És el Tractat de Comerç d'Armes un fracàs?

És el Tractat de Comerç d’Armes un fracàs?

VeusBarnaby Pace[Per la pau/ICIP] És un món estrany aquest on els activistes contra el comerç d’armes s’oposen a que se’n faci una major regulació. Tanmateix, el fet que un tractat dèbil pugui portar a la justificació de l’status quo i a la consolidació dels interessos dels exportadors d’armes causa preocupacions considerables.

Sempre s’ha vist un tractat com una de les poques maneres de limitar de manera ràpida el comerç d’armes i eliminar les escletxes existents en el control de les exportacions d’armament arreu del món. Efectivament, un sistema estandarditzat seria l’única manera d’eliminar les mancances i evitar tant els enfrontaments entre països, com el trasllat de transferències d’armes a regions menys regularitzades, el lobby als governs, o l’empitjorament progressiu de les normes relatives a l’exportació.

S’ha de dir però que un tractat dèbil no pot assolir de manera satisfactòria cap d’aquestes coses. Al contrari, legalitzant i legitimant aquest espantós status quo, no se solucionarà res i podria suposar un retrocés de dècades en l’acció real.

La part més important del tractat té a veure amb els riscos que considera rellevants per a la prohibició de vendes d’armaments i com s’avaluen aquests riscos de tal manera que es prenguin decisions sobre si s’autoritza o no una exportació. Els criteris del Tractat de Comerç d’Armes (TCA) es basen en si aquestes exportacions contribuirien a la pau i a la seguretat o les soscavarien; o si les armes exportades podrien ser utilitzades per cometre o facilitar violacions greus del dret internacional humanitari o dels drets humans, actes terroristes o activitats relacionades amb el crim organitzat transnacional. Els criteris del TCA també inclouen el risc de contribuir a o facilitar actes greus de violència de gènere o violència contra els infants.

L’estàndard que cal utilitzar, d’acord amb el TCA, per valorar aquestes qüestions amb la finalitat de determinar si una exportació hauria de ser o no autoritzada és si hi ha un “risc considerable” de concórrer en una d’aquestes conseqüències negatives.

Cada país té la llibertat de fer el seu judici subjectiu sobre si existeix aquest “risc considerable”. També queda subjecte a la seva interpretació quins són els altres factors als quals el risc s’anteposa. No s’estableix cap prohibició sobre països basant-se en la consideració que els seus factors polítics, militars o econòmics puguin afavorir o permetre  una exportació d’armes altament perillosa. Fins i tot quan hi ha riscos substancials de violacions greus, es deixa prou marge als països perquè argumentin que el risc és suficientment mitigat, permetent en qualsevol cas les exportacions.

Tot i que es convida als països a cooperar en la seva avaluació, el TCA no preveu cap mecanisme per garantir uns estàndards mínims i els estats continuaran, sens dubte, mantenint la seva actitud actual; justificant-la exactament de la mateixa manera que ho han fet fins ara, excepte que ara poden afegir que compleixen els requisits del TCA.

Els criteris considerats s’han reduït a la seva mínima expressió i inclouen únicament el dret humanitari, els drets humans, la pau i la seguretat, i la violència de gènere. No es fa cap menció a la repressió interna, la corrupció o el desenvolupament socioeconòmic, per citar alguns altres elements. El comerç d’armes mata a moltes persones a través d’aquestes vies, però el TCA ni tan sols les esmenta.

Entre les principals deficiències del Tractat també trobem la creació d’una exempció pels acords de cooperació en matèria de defensa. Això permetrà molt probablement que qualsevol venda d’armes pugui sostreure’s del TCA si s’ha acordat entre estats. Disposicions tan importants com les relatives a la conservació de registres i a la transparència queden debilitades per la manca d’un estàndard comú prou clar. El TCA només anima els estats a conservar registres, però no els obliga a fer-ho en un format determinat i útil. A més a més, no conté cap disposició relativa a la transparència que forci als estats a fer públiques les seves activitats i decisions als seus propis ciutadans. Una altra llacuna important és que eximeix les municions de qualsevol registre que hi pugui haver.

Situacions actuals ens mostren exemples reals que il·lustren perquè aquest Tractat no funcionarà. Un dels arguments principals utilitzats a favor del TCA és que evitaria l’exportació d’armes de Rússia a Síria. Tanmateix Rússia (suposant que ratifiqués el Tractat; es va abstenir a l’hora de votar) autoritzaria aquestes exportacions amb els mateixos arguments que ho fa ara. De manera similar, un TCA efectiu hauria de prohibir que el Regne Unit exportés armament a països com l’Aràbia Saudita, on un govern absolutament autoritari continua reprimint la seva població i probablement hagi utilitzat equipament britànic per cometre, en els últims anys, violacions dels drets humans i crims de guerra a Bahrain i al Iemen. Tanmateix, el Regne Unit seguirà argumentant que el risc no és suficientment clar per aturar les exportacions, que les consideracions econòmiques i polítiques són més importants i que, en qualsevol cas, les principals vendes al país tenen lloc en el marc d’acords entre estats que queden fora de l’abast del TCA. El posicionament real del govern britànic va quedar palès quan, mentre s’adoptava el TCA a Nova York, ministres britànics es trobaven a Líbia –a bord d’un vaixell de guerra –  promovent la venda d’armes en aquest país agitat.

Tristament, el Tractat està condemnat al fracàs. En els principals països exportadors, que són els que tenen més pes polític, encara no hi ha una opinió pública prou forta que s’oposi a les exportacions d’armes. El procés basat en el consens exigit pels Estats Units va tenir com a conseqüència que el Tractat s’establís amb els estàndards més baixos possibles i que els principals exportadors d’armes no permetessin la implantació d’estàndards superiors als que ja tenien. D’altra banda, alguns exportadors, com Rússia, poden negar-se a firmar o ratificar el TCA.

L’aprovació del Tractat va donar lloc a grans dosis d’autosatisfacció, però el suport d’organitzacions com Amnistia Internacional i Oxfam a un tractat que donarà el vistiplau al terrible sistema actual serà, amb tota probabilitat, decebedor. Algunes organitzacions, com la Campanya contra el Comerç d’Armes, al Regne Unit, no han volgut donar suport al Tractat. Conservaran la seva reputació, però, lamentablement, els activistes i els polítics segurament ignoraran encara més els seus arguments, basant-se, de forma incorrecta, en que el TCA ja ha solucionat els greus problemes del comerç d’armes.

Per als qui veuen el comerç d’armes com un obstacle per a la pau, el Tractat ha estat viciat des del començament. El preàmbul del Tractat reconeix els “interessos legítims d’ordre polític econòmic, comercial i de seguretat… en relació amb el comerç internacional d’armes convencionals”. El predecessor de la Carta de l’ONU, el Pacte de la Societat de Nacions, s’apropava més a la veritat fa quasi cent anys, quan deia que “la fabricació de municions i material de guerra per part d’empreses privades suscita objeccions sèries”.

Imatge extreta de: LIVEWIRE

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.