Nani Vall-llosera. No surt als mitjans de comunicació, però està passant en alguns dels centres sanitaris públics de la província de Barcelona.
– Centre d’Urgències d’Atenció Primària: es factura o denega l’assistència a persones immigrades en situació administrativa irregular, quan sol·liciten ser visitades per motius com mals de queixal, cistitis… que no són considerats urgents. En realitat no existeix cap definició científica o administrativa del concepte “urgència”, però sovint no queda més bona definició que aquella que accepta tot allò que al pacient l’angoixa o preocupa suficientment com per a no poder esperar.
– Centre hospitalari: es desestima una intervenció quirúrgica cardíaca necessària en un pacient en situació administrativa irregular.
– Centre d’Atenció Primària (CAP): dona natural de Romania empadronada a Barcelona des de fa menys de 3 mesos. La seva parella cotitza a la seguretat social. Està embarassada d’uns 5 mesos. Se li facturen les proves de control de l’embaràs.
– Domicili: una metgessa de família visita a casa seva una senyora gran i percep la pal·lidesa de la seva cuidadora, una dona llatinoamericana. Li recomana acudir al CAP per fer-se una analítica i la cuidadora li explica que està esperant a que es compleixin tres mesos d’empadronament a Catalunya per poder anar al CAP.
– Centre hospitalari: persona treballadora del sexe que és atesa a urgències per una hepatitis aguda. Es donada d’alta sense estudi de la causa perquè està en situació administrativa irregular. L’hepatitis pot ser una malaltia de transmissió sexual.
– Centre d’Atenció Primària: dona natural d’Armènia empadronada des de fa 1 any i mig i que es visitava amb normalitat fins ara. La seva parella cotitza a la seguretat social. En anar a demanar hora al mostrador d’atenció a l’usuari li comuniquen que no té dret a l’assistència sanitària.
– Centre d’Atenció Primària: dona empadronada des de fa més de deu anys, en aquest moment en situació administrativa irregular. Es visitava amb normalitat fins ara. Quan va a demanar hora al mostrador d’atenció a l’usuari li comuniquen que no té dret a l’assistència sanitària.
El Reial Decret Llei 16/2012 aprovat pel govern espanyol l’abril de 2012 va suposar la defunció del Sistema Nacional de Salut en què tots els ciutadans eren subjecte de dret a l’assistència sanitària. Des de la seva aprovació, estem en un sistema d’assegurats, beneficiaris i exclosos. Aquesta llei deixa sense dret a l’assistència sanitària pública els majors de 26 anys que no han treballat mai, les persones amb rendes anuals superiors a 100.000 euros i les persones immigrades en situació administrativa irregular, amb l’excepció de les dones embarassades i els menors de 18 anys i les urgències mèdiques en qualsevol cas.
A Catalunya es va promulgar la Instrucció 10/2012 amb l’objectiu, segons la Generalitat, que cap ciutadà empadronat a Catalunya quedi sense accés a l’assistència sanitària pública. Aquesta instrucció amplia les excepcions del Reial Decret i dona dret a l’atenció primària a les persones que acrediten 3 mesos d’empadronament a Catalunya i a l’atenció complerta quan porten més d’un any empadronats.
Els exemples exposats posen de manifest l’arbitrarietat amb què s’estan aplicant tant el Reial Decret com la Instrucció de la Generalitat i que de facto la nostra societat està negant el dret a l’atenció sanitària per raó del lloc de naixement o per desconeixement dels drets de les persones.
Aquesta realitat em suscita preguntes a tres nivells:
– Als ciutadans: és aquesta la societat que volem construir? No queda lloc en la nostra vida per la fraternitat i la compassió? Quins sentiments tindrà cap a la societat en la que va néixer un nen a qui li van negar els drets ja des d’abans del seu naixement? Som conscients que moltes de les persones en situació administrativa irregular estan de fet treballant en l’economia submergida, en la construcció, en la restauració, en la neteja de les llars i en la cura de les persones de la societat que les “acull” d’aquesta manera? Som conscients que molts no tenen alternativa, que la tornada als països d’origen no és possible? Som conscients que el sistema sanitari no es finança per les cotitzacions a la seguretat social sinó a partir de la caixa comú a la qual també contribueixen les persones immigrades quan paguen l’IVA i molts altres impostos?
– Als governants i gestors: si realment la intenció del Govern de la Generalitat no és negar l’atenció sanitària a les persones, ¿no veuen que els casos no estan sent l’excepció? No s’adonen que no és admissible que els drets dels individus depenguin de la “sensibilitat” de la persona de l’administració que trobin en cada moment? No creuen que la despesa en recursos i el trasbals pels professionals sanitaris i administratius depassa amb escreix l’estalvi que suposa l’exclusió d’aquestes persones? No s’adonen de totes les implicacions que té el que està passant? No s’adonen que l’estalvi d’avui, pot ser més despesa demà quan no s’hagin previngut les malalties o aquestes estiguin en una fase més crítica? No són conscients que s’estan incomplint les instruccions i que s’està desprotegint les persones més vulnerables?
– Als companys sanitaris i administratius: no podem mirar cap a un altre costat, no podem culpar d’això els polítics. És la nostra obligació conèixer les disposicions del govern que afecten la nostra pràctica professional i aplicar-les, i si hi ha impediments burocràtics, notificar-los i corregir-los, sempre protegint els pacients, les persones que són la raó de la nostra professió i l’objecte del nostre servei. On queden els nostres codis deontològics i el nostre jurament hipocràtic (declaració de Ginebra)? Som conscients que la defensa del dret de tots els homes i dones a una atenció sanitària de qualitat forma part de la nostra missió?
S’estan creuant masses línies vermelles. La nostra intervenció, la de totes i tots, no es pot demorar.
Per notificar casos com els que hem explicat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) ha posat en marxa el següent bloc: http://sanitatxtothom.blogspot.com.es/
Imatge extreta de: Cuba Debate