Entrevista amb la Griselda Cos: un dia al santuari de Puiggraciós

Entrevista amb la Griselda Cos: un dia al santuari de Puiggraciós

Lucia MontobbioEs veu que la por a conduir no és només d’uns pocs. Que cada dia n’hi ha més que s’apunten a aquesta fòbia. O això diuen. El meu nom podria sortir en aquesta llista. De conduir sí que en sé però no em fa gens de gràcia. El “Preferiria no fer-ho” d’en Bartleby seria la meva resposta en gairebé tots els casos.

El santuari de Puiggraciós es troba a l’Ametlla del Vallès. La Griselda Cos, monja benedictina d’allà, m’envia les indicacions per arribar-hi via e-mail. Un cop llegides descobreixo la fatalitat: només s’hi pot arribar en cotxe.

A punt com estava de deixar-ho estar, vaig revisar notes que tinc guardades sobre el diàleg interreligiós. Sense voler vaig recuperar frases de tradicions religioses diferents on es diu que davant de l’adversitat sempre es pot treure alguna cosa positiva, o fins i tot que una situació en aparença negativa pot convertir-se en positiva. M’ho prenc com una indirecta.

El que vaig fer per solucionar aquesta escena va ser afegir actors. Contactar amb amics que conduïen i que tenien cotxe. No n’estava gens convençuda de tot plegat. Les persones, encara que siguin amigues, van curtes de temps, la benzina ha pujat de preu, i no sabia si això d’anar a un santuari els seduiria molt. Tanmateix de seguida vaig tenir tres voluntaris. La Mariona m’hi va acompanyar.

La Griselda Cos és una monja benedictina del monestir sant Pere de Puel·les, a més a més va ser la responsable de la regió Ibèrica del DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic), per això volia anar a visitar-la i que m’expliqués una mica com funcionava tot plegat a la muntanya del Vallès.

Amb la Mariona i el seu Peugeot 207 vam conduir “amunt” i “amunt” pels camins de terra, en pujada i en corbes, canviant de primera a segona, i de segona a primera. Vam aparcar al costat del santuari i quan estàvem a punt de picar el timbre, la Griselda va baixar corrents escales avall. “Per sort que he arribat a temps, aquesta és l’hora de descans, i la Maria Antonia i la Rosa (les altres monges benedictines que estan al santuari) estan fent la migdiada, les hauries despertades en tocar el timbre”.

Ens asseiem a fora, en un banc que hi ha sota un arbre que ens fa ombra en un dia xafogós de finals d’estiu. La Mariona ens diu que ella se’n va a passejar, que se´n va cap a la torre (al costat del monestir hi ha una torre). Així doncs mentre les companyes de la Griselda fan la migdiada, i la Mariona contempla, nosaltres dues ens disposem a parlar del DIM.

M’explica que tot va començar fa temps amb noms com el de Thomas Merton o Henri Lessieaux. Persones que estaven interessades en conèixer i relacionar-se amb altres religions. El papa Pau VI va veure que això era molt important entre el monjos, els permetia compartir experiència espiritual entre ells, i va voler promoure el diàleg interreligiós a la vida monàstica. Davant d’això benedictins i cisterencs es van organitzar i va sorgir el DIM.

El DIM està format per un conjunt de comissions pertanyents a diferents continents i països, amb la funció de promoure el diàleg interreligiós. La Griselda Cos va ser responsable i representat de la comissió Ibèrica formada per Espanya i Portugal, “tinc experiència de trobada europea, ens reunim els responsables de cada país cada any en una ciutat diferent per parlar sobre el diàleg interreligiós i sobre com sensibilitzar als nostres monjos i monges en la matèria”.

La Griselda em diu que és complicat trobar a persones pont dintre de les comunitats, persones que ajudin a transmetre la importància del diàleg interreligiós: “Ha de ser algú sòlid amb si mateix, amb la seva comunitat, amb temps per formar-se, i amb interès per conèixer als altres, és important anar torbant persones noves, relleus que estiguin interessats en continuar la feina encetada”.

Ella va ser la impulsora del grup de diàleg interreligiós que es troba a Catalunya. La Griselda va parlar amb en Raimon Panikker, i ell els va aconsellar de trobar-se cada tres mesos i a jornada completa. “D’això ja deu fer uns 14 anys, vaig aconseguir fer un petit grup que som els que ara continuem, som vuit: dos musulmans, dos budistes, un hindú, i tres cristians”.

Recorda que al principi les trobades eren més difícils per manca de confiança i per desconeixement del vocabulari que utilitzaven els uns i els altres. Poc a poc van començar a compartir fets fonamentals, com per exemple “com vivien la seva fe i com havien escoltat la seva crida”, fins ara que sobretot comparteixen “silenci, textos de diferents tradicions religioses, dinars, i sobretot estimació”.

Li pregunto també si tot això que ells han aconseguit com a grup pren després una acció en la societat. De moment “tots fan alguna cosa a nivell individual en el seu àmbit, i espero que tard o d’hora aquest grup trobi la seva acció conjunta. Podríem fer, per exemple, cartes o manifestos de denuncia davant d’actes que van contra la llibertat religiosa o contra els drets humans, ara per exemple, m’agradaria fer alguna cosa amb tot això que està passant a Síria”.

Ens apartem del tema de l’entrevista, i amb un posat trist parlem del misteri del mal, que és molt difícil d’entendre’l, i sembla impossible eradicar-lo. Que si ja és complicat fer-hi front a casa teva, més encara a nivell mundial: “Déu està al costat de qui pateix”.

Ens aixequem amb aquest misteri encara a dins, i la Griselda m’ensenya l’hostatgeria per si algun dia volgués venir a fer un recés. Tenen dues habitacions. I també em mostra el menjador, la cuina, la biblioteca i una capella que està a dalt de tot, una mansarda càlida i recollida.

La Mariona baixa de la torre, contenta d’haver pogut descansar, m’acomiado de la Griselda i de les altres dues monges benedictines, després de descansar toca reunir-se. I a nosaltres tornar cap a la realitat sorollosa barcelonina.

Imagen extraída de: Flickr – Josep Echaburu

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.