On vas, Europa? Fonaments i reptes d’una obra en curs

Alfons Calderón. (Seminari Social CJ). Els precedents de la Unió Europea es remunten a 1950 amb la Declaració Schuman[i], pedra angular d’aquesta construcció política, jurídica i econòmica tan singular i sense precedents històrics. En aquells moments, les grans potències continentals continuaven devastades pels efectes catastròfics, encara molt recents, de la II Guerra Mundial. És llavors, quan el ministre d’afers exteriors de França, Robert Schuman, proposà al govern alemany de posar la producció del carbó i de l’acer sota el control d’una autoritat comuna. Naixia així la CECA el 1952, embrió de la futura Comunitat Econòmica Europea que va arrancar oficialment el 1958 amb sis fundadors: França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. L’objectiu de les comunitats era polític: mantenir la pau al continent. El principal mitjà era però d’índole econòmica: primer de caire industrial, per continuar després amb instruments d’integració comercial plasmats en el mercat comú europeu. En el nostre temps s’han afegit altres mecanismes econòmics i monetaris, que varen dur a l’adopció de l’euro com a moneda única per alguns dels seus membres. D’aquesta manera, la UE s’ha anat expandint tant en competències assumides com en nombre d’estats, fins arribar a 28 amb la incorporació de Croàcia el proper juliol. El creixement no ha sigut ni regular, ni continu; hi han hagut diverses crisis al llarg de les sis dècades que l’han anat posant a prova. L’actual, d’enorme magnitud, suscita un seguit d’interrogants que es van posant de relleu durant el seminari que aquest any l’Àrea Social de CJ ha dedicat a Europa. Quins elements de reflexió pot aportar una visió holística del procés d’integració europea en l’època que ens ocupa? Malgrat un context diferent dels inicis, hi ha característiques que es mantenen vigents. Què podem aprendre de les dificultats superades per la UE en la seva trajectòria? Heus aquí quatre pistes il·lustratives:

  1. Lideratge polític. Els fundadors de l’Europa comunitària eren professionals demòcrates d’una gran honestedat i sobrietat personal, altament preparats en un entorn internacional i amb experiències vitals profundes viscudes en condicions d’extrema dificultat. Al mateix temps, tot i dependre com ara dels cicles electorals dels seus respectius països, varen ser capaços d’inspirar una visió comuna a llarg termini. Tenen un currículum i una actitud similar els actuals líders polítics?
  2. Economia social de mercat. És el model de la Unió Europea. Combina el principi de llibertat amb la necessitat d’intervenció en l’economia per aconseguir un ordre social just on els més desvalguts puguin comptar amb mecanismes de suport. El sorgiment d’una gran classe mitjana en els països de la UE és en part un dels seus grans èxits, però l’endeutament desenfrenat de tants anys de bonança ha propiciat abusos amb conseqüències nefastes. Quins replantejaments s’estan fent per donar viabilitat al sistema? Van en la línia i l’esperit del model socioeconòmic de la UE?
  3. Mètode comunitari. La construcció europea es basa en un procés gradual de cessió de sobirania dels estats membres envers institucions supranacionals per abordar reptes propis d’una societat cada vegada més global. Implica una perspectiva de conjunt i una bona comprensió de les dinàmiques mundials. S’ha pogut aplicar aquest mètode a un ventall limitat d’àmbits però les circumstàncies actuals requeririen que fossin més. Cal explicar de manera adequada que el tractament de greus problemes que ens afecten com la crisi, les batzegades financeres internacionals, el canvi climàtic o el terrorisme transnacional, per posar sols uns exemples, només poden ser abordats eficaçment de manera col·lectiva.
  4. Governança i reforçament institucional. La UE ha crescut però les institucions que la regulen no s’han consolidat al mateix ritme. S’ha ampliat però no sempre s’ha aprofundit. La reticència a la cessió de sobirania per part d’alguns estats membres es tradueix en procediments excessivament llargs i complexos que ocasionen lentitud i incapacitat de reacció per afrontar els reptes amb diligència. D’altra banda, molts governs nacionals només plantegen les qüestions en clau local, electoralista i a curt termini, en detriment de solucions sostenibles i més equànimes. Cal combatre aquesta miopia, tot combinant eficàcia institucional i legitimitat democràtica.

En fi, convé no oblidar que la construcció de la Unió Europea es un procés en curs. Els 63 anys d’història comuna són encara pocs si els comparem amb els més de 120 que varen necessitar els Estats Units d’Amèrica per arribar al seu zenit federal a partir dels diferents estats constituents. Sense que aquest sigui necessàriament el model a seguir, és una referència temporal. De fet, la Unió Europea és fins avui l’únic intent reeixit de donar una resposta comuna per vies pacífiques a problemes globals, en aquest racó de món que habitem. Convé incidir-hi de manera encara més decisiva perquè el vendaval de la crisi actual no ho engegui tot a rodar i les properes generacions puguin seguir gaudint del progrés econòmic i social que ha generat.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.