Solucions que arriben del sud – crònica IV – #FSM2013
Xavi Casanovas. A Europa en aquests moments de crisi, podem aprendre molt del que han viscut els països emergents durant els darrers 15 anys. No és casual que el Fòrum nasqués a Llatinoamèrica. Brasil, ara membre dels anomenats BRICS, va impulsar un espai que ha estat clau a l’hora d’aprendre els uns dels altres. Un espai que ha ajudat a entendre que davant les qüestions que ens preocupen, les respostes que fugen de l’ortodòxia poden ser encertades.
En el cas d’alguns països del Sud podem veure com han estat capaços de crear un contrapoder a les polítiques neoliberals que els van ser imposades durant els anys 90. Les mateixes polítiques que, en certa manera, estan en l’arrel de la crisi financera, econòmica i sobretot democràtica d’Europa.
Quan parlem d’alternatives o sortides a la situació, ens hem de preguntar si ens cal tornar als mateixos nivells de creixement irracional que hem tingut fins ara. Les xifres a Amèrica Llatina els darrers anys han estat espectaculars, però amaguen altres problemes. En podem fer una interessant lectura:
Si caracteritzem ràpidament els països de l’Amèrica llatina en funció de com han assimilat el lliure comerç en les seves economies, tenim països que s’hi adhereixen absolutament com és el cas de Mèxic (amb la NAFTA), Colòmbia, Perú o Xile. Hi ha també governs que han optat per continuar amb polítiques econòmiques proteccionistes respecte les inversions estrangeres i un model econòmic desarrollista amb inversions locals com l’Argentina, el Brasil o l’ Uruguai. Per últim tenim països que transiten, amb contradiccions, cap a processos de canvi amb una ampla participació popular, nous processos constituents on s’han incorporat nous drets (arribant a donar en algun cas la categoria de subjecte de dret a la mateixa “natura”). És el cas de governs que han estat producte majoritàriament de la lluita popular com Bolívia, l’Equador, Venezuela…
L’aprenentatge que se’n deriva per a nosaltres és que, des del treball polític de base i de l’empoderament de la gent, és possible exigir consultes populars, auditar el deute, modificar constitucions des del sufragi universal per a incloure aquells drets que tots considerem legítims, protegir la població més vulnerable …. Espais com l’FSM que avui conclou, serveixen exactament per això, un entorn on amarar-se d’idees i de propostes i començar a pensar estratègies.
L’altra cara de la moneda: el procés d’empoderament econòmic que els ha dut a aquestes quotes de creixement ha estat basat, en gran part, en un model d’extracció i d’explotació de recursos naturals. Un model amb una clara data de caducitat. Molts activistes llatinoamericans veuen clar que l’objectiu actual, en època de creixement, és buscar models alternatius de desenvolupament no basats en aquest tipus d’economia. El problema és que l’empoderament econòmic de les classes populars, ara ja classe mitjanes, deriva en desmobilització. Està naixent un divorci entre la nova classe mitjana i els moviments socials. Cal treballar a fons perquè les classes mitjanes entenguin quin és el següent pas i no s’acomodin en el seu nou estatus econòmic de benestar. En el cas d’Amèrica Llatina, el següent pas podria ser optar per models de desenvolupament més sostenibles i menys agressiu amb el medi ambient. En el cas europeu obrir-nos a nous models d’economia no especulativa ni financera. Com deia Bernard Cassen (fundador de Le Monde Diplomatique) avui, el FMI que ha estat expulsat de l’Amèrica Llatina per la porta del darrere reapareix ara a la finestra europea.
Recés a la ciutat (III): Ens han pres l’esperança
Jesús Renau. Dissabte Sant és un dia molt especial. Els deixebles amagats i plens de por. Jesús absent. El poble celebra la festa de Pasqua en família, tot preparat com si haguessin de sortir per a un llarg viatge. Domina en la comunitat cristiana una rara sensació de mort, un dia buit de tota esperança.
En el camí del seguiment de Jesús també es donen dissabtes sants tant a nivell personal com comunitari. Nits fosques, silencis carregats de tristesa, incapacitat de pregar, i manca d’esperança.
La meditació que tindrem aquest matí a l’església del Sagrat Cor dels jesuïtes intentarà connectar amb l’ambient d’aquell primer dissabte sant i veure com d’alguna manera s’ha anat repetint en la vida de moltes persones. (more…)
Recés a la ciutat (II): La mort de Jesús segons els quatre evangelis
Oriol Tuñí. El divendres Sant es feia el sermó de les set paraules: eren les set paraules que Jesús havia dit des de la creu en el moment de morir. Segons una lectura concordista dels evangelis es donava per suposat que aquestes obres oferien un relat literal de l’episodi de la mort de Jesús. L’òptica de lectura de la mort de Jesús portava a una contemplació que anava des del crit dramàtic de Marc i Mateu (“Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?”) fins a la mort confiada de Jesús en Lluc (“Pare, confio el meu alè a les teves mans”) i al moment de plenitud de la mort de Jesús en Joan (“tot ho hem portat a la seva plena realització”).
