d’aturats) no percep cap subsidi, i les previsions del Servei d’Ocupació de Catalunya és que aviat seran més del 70%. Quasi 300.000 nens i nenes, el 25% de la població infantil, viu per sota del llindar de la pobresa i a les escoles s’han començat a notar els efectes de la malnutrició. Mai havíem pensar arribar a una situació així.
L’atur entre els joves duplica la taxa del total de la població. L’aixopluc familiar que alguns poden tenir apaivaga en part les conseqüències de pobresa a les quals es veurien abocats, però suposa una sobrecàrrega per a les economies familiars que no pot durar, ofegades per l’increment de taxes i la reducció d’ingressos.
S’ha truncat també l’encara recent tendència a la incorporació de la dona al treball i s’ha tornat a fer evident la seva vulnerabilitat tant en relació al treball com pel que fa a les prestacions socials que percep.
A això cal sumar-hi altres aspectes com retallades, llistes d’espera, privatització de serveis o desnonaments. Només pel que fa als desnonaments, per exemple, segons el Consell General del Poder Judicial durant el 2012 els jutjats van ordenar a Catalunya 25.422 processos de desnonament (72 per dia), mentre hi segueixen havent 80.000 pisos buits.
Davant aquesta catàstrofe humana i social la ILP pretén ser una tímida mesura de protecció de la vulnerabilitat de les persones socialment més dèbils: ningú sense els ingressos mínims per poder viure.
B. Rescatar les persones i visibilitzar la pobresa
Quan es parla de crisi normalment es parla de xifres o percentatges. Però darrera de cada una d’aquestes xifres hi ha una cara, són persones amb noms i cognoms, algunes de les quals podem tenir molt a la vora. Es tracta d’un dolor profund i que afecta tots els sectors de la població, en primer lloc els que ja estaven en risc d’exclusió però també sorgeixen noves formes de pobresa que afecten de manera indiscriminada a joves, avis, dones, adults sense feina, que dia a dia veuen com van perdent possibilitats de mantenir la seva dignitat. Es veuen obligats a afrontar sense medis una situació nova que ens ha arribat sobtadament, de manera quasi imprevista. Normalment és un sofriment amagat, pel sentiment de fracàs i humiliació que suposa, que es viu en soledat o en la intimitat de la família.
Una de les característiques de les societats benestants és l’esforç per amagar els seus problemes. La pobresa és un escàndol social, és la manifestació del fracàs col·lectiu. És un problema. Amb la ILP volem fer visible aquest nou fenomen, desculpabilitzant les víctimes i protegint-les. És doncs un projecte d’obligada solidaritat ciutadana. Amb la ILP volem que s’asseguri per llei i per sempre, el mínim de subsistència davant de qualsevol eventualitat. Som conscients que es tracta d’un remei pal·liatiu, però és també una proposta política. En les circumstàncies actuals és una denúncia a totes les administracions i autoritats, que en lloc de protegir els ciutadans, i especialment als més vulnerables, han decidit rescatar la banca, els banquers i les seves estafes, abans que les víctimes, les persones estafades.
C. Només demanem que es compleixi l’Estatut
Les Lleis estan per complir-les. L’article 24.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu: “Les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna”. No hauria hagut de fer falta cap ILP perquè les autoritats complissin allò a que per llei estan obligades a complir. Amb la ILP només exigim que es compleixi la Llei. No complir-la és un delicte. És normal doncs que si no ho fan puguem considerar delinqüents a les autoritats.
La protecció per part de les autoritats de cada ciutadà i ciutadana, en allò que els és fonamental per la vida, no pot dependre de qüestions administratives, que hi hagi o no consignació o disponibilitat pressupostària. És tracta d’un dret individual i universal pel sol fet d’existir, anterior a qualsevol altre dret. En conseqüència, per les autoritats és una obligació prèvia a qualsevol altre obligació.
La dignitat col·lectiva d’una societat no es mesura per les possibilitats que tenen els seus nivells més alts sinó pel respecte i l’estima amb la que són tractats els sectors més castigats.
