El Tolstoi més revolucionari i espiritual

El Tolstoi més revolucionari i espiritual

Cristianisme i Justícia. El quadern que acabem de publicar no és un quadern per erudits encara que l’autor i el protagonista del quadern, sense dubte ho siguin; tampoc és un quadern amb una intenció merament informativa o cultural, tot i que desvetlli alguns aspectes de la biografia de Tolstoi poc coneguts. Antoni Blanch escriu aquest text amb una intencionalitat que deixa clara des del principi: “en un moment cultural polític com el d’avui a Espanya i a Europa, en el qual sembla dominar la mediocritat de mires i l’individualisme antisolidari, penso que la figura d’aquest Tolstoi, més revolucionari i espiritual, també podria servir d’estímul a les generacions actuals de ciutadans perplexos, indignats i rebels, al costat d’altres grans mestres morals, per desgràcia avui molt escassos”.

Per tant, la clau de lectura de «Lleó Tolstoi, un profeta polític i evangèlic» és la d’atansar al lector la figura d’un referent, d’un mestre moral. Algú pot pensar que els contextos són incomparables i que distem anys llum d’aquella Rússia de tombants de segle XIX-XX que li tocà viure a l’escriptor. I tindrà raó en molts sentits. Això no treu, però, que hi hagin força paral·lelismes, i que aquesta recuperació històrica sigui necessària precisament quan vivim atrapats per una velocitat que ens arrossega sense saber massa on. Antoni Blanch ens convida doncs a aturar-nos, a viatjar més de cent anys enrere i a atansar-nos a aquesta figura fascinant.

Què en podem aprendre?

Primer la necessitat de recuperar la persona. Som fills d’una època, és cert, i Tolstoi ho va ser a la seva manera. Però això no és determinant. En un moment concret es produeix un insospitat canvi de profunditat en la vida de l’autor que el mena per camins que li havien semblat impensables. La conversió interior de Tolstoi, és la manifestació més clara de què tota persona està oberta al canvi, i que aquest no sobrevé únicament per un canvi de circumstàncies externes, sinó per un canvi profund en l’apreciació que aquesta persona té de la seva pròpia vida i del destí de les coses i del món. A. Blanch recull a Tolstoi parlant en primera persona “Jo tenia cinquanta anys, estimava i era estimat, tenia bons fills i gran hisenda, la glòria, la salut, el vigor físic i moral” i malgrat tot reconeix ser “un home perdut al bosc, esglaiat de terror perquè s’ha extraviat i que corre per totes bandes sense poder-se aturar, tot i saber que a cada passa s’extravia més…”. Sense aquesta conversió és impossible entendre el seu compromís social. En la seva època desenes de filòsofs i corrents reformistes i revolucionàries, però ell parteix d’un nivell diferent, el nivell de “reconèixer-se perdut, extraviat…”, i paradoxalment és aquí on hi ha tota la seva força. Una revolució sense les persones, sense la persona, no té sentit, o simplement (canviant l’ordre de  l’expressió originària castellana) diferents gossos amb els mateixos collars. Només des de la renúncia al poder personal y de la violència s’entén la seva posició i, precisament per això, no és estrany que encaixés malament en tots els moviments revolucionaris de la seva època.

Segon, el context de profunda opressió que vivia la societat russa. El règim dels tsars entrava en la seva darrera fase, i com acostuma a passar amb aquest tipus de règims, l’agonia és llarga, i la degradació progressiva. La descomposició fa que s’accentuïn els trets més autoritaris, perquè la pèrdua de tota legitimitat provoca que el poder s’hagi d’exercir a través de la pura força i repressió. El nostre context és també un context d’opressió. Un imperi agonitza guerrejant en deserts i provocant milers de morts inútils (ara celebrem deu anys de la guerra d’Iraq), que n’hagués dit el Tolstoi pacifista de les mentides aberrants amb què es justificà la intervenció militar?; milions de persones han de desplaçar-se mogudes per la fam mentre una bona part de la producció de cereal es dedica a produir combustible; i al nostre país, el treball es precaritza, es reformen les condicions laborals, es retiren drets socials i es pretén tornar a una nova forma d’esclavitud, que té com a caldo de cultiu immenses bosses de pobresa…. I així podríem seguir. Avui, com en l’època dels tsars, ser explotat i no passar gana, comença a considerar-se un privilegi.

I finalment, el paper de l’Església i la religió en tot això. Per ell l’Evangeli és el motor del canvi social, on sustentà la seva postura que no és ideològica sinó religiosa: “la seva radical conversió a l’Evangeli de Jesús, afegia a les seves lluites i esperances un horitzó absolut i feia molt més dramàtiques les seves resistències personals, així com les tensions familiars i les oposicions públiques (amb la policia, per exemple, o amb l’Església Ortodoxa)”. Sí, també amb l’Església, perquè des de la conversió la seva postura es torna absolutament incòmoda per una institució que havia fet de la conservació del statu quo, la raó de la seva existència. Quan l’Església es casa amb el poder i aquest és un poder autoritari i opressiu, despulla l’Evangeli de tota força transformadora, i converteix la religió en un apèndix necessari del sistema. La denúncia d’aquesta situació fa de Tolstoi un profeta i un profeta de l’esperança: «Penso que precisament ara està començant aquella gran revolució que s’estava preparant des de fa dos mil anys».

I és que recuperar a Tolstoi com fa aquest quadern, és recuperar per als nostres dies la força transformadora de l’Evangeli de Jesús, una força que tot i les crisis institucionals, o potser gràcies a elles, té la més absoluta vigència. 

Imagen extraída de: Biografías y vidas

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.