Desert de valors

J. I. González Faus. Una enquesta recent es preocupava per la falta de valors de la nostra joventut (admetre la violència, prioritzar l’enriquiment…). La joventut acostuma a treure intuïtivament, d’allò que han percebut en nosaltres i de la visió de la vida que els transmetem, unes conseqüències que nosaltres no ens atrevim a treure. Per tant, si l’enquesta era exacta hem de preguntar-nos quins valors els hem transmès.

Els valors modelen el nostre ego. Sense ells l’ego (individual o grupal) s’erigeix en valor absolut. Els egos són com grans de sorra, els valors com l’aigua que pot amassar-los i cohesionar-los. Els valors sostenen el teixit social: sense ells la societat es converteix en un desert, amb tempestes de sorra i petits oasis. Després de la Declaració universal dels drets humans, Simone Weil va demanar una altra Declaració universal dels deures humans, que encara no tenim. Perquè reconèixer els valors és convertir-los en deures.

Molts eclesiàstics pensen que la causa d’aquesta anèmia de valors és la manca de fe en Déu, fonament últim dels valors. Obliden que també es pot utilitzar la fe en Déu per a canonitzar egoismes propis. Per això a la Bíblia, més que la increença li preocupa la idolatria. El déu fals per essència són els diners. La Bíblia ensenya que l’afany de diners fa malbé tots els valors (“la cobdícia és idolatria”). Els diners són com aquells àcids corrosius (fosfòric, acetilsalicílic o els anomenats oligoelements): necessaris en dosis moderades, però mortals si superen aquests límits. Provoca obsessió per mil plaers (que considera comprables), i una fabulosa inflació de l’ego: “concupiscència dels ulls, avidesa de la carn i supèrbia de la vida”, en llenguatge bíblic. Posaré dos exemples.

1.- Com la història té les seves ironies va i, en ple segle XXI apareix un llibre  d’un tal Marx titulat El Capital. Però ara Marx és un arquebisbe catòlic que li afegeix un subtítol ben expressiu: “Al·legat en favor de la humanitat”. L’arquebisbe comença amb una carta al seu rebesavi nominal, on es pregunta si el seu avantpassat no tindria raó en una sèrie de coses. “Considerar el treball com una mercaderia més, sotmesa a les lleis suposadament indestructibles del mercat” només és possible en un món sense valors. Afegeix que avui ens domina “l’imperatiu econòmic”: quan alguna cosa produeix beneficis cal posar-la en pràctica, sense consideracions humanistes ni morals. Com aquell “voltor” nord-americà que va comprar per 3 milions de dòlars un deute de 15 milions que tenia Zàmbia amb Romania per a adquirir material agrícola. Zàmbia es va demorar en el pagament, i el nostre amic va anar als tribunals que van condemnar el país africà a pagar 17 milions. Quan la BBC li pregunta si no sentia escrúpols per això, va respondre: “No és culpa meva. Jo l’únic que he fet és invertir”. Invertir els més elementals valors humans, naturalment.

2.- El passat mes de setembre, diversos diaris alemanys van publicar un article de la corresponsal a Espanya, Stefanie Claudia Müller, on afirmava que, contra allò que es creu a Alemanya, Espanya és un país treballador al qual “no li falta ni talent, ni capacitat empresarial ni creativitat”. L’arrel dels nostres mals és “un model d’estat inviable, font de corrupció i nepotisme, imposat per una oligarquia de partits en connivència amb les oligarquies financera i econòmica”. Més tard el New York Times va publicar una sèrie d’articles sobre Espanya, que semblaven concretar les insinuacions de la periodista alemanya. Després de la coneguda història del senyor Botín amb els seus antics dos mil milions no declarats, i alliberat de més investigacions per la vicepresidenta Fernández de la Vega, el diari nord-americà explicava que “entre les grans famílies, les grans empreses i la banca, el frau fiscal és enorme” (i citava una sèrie de noms coneguts que m’estimo més ometre). Però les investigacions de l’Agència Tributària es centren gairebé només en els autònoms i professionals liberals, amb un frau que representa només el 8% del total, segons tècnics d’aquesta mateixa agència. Evocava la frase d’Aznar “a Espanya els rics no paguen impostos”, justificada amb l’argument de que, com que són pocs, tampoc passa res. I donava com a raó última de tot: “la Banca és un dels sectors més importants per al finançament dels mitjans” i els partits. D’aquesta manera, els grans rics tenen agafats pel coll als dos grans poders: el polític i el mediàtic.

Acabo amb una altra cita del Nou Testament una mica modificada per fer-la encara més clara: “És cert que la pietat és un gran negoci si un s’acontenta amb el que té! Perquè hem vingut en aquest món sense res, i no ens podrem endur res. Per això hem d’acontentar-nos amb satisfer les nostres necessitats naturals. Els qui volen enriquir-se cauen en l’abisme de cobdícies insensates i pernicioses que enfonsen els homes en la ruïna: perquè l’arrel de tots els mals és la passió pel diner” (1Tim 6,6-10).