Carta des de Tocoa (Hondures)

Carta des de Tocoa (Hondures)

Ramiro Pàmpols. Dubtava d’escriure aquesta carta  perquè sembla que si no tens algunes informacions originals “no val la pena”. Però finalment m’he decidit a fer-ho aprofitant una tarda de dissabte que tinc lliure.

Primer de tot, els assassinats diaris segueixen el seu rumb fatídic: a Tegucigalpa diumenge passat hi va haver 21 morts. Aquí a Tocoa, tres més al voltant de la parròquia. És cert que les motivacions per “ultimar” algú, com diuen  aquí, són variades: una de molt freqüent és el robatori que s’ha convertit en una realitat quotidiana, per culpa de la pobresa endèmica.  Ahir ben a prop de casa nostra li van prendre el cel·lular a una noia a les set de la tarda, al bell mig del carrer, amenaçant-la amb una pistola. No van anar més enllà perquè portava una criatura als braços. Nosaltres tenim un vigilant per la nit. Els petits comerciants tanquen el seu negoci, incapaços de pagar “l’impost” que els reclamen les “mares” cada mes, o cada setmana o cada dia. Els taxistes de les ciutats grans, han de pagar diàriament una quantitat si no volen que els passi res… Don Javier, un bon amic de la parròquia em deia aquest matí que va haver de deixar la feina de venedor ambulant perquè l’havien assaltat set vegades, amenaçant-lo que si no duia més diners, li aniria molt malament…

Hi ha motivacions de caire clarament polític, per no dir mafiós: un Fiscal de l’Estat, professor universitari, que investigava els actius il·lícits dipositats als bancs , i que no volia portar guardaespatlles, va ser assassinat fa tres o quatre dies mentre tornava a casa. Un més, perquè aquests són els “blancs” preferits pel narcotràfic i potser per determinats policies d’alta graduació. Això és tan cert que els mateixos EEUU han manifestat al Govern d’Hondures que no volen entrar en relació amb el Cap Superior de la Policia del país, ni amb els 20 alts càrrecs que el segueixen dins la cúpula policial. El més sorprenent és que els noms d’aquests individus i d’altres, els “cachiros” de la droga hondurenya surten amb noms i cognoms a Wikipedia!

La gent no s’atreveix a denunciar cap assassí per por que la policia avisi de la denúncia al responsable de l’assassinat. I la gent reconeix que dins la comunitat on té lloc la mort tothom sap qui ha estat l’assassí… Però s’estimen més prendre’s la justícia “por su mano” al cap d’un temps (un any o més) de forma que no permeti sospitar que ha estat una venjança. O bé, deixar-se dominar per la por i el silenci.

La Fiscalia i els jutges tampoc s’atreveixen a actuar en la majoria de casos quan “oloren” que es tracta de “gent respectable” o perillosa. També tenen por de ser eliminats.

Altres morts són degudes, segurament, a “eliminacions” entre les pròpies famílies que dominen el tràfic de la droga en una zona determinada del país.

I altres, les provoquen els grups armats pels terratinents per a defensar les immenses propietats que han adquirit fraudulentament. Ahir mateix es va obrir una fossa clandestina a prop de Tocoa, on hi havia sepultat un camperol desaparegut. El motiu pot ser simplement la prohibició de passar pel costat de la finca! Entre aquests guardes hi ha professionals, es a dir, mercenaris, amb pràctiques de tortura per a investigar i desfer els grups de camperols armats que busquen ocupar terres que han estat propietat de l’Estat i ara pertanyen a industrials o terratinents.

I en un país on hi ha un 65% de pobresa, la sortida més temptadora, si es preveu que no hi haurà un seguiment clar dels delictes, és la de cometre robatoris als autobusos urbans, a les botigues, al gimnàs, a tot arreu…

Aquest dur panorama es presta a l’existència del “sicariat”, persones disposades a matar per 500 dòlars, muntats en una motocicleta. Es pot dir que ara mateix el sicariat és una “professió”. L’Estat ha hagut de prohibir que es portés una altra persona al darrere del vehicle.

La vida i la mort del país no queda reduïda a aquestes pinzellades. Gràcies a Déu hi ha molt més. Avui mateix hem tingut una assemblea molt nombrosa d’organitzacions camperoles i ciutadanes que estan lluitant contra la Llei de la Mineria que acaba de sortir. El Govern ha facilitat l’explotació a cel obert en multitud d’indrets del país, amb el risc evident de desfer el medi ambient, enverinar les fonts d’aigua i els mateixos rius, deixant a les mans de les multinacionals, canadenques, nord americanes i xineses, l’acaparament de l’or i altres metalls que “els espanyols encara no havien explotat”  quan es va declarar la independència.

Per a mi han estat esfereïdores les imatges que s’han projectat sobre les malalties cutànies que moltes persones, infants i gent gran, porten al cos, i els casos de càncer comprovats en  la Vall de Síria, on es va permetre l’extracció abans de redactar la Llei.

Deixeu-me acabar amb dues estampes molt més atractives i plenes d’humanitat.

Ahir, damunt la camioneta que portava el fèretre d’un difunt, s’hi van enfilar catorze o quinze nens i nenes, que amb la mà posada sobre el taüt, acompanyaven el difunt fins el cementiri. Després de tot el que he explicat, és fàcil imaginar que els infants s’han habituat a la mort i la viuen amb tota naturalitat.

L’altra és l’oferiment que les mares fan a Missa dels fills acabats de néixer, venint a l’altar amb la criatura als braços. A mi m’agrada que primer diguin elles unes paraules i després jo acompanyo, breument, el que elles han dit. Acabat aquest “ritual”, convidem a l’assemblea que aplaudeixi a l’infant.

Com veieu, al dramatisme de les vides arrabassades , s’hi afegeix el desig de que el futur d’aquests nens sigui diferent. Sense expressar-ho amb aquestes paraules, l’oferiment a Déu i els aplaudiments volen dir tot això.

 

Abril del 2013.

Imatge extreta de: CNNMéxico

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.