Francesc: homenatge a la simplicitat franciscana i a les missions jesuítiques

Francesc: homenatge a la simplicitat franciscana i a les missions jesuítiques

Jaume Flaquer. Finalment s’ha desvelat el misteri: Habemus Papam. Ha estat elegit Jorge Mario Bergoglio. Durant uns dies el focus de l’atenció de tot el món s’ha dirigit cap al Vaticà. Una barreja d’interès motivada per la indubtable importància mundial de l’Església i una estranya sensació d’estar vivint un esdeveniment medieval, segueix donant a aquesta elecció una cobertura mediàtica única.

Qui és el nou successor de Pere? L’arquebisbe de Buenos Aires, el primer Papa llatinoamericà i el primer Papa jesuïta. Gran sorpresa! Perquè la seva edat avançada l’excloïa de la majoria d’apostes. I no obstant és un home que ens procurarà moltes sorpreses. Moltes!

L’església no acostuma a optar mai per canvis rupturistes. El llenguatge eclesial admet conceptes com “reforma”, “modernització”, “aggiornamento” (=posada al dia) però demana poder-los situar dins d’una continuïtat. Els Papes necessiten poder citar als seus antecessors en la cadira apostòlica per a poder legitimar i assentar la seva autoritat especialment als inicis. Així ho ha fet Bergoglio en pronunciar les seves primeres paraules.

Bergoglio serà probablement continuista en matèria moral i tradicionalista en teologia. Aquí no podem esperar canvis significatius. De fet, cap cardenal pot definir-se com a progressista. Tanmateix, Bergoglio sembla disposat a fer més senzilla i evangèlica la cúria vaticana. És un home que tot i ser arquebisbe acostuma a desplaçar-se en metro, un home al qual no l’importa haver de fer-se ell mateix el sopar. El fet mateix d’elegir el nom de Francesc és molt significatiu. Primer és un homenatge a la forma de vida de sant Francesc d’Assís i segon és una picada d’ullet a sant Francesc Xavier, jesuïta i patró de les missions. Bergoglio procedeix precisament d’Amèrica, un continent evangelitzat per missioners contemporanis al sant navarrès.

Normalment, els mitjans de comunicació analitzen simplement les variables dels eixos progressista-conservador i el país de procedència. A aquests, no obstant, cal afegir-hi el de l’integritat moral dels candidats donada la funció simbòlica del seu càrrec. Aquest criteri pot haver decantat la balança cap aquest cardenal per sobre d’altres consideracions. De fet, el lloc de procedència, en un món globalitzat i alliberats de les pressions dels governs dels països que es produïen en altres temps, és un criteri cada vegada més secundari, tot i conservar un gran valor simbòlic.

Els reptes que li esperen al nou Pontífex són enormes. Just abans del Conclave els cardenals han passat alguns dies reunits tractant en profunditat aquests temes i coneixent-se entre ells. El primer repte i el més urgent és la superació i solució de l’escàndol de les filtracions de documents del Vaticà (Vatileaks). L’Església ha de tornar a oferir confiança als fidels i al món. Si Benet XVI pregava públicament en els seus últims dies per la “unitat de l’Església” no podia referir-se més que a dissensions internes romanes. Encara que l’informe secret només el coneixerà el nou Papa, segur que entre passadissos els cardenals n’han pogut conèixer alguns detalls, i això pot haver influït en el sentit del seu vot. Ha influït el fet de buscar a algú de fora, aliè a les diverses línies contraposades del Vaticà? En qualsevol cas, Bergoglio és un home de govern de caràcter fort (potser massa?) i decidit, amb capacitat de no acovardir-se tot i l’edat.

Més enllà de la necessària purificació, el nou Papa haurà d’afrontar la disminució de fidels a Europa. La manca de sacerdots i les dificultats d’alguns d’ells per viure el celibat posaran de nou sobre la taula la qüestió dels capellans casats. Un canvi en aquest punt seria tan transcendental a nivell organitzatiu que dubto que cap Papa el donés sense la prèvia organització d’un Concili, o almenys d’un Sínode de bisbes. No obstant, és una reforma que estic convençut arribarà en aquest segle perquè no hi ha cap impediment teològic per a dur-la a terme i perquè la mateixa Església catòlica ja l’admet en el cas dels sacerdots orientals i en aquells que provenen de l’Església anglicana.

L’Església també té greus problemes de sintonia amb el món modern pel que fa a temes de moral sexual, noves formes de família i bioètica. El paper de la dona en l’Església i dels laics en general és un altre dels assumptes que haurà d’abordar el nou pontificat. Les enormes diferències de sensibilitat entre les societats occidentals i la resta del món, així com l’escissió que aquest tema ha produït en l’Església anglicana suposen un fre massa gran per a esperar una revolució a curt termini. Dubto molt que en aquests temes, el nou Papa, donada la seva trajectòria, introdueixi canvis revolucionaris.

El nou Pontífex també haurà de prendre posició davant la involució en matèria litúrgica provocada per una part per l’apropament a les Esglésies Ortodoxes i, per altra, per l’intent fracassat d’acollir de nou dins l’Església cismàtica de monsenyor Lefebvre. Cal veure si el nou Papa seguirà potenciant el llatí en la litúrgia o bé promourà l’adaptació del llenguatge litúrgic per fer-lo més intel·ligible a l’home i la dona d’avui.

Molts dilemes, doncs, sobre la taula. Només el temps ens mostrarà com els va afrontant el nou papa Francesc.

Imatge extreta de: Univision
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.