Als 100 dies de la renúncia de Benet XVI

Als 100 dies de la renúncia de Benet XVI

Victor CodinaUn cop passat el vendaval que va sacsejar no només el Vaticà sinó tota l’Església, voldria fer quatre breus reflexions i qüestionaments sobre algunes experiències que hem viscut en aquests últims tres mesos des de la renúncia de Benet XVI.

1- En primer lloc crida l’atenció el folklore mediàtic que ha acompanyat aquests esdeveniments, amb el mateix desplegament informatiu amb què es cobreix un casament reial, uns jocs olímpics, la concessió dels Oscar o unes eleccions polítiques importants. Tant es comentaven les intrigues de la cúria i de les finances vaticanes i es feien travesses sobre els cardenals papables, com es qüestionava si el papa renunciant i emèrit continuaria amb les seves sabates vermelles o en portaria unes altres de color cafè que li havia fabricat un artesà mexicà… Cal agrair la feina dels mitjans, l’Església és certament humana i molt humana, no podem fugir cap a fàcils espiritualismes, però, ¿aquesta és la imatge d’Església que els cristians reflectim en la nostra societat d’avui?

2- Potser el que crida més l’atenció és el ràpid canvi de clima eclesial que s’ha operat en aquests tres mesos. S’ha valorat molt la renúncia de l’ancià papa, però ja no es parla de crisi eclesial, ni de pederàstia, ni d’intrigues vaticanes, ni dels partidaris de Lefèbvre; els llibres de Ratzinger que fins ara omplien els prestatges de les llibreries catòliques han donat pas a les biografies i escrits de Bergoglio. Els mitjans comenten les “floretes del papa Francesc”: les homilies sobre la misericòrdia i el perdó de Déu, la necessitat d’anar a les perifèries i “fer olor de ovella”, tenir cura de la creació, no fer dels diners el centre de la vida, pensar més en la fam dels pobres que en els bancs, la seva llibertat profètica davant de caps d’Estat, els seus desitjos d’edificar una Església pobra i dels pobres però que no sigui una simple ONG piadosa sinó l’Església de Jesús, les seves benediccions a nens malalts o discapacitats, la seva visita a la presó de joves el Dijous Sant, les seves atencions a un membre de la Guàrdia suïssa a qui ofereix una cadira i un entrepà; manté les seves velles sabates negres d’abans i resideix fora del Palau Vaticà. Alguna cosa està canviant a l’Església. No ho notem?

3- Al costat de tot això, també s’ha posat de manifest la gran ignorància i la deformació teològica de grans sectors de la població cristiana sobre l’Església, com si l’Església s’identifiqués simplement amb el Papa i la cúria vaticana, com si el Papa fos el representant de Déu a la terra i el cap de tota l’Església. L’Església la formem tots els batejats, l’únic cap de l’Església és Crist i el Papa és sobretot el bisbe de Roma, com el papa Francesc ha manifestat repetides vegades, no només per humilitat sinó pel sentit de col·legialitat amb els seus germans en l’episcopat. La mateixa denominació de Vicari de Crist no és la més primitiva ni la més exacta, ja que el que fa les vegades de Crist en l’Església és l’Esperit i en l’època medieval els que eren anomenats vicaris de Crist eren els pobres. El Papa és el successor o vicari de Pere, un apòstol anomenat pedra i fonament de l’Església, però al qual també l’Evangeli diu pedra d’escàndol i Satanàs. ¿No caldria procurar una major formació dels cristians batejats?

4- Finalment, malgrat tots aquests canvis positius i esperançadors que fan presagiar una nova primavera eclesial, ressonen encara en les nostres oïdes les paraules profètiques del vell bisbe poeta Pere Casaldàliga:

Deixa la cúria, Pere

desmantella el sanedrí i la muralla,

ordena que es canviïn tots els filacteris

per paraules de vida, tremoloses.

Encara seguim somiant en una Església allunyada de l’Estat Vaticà, de la seva bandera, el seu himne, la seva banca i la seva Guàrdia suïssa, dels seus nuncis diplomàtics… somiem en una Església que torni a Galilea on es manifesta Jesús de Natzaret, el fuster mort i ressuscitat, i on Pere no porta sabates vermelles, ni de color cafè o de color negre, sinó simples sandàlies de pescador. Certament no podem ser ingenus, però com recordava Pere el dia de la Pentecosta, l’Esperit és qui fa que els joves tinguin visions i que els ancians tinguem somnis (Fets 2, 14-21, citant Joel 3,1). Podem extingir l’Esperit?

Imatge extreta de: HOAC de Cádiz y Ceuta

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.