Avui dia no s’acostuma a predicar el sermó de les set paraules. Però tenim la notable riquesa de quatre relats de la mort de Jesús i val la pena fer un subratllat del missatge de cada un d’aquests autors. Perquè, com ens va ensenyar el Vaticà II, (more…)
Recés a la ciutat (I): Resteu amb mi i vetlleu amb mi
Llorenç Puig. En el moment de la foscor i de la crisi, Jesús ens demana que siguem amb Ell i que restem amb Ell, que vetllem. Acompanyem-lo en la pregària i la contemplació d’aquells moments difícils de Getsemaní. Mirem com nosaltres, ara i aquí, podem també ‘restar amb Ell’ i ‘vetllar’. Què vol dir per a mi aquest ‘resteu amb mi’ i ‘vetlleu’?
1) Vetllem amb Jesús també avui…
Us convidem a tenir un temps de vetlla, de pregària, d’estar aquesta nit amb Jesús, a soles amb Ell, molt, molt tranquil·lament.
Llegim pausadament el text de Lluc (Lc 22, 39-46), recreant-nos amb els ulls tancats, situant-nos en aquella muntanyeta, amb la lluna plena que ens acompanya, amb la humitat que ens envolta, amb la densitat de la tristesa i l’angoixa de Jesús… (more…)
La societat civil contra la banca
Rufi Cerdán. [El territori i el Rufí] “Però el més bell de tots els dubtes, és quan els dèbils indecisos alcen el cap i ja no creuen més en la força dels seus opressors”. Aquesta frase de Berthold Brecht es va fent realitat dia a dia entre els integrants de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC), ja siguin, afectats o “solidaris” com s’anomena a la major part dels integrants d’aquesta heterogènia família.
Els afectats arriben a l’assemblea corpresos, seuen en una racó en una incòmoda cadira de fusta i no es treuen la jaqueta perquè al local fa fred. Escolten pacientment un llarg ordre del dia en el qual es parla d’una feina de coordinació que resulta feixuga mentre el seu cap no para de donar voltes al drama de la seva vida. (more…)
Desert de valors
J. I. González Faus. Una enquesta recent es preocupava per la falta de valors de la nostra joventut (admetre la violència, prioritzar l’enriquiment…). La joventut acostuma a treure intuïtivament, d’allò que han percebut en nosaltres i de la visió de la vida que els transmetem, unes conseqüències que nosaltres no ens atrevim a treure. Per tant, si l’enquesta era exacta hem de preguntar-nos quins valors els hem transmès.
Els valors modelen el nostre ego. Sense ells l’ego (individual o grupal) s’erigeix en valor absolut. Els egos són com grans de sorra, els valors com l’aigua que pot amassar-los i cohesionar-los. Els valors sostenen el teixit social: sense ells la societat es converteix en un desert, amb tempestes de sorra i petits oasis. Després de la Declaració universal dels drets humans, Simone Weil va demanar una altra Declaració universal dels deures humans, que encara no tenim. Perquè reconèixer els valors és convertir-los en deures. (more…)
Sobre el martiri d’en Lluis Espinal i Monsenyor Romero
Rafael Sivatte. El dia 24 de març de l’any 1980, quan un grup de jesuïtes estàvem celebrant a l’antic Fòrum Vergés de Barcelona una acció de gràcies pel testimoniatge de vida entregada que fou Lluís Espinal, ens va arribar la bona nova d’un altre testimoni martirial, en aquest cas a El Salvador: a Monsenyor Oscar Arnulfo Romero l’havien assassinat. Amb una diferència de dos dies, dos nous màrtirs a l’Església.
Tots dos van ser testimonis durant la seva vida, i després amb la seva mort, del do rebut de la fe en Jesús de Natzaret. Una fe que els va portar a viure treballant per tal de desemmascarar la falsedat i la injustícia dels poderosos d’aquest món; una fe que els va portar al compromís amb la veritat, l’honradesa amb la realitat i una pau fonamentada en la justícia i la solidaritat amb els empobrits i els exclosos. (more…)
Tunísia, què va ser de la primavera àrab?
Jaume Flaquer. La immolació el 17 de desembre de 2010 de Mohamed Bouazizi a Tunísia va marcar un canvi d’època. Va ser la metxa que va encendre la protesta popular contra l’encariment del cost de la vida i l’atur. La primavera àrab havia començat. El 14 de gener de 2011, el president Ben Ali i la seva dona van abandonar el país, acabant així amb diversos decennis d’un règim laic cada vegada més autoritari i de menys llibertats (de premsa especialment). Ben Ali havia accedit al poder després d’un cop d’estat (1987), deixant enrere l’època de Habib Burguiba, fundador de la nova Tunísia (1959).
La rapidesa amb què es va posar fi al règim de Ben Ali va fer explotar les protestes als altres països àrabs que compartien l’espiral de preus de productes bàsics, la corrupció i la dictadura militar. (more…)
Les neus del Kilimanjaro: el valor de comprendre la vida
Sonia Herrera. El passat 22 de febrer vam poder veure Les neus del Kilimanjaro (2011) de Robert Guédiguian. Res té a veure aquesta pel·lícula amb el clàssic cinematogràfic que el 1952 van protagonitzar Gregory Peck, Susan Hayward i Ava Gardner. Ni paisatges africans espectaculars, ni passions desencadenades, ni aventures, ni campament als vessants del Kilimanjaro … El títol es deu més aviat a la cançó de Pascal Danel Les neiges du Kilimanjaro, la cançó preferida dels protagonistes: Michel (Jean-Pierre Darroussin ) i Marie-Claire (Ariane Ascaride).
La pel·lícula de Robert Guédiguian és una història petita i senzilla (que no simple). Una història que transcorre a Marsella, sobre gent normal i corrent… Un film transparent, commovedor i compromès amb la transformació social (more…)
