Les neus del Kilimanjaro: el valor de comprendre la vida

Les neus del Kilimanjaro: el valor de comprendre la vida

Sonia HerreraEl passat 22 de febrer vam poder veure Les neus del Kilimanjaro (2011) de Robert Guédiguian. Res té a veure aquesta pel·lícula amb el clàssic cinematogràfic que el 1952 van protagonitzar Gregory Peck, Susan Hayward i Ava Gardner. Ni paisatges africans espectaculars, ni passions desencadenades, ni aventures, ni campament als vessants del Kilimanjaro … El títol es deu més aviat a la cançó de Pascal Danel Les neiges du Kilimanjaro, la cançó preferida dels protagonistes: Michel (Jean-Pierre Darroussin ) i Marie-Claire (Ariane Ascaride).

La pel·lícula de Robert Guédiguian és una història petita i senzilla (que no simple). Una història que transcorre a Marsella, sobre gent normal i corrent… Un film transparent, commovedor i compromès amb la transformació social que narra com la vida d’una parella de classe mitjana que ha aconseguit una posició més o menys benestant mitjançant l’esforç i la tenacitat es veu trasbalsada de sobte quan pateixen un assalt a casa seva.

Michel, és un líder sindical de la CGT francesa del port que es prejubila (renunciant als seus privilegis sindicals) i que davant d’un expedient de regulació d’ocupació opta per la que creu que és la fórmula més justa perquè es duguin a terme els acomiadaments: un sorteig. Un home que intenta sempre fer el més correcte pel bé comú, amb fermes conviccions i que ha lluitat durant anys pels drets dels treballadors.

Marie-Claire, per la seva banda, és una dona que com moltes altres al llarg dels segles, ha assimilat el treball domèstic (dins i fora de casa) com a única opció de vida, abandonant tots els seus somnis de realització professional (la seva carrera d’infermeria, per exemple) a favor de les tasques de cura.

Porten 30 anys casats i, davant la jubilació de Michel, els seus familiars i amics decideixen regalar-los el seu anhelat viatge a l’Àfrica, però un sobtat i brutal atracament a casa seva acabarà de cop amb els seus somnis immediats, trastornant la seva quotidianitat, truncant les seves senzilles vides i traient a la palestra tota la vulnerabilitat de l’ésser humà. Oblidar o assumir?

Tot d’una la desesperació i la necessitat dels que veritablement no tenen res ni ningú a qui recórrer, dels exclosos del sistema, dels que viuen l’abandonament en la seva màxima expressió, es torna de forma irònica i incongruent contra persones que han dedicat el seu esforç durant anys a millorar les condicions de vida d’altres, posant a prova d’aquesta manera la seva coherència i els seus sòlids principis; provocant sentiments, contradiccions i dilemes morals de la classe mitjana davant les seves pors i traumes…

Aquí sorgeixen qüestions interessants per a la reflexió: respon el sindicalisme d’avui dia a les necessitats de la classe treballadora actual?, què ha canviat?, a què és degut el descrèdit dels sindicats i la desafecció general de la població cap a ells?, cal una renovació sindical?, oscil·la classe mitjana entre l’aburgesament i la pobresa o aquest aburgesament ha estat una ficció de la mateixa manera que la “bombolla immobiliària”?, cap a on ens porta la precarietat laboral i la pèrdua de drets?, s’està produint un empobriment de la societat occidental i dels seus joves?, viurem pitjor que els nostres pares?, recuperarem les seves lluites?, pot més la solidaritat que la violència?

Les neus del Kilimanjaro transmet veritat i ens parla de valors com l’honradesa, la responsabilitat, el perdó, la comprensió, l’amistat, el suport mutu, la solidaritat més enllà de tot rancor o por…, enfrontant-nos al seu torn a la complexitat de la vida, contraposant sentiments primaris com la culpa, l’amor, la venjança…, i qüestionant la meritocràcia (el “hem lluitat per tenir el que tenim”) com a sistema de millora social en una societat desigual que no garanteix les mateixes oportunitats per tots/es i que margina sistemàticament a milions de persones.

El film és, en definitiva, un relat d’heroisme quotidià davant alguns dels càncers de la nostra societat actual: la desocupació i els acomiadaments massius, la precarietat laboral, la pèrdua de drets, la indiferència cap al patiment aliè, la pobresa…

Al llarg del film es fa al·lusió en diverses ocasions al polític socialista Jean Jaurès (1859-1914). Una de les frases que s’esmenten té especial rellevància i condensa en certa manera tot el sentit de la pel·lícula: “El valor és comprendre la pròpia vida, definir-la, i aprofundir-la, establir-la i harmonitzar-la amb la societat”. C’est la vie… Complexa, inconstant, sorprenent, aclaparadora… Així és Les neus del Kilimanjaro, com la vida mateixa.

NOTA: Un dels punts negres de la pel·lícula, al meu parer, és la manca de sentit crític respecte als rols de gènere. La lluita de classe ho ocupa tot i deixa de banda la desigualtat de gènere entre els protagonistes, assumint la renúncia i el sacrifici de les dones en virtut de la família com una cosa desitjable i positiva. I no obstant això, veiem clarament (potser de manera no intencionada) que quan la maternitat no és triada lliurement, es produeixen situacions conflictives com el rebuig dels fills, la insatisfacció personal, la desestructuració familiar, etc.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.