Professor Lazhar: la pedagogia del dol a través del cinema

Professor Lazhar: la pedagogia del dol a través del cinema

Sonia HerreraEl 22 de març de 2013 a la seu de Cristianisme i Justícia vam poder veure Professor Lazhar (2011) del director canadenc Philippe Falardeau, una pel·lícula basada en l’obra teatral Bashir Lazhar de Évelyne de la Chenelière i protagonitzada per Mohamed Fellag, Sophie Nelisse, Émilien Néron i Marie-Ève Beauregard, entre d’altres excel·lents intèrprets.

Aquest film, nominat a millor pel·lícula de parla no anglesa en els premis Oscar de 2011, relata la història de Bashir Lazhar, un home d’origen algerià que comença a treballar com a professor substitut en una escola de Mont-real després de la sobtada mort d’una de les mestres del centre.

Arran d’aquesta trobada, la pel·lícula abasta una sèrie de temàtiques aspres que no acostumen a tractar-se unides al cinema, però que conviden a la reflexió sobre el nostre sistema educatiu i els seus conflictes i sobre els nostres propis processos de creixement personal: com s’afronta la integració cultural a l’escola?, es treballa a través de l’educació el dol i la pèrdua o convivim amb aquest misteri fins a la nostra edat adulta?, existeixen materials didàctics i programes pedagògics adequats que treballin aquesta temàtica en la infància?, com viuen el dol migratori les persones migrants i refugiades, què busca el nostre sistema educatiu?, es poden dissociar ensenyament i educació?, se’ns educa per gestionar adequadament les nostres emocions?, quines mancances tenen els actuals currículums acadèmics?, intentem apartar el component humà de les aules o veritablement es prepara als infants per a la vida?, l’escola ens ensenya a acatar o a pensar i decidir?

I és que més enllà de les limitacions de programes i qualificacions, la complexitat de la mort i els sentiments que l’acompanyen, és precisament el que uneix al protagonista d’aquesta història amb el seu grup d’alumnes preadolescents en una recerca cap a la sanació, el coneixement mutu i la superació del dolor, la tristesa, la ràbia, la incomprensió, la solitud, la confusió…

Vida i escola: connectades per un objectiu comú

Víctor Montero, en el seu article “Antropagogía y educación no formal” ens encoratja a perseguir l’objectiu fonamental de l’educació: propiciar la felicitat de l’ésser humà. Per desgràcia, sovint aquest objectiu es difumina en un embolic d’exàmens, de resultats mesurables, de coneixements formals… i les emocions se situen en un segon pla.

En la perspectiva de l’educació tradicional, l’escolarització és una etapa de la vida en què els esdeveniments de l’experiència vital de l’alumne/a (el que està fora del centre educatiu) són distractors que han d’entrar en hibernació o latència mentre s’està a l’escola. En excloure’ls i pretendre suplantar-los pels fets acadèmics es crea una ruptura entre la realitat vital (on està el sentit) i l’escola, desvinculant així teoria i pràctica, i condicionant l’apropiació del coneixement que només pot donar-se si s’aconsegueix vincular la vida extraescolar amb la vida dins de les institucions educatives, reforçant les relacions dins de la mateixa comunitat educativa.

Un altre factor extremadament important que no s’ha tingut en compte fins al moment és la formació del professorat com un dels agents protagonistes i determinants del sistema educatiu amb l’objectiu de comprendre el context i els seus efectes en la vida col·lectiva i personal.

El dol en la infància

Escrivia Santa Teresa d’Àvila que “la vida terrenal és un dol continu”. Jo no diria tant, però tot i no estar d’acord amb la Santa, sí hem d’assumir que la mort i el dol formen part inherent del procés vital i que, per això, la temàtica de la pèrdua ha de ser abordada en el context escolar per molt incòmoda i difícil que sigui.

