Militants d’un dubte fèrtil

Militants d’un dubte fèrtil

Xavi Casanovas. [El Pregó] El passat 8 de maig va tenir lloc al Casal Loiola (Barcelona) un amable col·loqui entre el teòleg J.I. González Faus i la periodista, escriptora i expolítica Pilar Rahola. El tema del debat eren les cartes que durant els darrers dos anys s’havien anat escrivint dins les seves respectives columnes de La Vanguardia. El punt de partida va ser la perplexitat i l’admiració de Pilar Rahola davant el fet creient —«Gent que quan resa estima, i estimant il·lumina una mica els racons ombrívols d’aquest món»— i la seva incapacitat per fer el salt cap a la fe —«m’estimo més militar en el dubte… que no concedeix cap bàlsam. Ningú no es pot fer trampes al solitari en les qüestions de fe»—.

J.I. González Faus va posar aquí el primer matís. Segons ell, podem parlar de tres tipus de dubte: el dubte ungüent, aquell que evita estar tan absolutament convençut de la veritat com per haver d’eliminar l’altre: «En la vida de l’esperit no hi ha mentides, sinó que la falsedat és una dosi equivocada de veritat»; un segon dubte que és gronxador, el dubte còmode del qui un dia és aquí i l’altre allà; i un dubte últim que és fibló: et fa buscar, preguntar-te, t’inquieta, etc.

El debat va ressituar el concepte de fe, no com a contrari al dubte, sinó com a contrari a la por, a la desconfiança. La pregunta quedava reformulada: podem o no podem confiar en l’Home? «La fe és una confiança en què al final triomfarà el bé. La fe és un risc, córrer aquest risc és creure que les víctimes seran reivindicades».

Pilar Rahola ho va deixar molt clar: ella creu en l’amor viscut en la seva família, en el menjador de casa seva.  Es va despullar explicant detalls de la seva vida familiar, dels seus dos fills adoptats, de la dificultat de fer créixer en l’amor criatures que havien estat abandonades o maltractades. De la fe del seu marit, creient, i com d’aquesta fe també ella s’alimenta. Va estar realment emotiva. Però davant de la pregunta del públic «I tot aquest amor, no és un regal de Déu?», ella va respondre: «No, jo crec que és un aprenentatge. L’amor s’aprèn, i jo l’he après a casa». Constatava com havia vist que l’amor transformava les persones, però que, si mirem el decurs de la història, li és impossible de creure en la humanitat, «els humans som un virus per al planeta».

El diàleg va ser serè, respectuós, i la complicitat entre els ponents, absoluta. En destacaria la declaració d’intencions de Pilar Rahola: «No he vingut a fer surf intel·lectual, això és el que faig a la ràdio i a la televisió. Aquí venim a fer submarinisme». Em fa pensar com algú de la sensibilitat i profunditat intel·lectual que ella va demostrar es deixa portar pel joc mediàtic dels mitjans escombraria i l’«a veure qui crida més», alimentant així el monstre de la frivolitat i la superficialitat, sent conscient de les conseqüències negatives que això té per a la nostra societat. Però no vaig tenir oportunitat de preguntar-li-ho.

***

Podeu trobar el debat sencer en vídeo i àudio, així com les cartes entre J.I. González Faus i Pilar Rahola al web i al bloc de Cristianisme i Justícia.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.