Tal com explica Calixto Herrera Rodríguez, mestre d’educació primària i Llicenciat en Psicopedagogia per la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, “hi ha la sensació que a l’escola, lloc per excel·lència ple de vitalitat, en la qual vibren i bullen les vides infantils i juvenils, la malaltia, el dolor, el sofriment, la mort…, semblen no existir, ni tan sols com a tema de reflexió. No obstant això, res impedeix que nens, nenes i adolescents contemplin i consumeixin -en grans dosis i diàriament- imatges de sofriment, violència i mort en programes de televisió, videojocs, Internet, premsa escrita, etc.”.

El silenci, la manca d’acompanyament i pensar que “allò que no es veu, s’ignora” com a via d’escapament són els pitjors enemics del procés de dol i de la canalització dels sentiments de forma adequada. La comunicació i la claredat, per contra, apropen als nens i nenes a la realitat i els ajuden a expressar el dolor i assimilar la pèrdua de manera sana i tranquil·la.

En terra estranya

La cultura construeix la nostra personalitat. Tot l’ambient que ens envolta (la societat, la família, la llengua, etc.) ens construeix com a individus. L’emigració i/o l’exili comporten inevitablement una llunyania respecte a aquest context del qual es parteix i certs aspectes de la cultura es perden o s’han de deixar en un segon pla. Aquesta pèrdua provoca un dol migratori les característiques del qual són molt similars a les del dol per la mort d’un ésser estimat. El dol migratori està ple d’incertesa i confusió respecte als codis del país d’acollida, de canvis personals, de vulnerabilitat, de ràbia, de malestar, d’enyorança per la llunyania del país i la cultura d’origen i d’un gran cúmul de coses que es troben a faltar com la família, els amics, la ciutat, els sabors, el clima, la identitat…

Però processat adequadament, de la mateixa manera que el dol personal, finalment s’arriba a l’acceptació de la pèrdua i a la reconciliació amb el que es deixa enrere i amb un mateix/a.

El tancament de les emocions

Segons la meva opinió, el pitjor de la pel·lícula és la manca d’empatia que genera el protagonista en l’espectador/a malgrat la tragèdia patida. En certa manera això es deu al mutisme i a la repressió del dolor que manté el protagonista sobre les seves emocions.

Tot i això, podríem dir que és un personatge versemblant i creïble, sobretot si tenim en compte la manca d’educació emocional rebuda per la gran majoria dels homes, la qual és explicada perfectament per l’Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere (AHIGE):

La gran pèrdua que hem tingut els homes a causa dels manaments del patriarcat, ha estat el món de les emocions. Se’ns cria des de molt petits perquè siguem forts, valents, vigorosos, audaços, etc. Això és incompatible amb la possibilitat de sentir determinades emocions, que intrínsecament, comporten inseguretat, por, frustració. (…) Així doncs, l’home aprèn des de molt petit a tapar les seves emocions. De tal manera i tan bé ho fa que, quan arriba a adult, el problema és que la majoria dels homes ja no són capaços d’identificar el que senten i, per descomptat, molt menys d’expressar i mantenir una relació madura amb les seves pròpies emocions i amb les dels altres”.

Dit això, sembla lògic pensar que l’actitud de Bashir Lazhar i el seu hermetisme no tenen res a veure amb la fredor ni amb la impassibilitat davant la mort, sinó que és fruit d’un procés d’aprenentatge que ensenya als homes a no expressar de forma oberta les seves emocions, sinó a callar-les, anul·lar-les o negar-les, per considerar que certes manifestacions emocionals són pròpies de dones (plorar, tenir por, sentir-se insegur, etc.) i xoquen amb el model de masculinitat imperant.

Per tant, Professor Lazhar és una història sobre múltiples dols: el dol per la pèrdua d’un ésser estimat, el dol migratori, dols personals, dols comunitaris… Tot això sumat al dolor que comporta la repressió de les emocions. I és que, com diu Maruja Torres, “ser fort no consisteix a superar el dolor sinó a aprendre a conviure amb ell” i d’això precisament ens parla aquest film, de supervivència més enllà del sofriment.


Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.